ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 02
Kamo no Chômei (鴨長明)


　予（われ）、物の心を知りしよりこのかた、四十年（よそぢ）あまりの春秋を送れる間に、世の不思議を見ること、やゝ度々（たびたび）になりぬ。

　去（い）ぬる安元（あんげん）三年 四月（うづき）二十八日かとよ。風烈しく吹きて、靜かならざりし夜、戌（いぬ）の時ばかり、都の巽（たつみ）より、火出で來りて、乾（いぬい）に至る。は てには朱雀門・大極殿・大學寮・民部省まで移りて、一夜（ひとよ）が中（うち）に、塵灰（ぢんかい）となりにき。

　火元は、樋口富小路とかや。舞人（まいびと）を宿せる假屋より、出で來たりけるとなん。吹き迷ふ風に、とかく移り行くほどに、扇をひろげたるが如く、末 廣になりぬ。遠き家は煙にむせび、近き 邊（あた）りは、ひたすら焔を地に吹きつけたり。空には、灰を吹き立てたれば、火の光に映じて、あまねく紅（くれない）なるなかに、風に堪へず、吹き切ら れたる焔、飛ぶが如くして、一・二町を越えつゝ移り行く。その中の人、現心（うつしごころ）あらむや。

或（ある）は、煙にむせびて倒れ伏し、或は、焔にまぐれて、忽ちに死ぬ。あるは、身一つ辛くして遁れたれども、資材を取り出づるに及ばず、七珍萬寶（しっ ちんまんぽう）、さながら灰燼（かいじん）となりにき。その費（ついえ）いくそばくぞ。このたび、公卿の家、十六燒けたり。まして、その外は数え知るに及 ばず。すべて都のうち、三分が一に及べりとぞ。男女死ぬる者、數千人、馬・牛の類、邊際（へんさい）を知らず。

　人の營み、みな（皆）愚かなるなかに、さしも危き京中の家をつくるとて、寶を費し、心を悩ますことは、勝れてあぢきなくぞ侍る。

Després d'haver copsat el significat de les coses he vist passar més de quaranta primaveres i tardors, i manta vegades he vist coses extraordinàries en aquest món.
Fa molt de temps, potser era el tercer any de l'era d'Angen, el vint-i-vuit de la quarta lluna (15).
Un vespre rúfol per la violència del vent, cap a l'hora del gos (16), el foc començà al sud-est de la capital i s'escampà cap al nord-est. Arribà fins a l'entrada de palau (17), a la Cambra d'Estat (18), al saló de la universitat (19) i l'Oficina d'Afers interiors (20), els quals en una nit foren reduïts a cendra. Es diu que el foc podria haver-se originat a Higuchitomi no Kôji (21), en una caseta on s'havien hostatjat uns ballarins (22). El vent, arrauxat, escampà el foc arreu, obrint-se com un ventall. El fum engolí les cases més allunyades mentre les més properes caieren com brases. Columnes de cendra, fulgents de foc, s'alçaven cap al cel, i les flames esquinçades pel vent es multiplicaren com si volessin més enllà d'un o dos blocs de cases. Se n'aperceberen aquells que hi eren al mig? Uns caieren ofegats per la fumera, altres atordits per les flames moriren allà mateix. N'hi hagué que amb prou feina salvaren la vida, perdent, emperò, llurs bens. Tresors incalculables (23) reduïts a cendra. Quina gran pèrdua!
Aquesta vegada, setze mansions cremaren. D'altres menors impossible de saber-ne el nombre. Sembla que un terç de la capital cremà. Desenes d'homes i dones moriren, i de cavalls i bous no se'n sap.
Desassenyats són els fets dels humans, bastir cases en una ciutat abocada al perill i malversar-hi llurs tresors no hi ha pitjor insensatesa.

