KOKINSHÛ (古今集) -65-

秋風の吹きにし日より久方のあまのかはらにたたぬ日はなし

あきかぜのーふきにしひよりーひさかたのーあまのかわらにーたたぬひはなし

Des que bufa el vent de la tardor no m'he mogut de la vora del Riu del Cel.


Nota : El “Riu del Cel” és la Via Làctia. Aquest poema fa referència a la llegenda de Tanabata (七夕), Festivitat de les estrelles, que es celebra el 7 de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛) i Vega (Shokujô織女) , també anomenada Orihine (織姫), que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realitzar durant l’any.
Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia i sempre estava teixint. La noia es va enamorar i es va casar amb un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes.

Poema no. 173.

Autor : Anònim.