- - - - - -

15.- Alguns historiadors creuen que el foc de l’any 1177 va ser el cop final que va precipitar el declivi de la cultura Heian al destruir milers de llibres i documents valuosos, alhora que va malmetre grans institucions, com la universitat. La llarga lluita civil en què es va veure immers aquell període no va facilitar la recuperació del país i el govern feudal de Kamakura que s’havia establert no va poder mantenir els nivells tradicionals de cultura d’abans.
16.- Les 20-21 hores.
17.- Era una de les dotze entrades (Shushakumon o Suzakumon) del palau imperial.
18.- On es celebraven les cerimònies de la cort, com la pujada al tron  d’un emperador o les celebracions per l’Any Nou. La part cremada no va ser reconstruïda.
19.- Corresponia al departament de les cerimònies de la cort.
20.- Minbushô.
21.- Era la cruïlla de dues vies secundàries : Higuchi i Tominokôji.
22.- Altres textos, llevat de la versió anomenada “Maeda” i el més antic, “Daifukukôjibon”, indiquen que eren “malalts”, és a dir un hospital, però tots els estudis posteriors ratifiquen que es tractava de ballarins.
23.- El text original diu literalment :  Milers de les set rareses..... Aquests tresors eren : l’or, la plata, el lapislàtzuli, l’àgata, el tridacna, la perla i el cristall de roca (segons el Sutra del Lotus). Hi ha però altres llistes amb diferents materials.


o0o
o0o

SENDERA D'OKU (おくの細道) 03

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

草加
ことし元禄二とせにや、奥羽長途 の行脚、只かりそめに思ひたちて 呉天に白髪の恨を重ぬといへ共 耳にふれていまだめに見ぬさかひ 若生て帰らばと定なき頼の末 をかけ、其日漸早加と云宿に たどり着にけり。痩骨の肩に かゝれる物先くるしむ。只身すがら にと出立侍を、帋子一衣は夜の 防ぎ、ゆかた雨具墨筆のたぐひ、 あるはさりがたき餞などしたるは さすがに打捨がたくて、路次の煩と なれるこそわりなけれ。


SÔKA

Enguany, segon any de l'era Genroku (7), em passà pel cap fer el llarg viatge a Oku i tot i que em costés cabells blancs volguí veure llocs dels quals només n'havia sentit parlar, amb la il.lusòria esperança en el futur de tornar viu, i, finalment, aquell jorn aconseguí arribar a un hostal de nom Sôka. En principi, tenia adolorits els ossos de les espatlles per la càrrega. Havia sortit només amb la roba que duia, un abrigall de paper per al fred de la nit, un kimono lleuger, de fil, roba impermeable, tinta i pinzells, diversos regals que havia rebut de comiat, coses de les que no em podia desprendre tot i els fatics del viatge.

- - - - - -

7 – L'any 1689.


o0o

SENDERA D'OKU (おくの細道) 02

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

旅立
弥生も 末の七日、明ぼのゝ空朧〃として、月は 在明にて光おさまれる物から 不二の峯幽にみえて、上野谷中の 花の梢又いつかはと心ぼそし。むつまじ きかぎりは宵よりつどひて舟に 乗て送る。千じゆと云所にて船 をあがれば、前途三千里のおもひ 胸にふさがりて幻のちまたに 離別の泪をそゝく。
行春や鳥啼魚の目は泪
是を矢立の初として、行道なを すゝまず。人〃は途中に立ならび て、後かげのみゆる迄はと見送なるべし。

INICI DEL VIATGE

El vint-i-.setè jorn de la tercera lluna, amb la boirina de l'alba, la lluna minvant i a la plàcida llum del matí (6) el cim del Fuji apareguí boirós, m'angunií per si tornaria a veure els cirerers d'Ueno i Yanaka una altra vegada.
Els amics aplegats des del vespre m'acompanyaren al vaixell. Quan desembarcàrem en un lloc dit Senjû pensí en les tres mil llegües de viatge que tenia al davant i em sentí abatut, plorant la partença com si fos una visió .

---Passa la primavera, l'ocell canta i plora l'ull del peix.

Així encetí mon viatge i poc camí fiu.
La gent es palplantà al mig del camí i m'acomiadaren fins que ma ombra desapareguí.

- - - - - -

6 – S'esmenta al Genji Monogatari, llibre 2 (源氏物語　帚木).


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記)
Autor .Kamo no Chômei (鴨長明)

 
“Els escrits de la cabana”, títol original en japonès : Hôjôki (1), és una obra biogràfica de Kamo no Chômei on ens descriu tota una corrua d’esdeveniments que són la base de la seva reflexió sobre la  vida humana fent, alhora, un paral.lelisme amb la seva pròpia experiència i la d’una societat a la que ell va renunciar.
El tema de la reclusió no era una actitud nova o insòlita en aquell temps,l’obra va ser escrita cap l’any 1212,  tot el contrari, hi havia il.lustres exemples de poetes i monjos, com ell mateix, que havien pres la decisió d’anar-se’n a les muntanyes i d’escriure els seus records i vivències. Entre ells cal destacar Yoshishige no Yasutane (慶滋保胤, 931?-1002), autor d’una obra a la qual el Hôjôki  deu molt : Chiteiki (池亭記 - Memòries d’un retir a la casa del llac), escrita cap el 982. Amb aquest llibre Yasutane explica la seva “fugida” del món inspirant-se en l’ideal d’ermità exposat pel poeta xinès Bai Juyi, també, en l'antiga fonètica xinesa Po  Chü-i (白居易, 772-846).
L’obra de Bai Juyi va ser molt famosa al Japó fins a tal punt que el recull de la seva poesia era anomenada simplement “l’antologia”. Va viure en cabanes durant un temps i ell mateix ens explica que una d’elles estava situada en un lloc conegut com “el cim de l’encenser” i la seva descripció de l’interior del habitatge s’assembla força a la de Kamo no Chômei :
“..........la cabana era petita, el fustam i les parets sens pintar. Els mobles eren
només unes fustes per jeure i un parell de paravents sens cap ornament. Hi
tenia uns quants llibres clàssics I un llaüt lacat……….”
Un contemporani de Chômei, el poeta i monjo Saigyô (2) en va ser un altre de més proper i inclús hi va deixar un recull poètic sota el títol de “Sankashû” (山家集- Recull de la cabana de la muntanya). També una altra obra clàssica,” Heike Monogatari” (平家物語), ens parla de Mimbu-Kyo Nyûdô Shihan que es va retirar força jove a Ôhara, i de Saisho Nyûdô que va viure entre les boirines de Kôya, buscant la il.luminació en una propera existència.
Potser, però, cap no té la sinceritat de Kamo no Chômei ni fa una reflexió tan profunda sobre l’angoixa d’un món que comença a esvair-se amb el col.lapse de la cort imperial i el naixement d’un grapat de governs militars a Kamakura. És el final d’un temps i l’inici d’un de nou, una època de lluites polítiques ferotges i de grans desordres civils que portarien a la guerra.

- - - - - -

Kamo no Chômei, els caràcters del seu nom també es poden llegir “Nagaakira”, va néixer l’any 1155. Era el fill gran de Kamo no Nagatsugu que ocupava un càrrec eclesiàstic, de menor grau, al santuari xintoïste de Kamo no Mioya.
En la seva obra “Mumyôshô” (3) Chômei ens explica que va quedar orfe molt
jove, fet que Minamoto no Ienaga (4) ens confirma en el seu diari.
El seu pare va morir als trenta-cinc anys, després d’una malaltia que l’havia obligat a retirar-se. Chômei tenia disset o divuit anys i allò va significar el final de tota una època de relacions socials d’alt nivell. La pèrdua del pare, afegida a la de la mare en  data anterior, però de la qual no se’n sap res, va afectar molt Chômei, ja de mena nerviós i excitable. El seu entorn es va esfondrar, les portes d’una societat segura, estable, plena de possibilitats, es van cloure davant dels ulls atònits d’un jove que mai no va acceptar aquell tomb tan brutal en la seva vida.
Un poema del seu recull personal mostra de manera evident els seus sentiments d’aquell temps :
Tot contemplant les flors un any després
de la mort del pare
la primavera ha arribat,
i enguany també
han florit els cirerers.
Però on és aquell
que sofria pels pètals caiguts?

I

Cansat de viure
només em resta creuar
les muntanyes de la mort.
Així podré seguir
les petjades del pare.


L’oficial encarregat d’ocupar la vacant que havia deixat el seu pare al santuari va contestar aquest poema amb un altre utilitzant pràcticament els mateixos versos, però en sentit oposat :
Cansat de viure
no t’apressis en creuar
les muntanyes de la mort.
És en aquest món on has de seguir
les petjades del pare.

Al qual Chômei va respondre :

Si em compadeixes
no em torbis.
Només tu saps
com seguir
les petjades del pare.

El seu caràcter poc sociable li havia donat fama d’excèntric i després de trencar les relacions que tenia amb el santuari es va recloure a casa seva durant un temps. Allà va germinar segurament la llavor que anys més tard l’impulsaria a deixar la poca família que li quedava i entrar en religió.
Després va venir un temps dedicat exclusivament a la poesia i a la música, arts en les quals havia d’excel.lir. Va estudiar amb el cap del departament de música de la cort, Nakahara no Ariyasu, mestre que recordaria en la seva obra “Mumyôshô”. Mica en mica tota aquella activitat li va fer renovar les esperances en el futur.
Va estudiar composició poètica amb Shun’e (5). A la residència d’aquest poeta s’hi reunien tota mena de personatges : aristòcrates, militars, monjos i altra gent que en un entorn diferent no s’hagués relacionat mai amb els cercles més selectius de la cort. Al seu voltant es va organitzar un grup de poesia molt famós : “Karin’e”, que es podria traduir com “Jardí de versos”, i Chômei en va ser molt probablement el membre més jove. Moltes anècdotes i episodis que van ser temes de conversa en aquells aplecs apareixeran en el “Mumyôshô”.
L’any 1181, llavors en tenia vint-i-set, va completar la seva antologia personal :
“Kamo no Chômei Shû”.
Des de la tardor fins a l’hivern del 1186, altres fonts assenyalen el 1190, va viatjar per Ise i les seves experiències les va reflectir en el seu “Ise Ki” (Narració d’Ise) i del qual només hi ha uns fragments que es troben en el “Fuboku Wakashô” (6).
Quan l’any 1187 apareix la col.lecció poètica imperial “Senzaishû” (7) un poema de Chômei hi va ser inclòs, fet que va recordar amb orgull durant molts anys i del qual també en farà esment en el “Mumyôshô”.
L’ex-emperador Go Toba (8) va voler restaurar el departament de poesia el 1201, amb la intenció d’organitzar la compilació d’una nova antologia imperial: “Shinkokinshû” (9) i Chômei en va ser un dels membres escollits malgrat que el seu nom era l’últim de la llista, degut bàsicament al fet de no pertànyer a cap alta jerarquia dintre de la cort.
L’any 1204 es va produir una vacant d’intendent al santuari de Tadasu i Go Toba, que apreciava i valorava les qualitats poètiques i musicals de Chômei i també com a reconeixement pel seu treball al departament de poesia, va pensar en proposar el seu nom pel càrrec, però no va comptar amb la forta oposició de Sukekane que era oficial del santuari de Kamo. Malgrat que gaudia de la simpatia imperial la seva candidatura no podia competir amb la força de la jerarquia considerant el seu rang inferior amb relació al fill de Sukekane que, finalment, va aconseguir la plaça. Va ser el final de la seva vida a la cort i l’inici de  la seva decisió d’anar-se’n de la capital. El diari de Minamoto no Ienaga ho explica en detall, tot remarcant el caràcter introvertit de Chômei.
Als cinquanta anys es fa monjo budista. No obstant això, va completar la seva col.laboració amb el departament de poesia però el seu nom no apareix entre els dels poetes que van assistir a la recepció oficial per celebrar el final de l’antologia “Shinkokinshû” durant la primavera del 1205, tot i que s’hi inclouen deu poemes seus. De fet, però, el seu nom ja no figurava en els anals de la cort des de la seva assistència als actes de commemoració del norantè aniversari de Shunzei (10) la tardor del 1203 on hi va participar amb uns versos d’homenatge al gran poeta i mestre.
Sembla que després de l’intent fallit del santuari de Tadasu l’ex-emperador va oferir-li un càrrec menor que Chômei va refusar, i és en aquell moment quan desapareix de la capital.
El suport de Go Toba, les reunions poètiques, la consideració social....... tot això s’esvaeix i Chômei s’allunya del que fins aleshores ha estat el centre de la seva vida i desil.lusionat es retira a Ôhara, una petita vall entre les muntanyes, i allà construeix la seva primera cabana.
A punt de fer els cinquanta-quatre anys es trasllada a Hino, a uns set quilòmetres al sud-est de la capital, i serà el seu últim recer.
L’any 1211 va acceptar una invitació d’Asukai, Fujiwara no Masatsune (11) i van anar junts a Kamakura. Es va reunir diverses vegades amb el “shôgun” Minamoto no Sanetomo, i sembla que va tornar de seguida a Hino. És precisament en aquell temps, els seus darrers anys, que Chômei comença a escriure la que seria la seva obra mestra.
Entre el 1208 i el 1215 escriu el “Hosshinshû” (12), on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.
Poc després, el 1216, als seixanta-dos anys, exactament el dia vuit del sisè mes, Kamo no Chômei mor.

o0o

Aquesta traducció està basada en el text complet anomenat “Kôhon”, la versió més antiga del qual està dipositada en el temple Daifukukô, a Takahara, nord-est de Kioto. Hi ha altres versions abreujades amb el títol de “Ryakubon” on, generalment, hi manquen la part inicial on l’autor descriu les calamitats que es van abatre sobre la capital i el monòleg final. En altres, però, hi ha un tros afegit que no obstant la seva qualitat literària no és de Kamo.

Nota : Aquest escrit ja és en aquest mateix “blog” amb data del febrer del 2007. No obstant això, ara l'afegeixo amb notes. Que sigui aquí, doncs, un prefaci a la meva traducció que aniré publicant.




- - - - - -


1 – El mateix autor ens explica en la seva obra que es va inspirar en l’habitatge on es va traslladar Vimalakîrti (Jômyô, i també Yuima, en japonès) per meditar quan es va fer passar per malalt, segons el sutra que porta el seu nom : Vimalakîrti Sutra. De fet, però, aquest sutra no en diu res de cabana o de petita cambra, només indica que Vimalakîrti va fer buidar la casa de mobles i objectes per rebre els deixebles de Buda. Sembla que té altres orígens, com per exemple, una popular història que té com a protagonista el pelegrí xinès Wang Hsuan-T´se. Explica que quan el pelegrí va passar prop de les ruïnes d’una casa que no semblava pas haver estat massa gran, a l’Índia, li van dir que Vimalakîrti havia tingut allà la reunió amb Manjusri (Monju, en japonès). Molt sorprès en va prendre les mides i va descobrir que tenia uns tres metres quadrats, exactament les mesures de la cabana de Kamo no Chômei.
“Hôjô” és un “jô” quadrat. Un “jô” té 3,03 metres. Aquesta paraula també apareix en el Heike Monogatari (平家物語), obra anònima de finals del segle XIII i fa referència al retir de l’emperadriu Kenrei-Mon-In (建礼門院). precisament a Ôhara, en el capítol que porta aquest nom. Cal precisar que hi havia dos llocs amb aquest mateix nom, un a l’oest i l’altre al sud de Kioto, a la muntanya Hiei, on hi vivien molts ermitans i sembla més que probable que Chômei es refereixi a aquest últim, però no es pot saber amb certesa en quin dels dos llocs va viure els seus primers anys de reclusió.
Posteriorment, “Hôjô” es va aplicar per extensió a les cel.les dels monjos budistes i, més en particular, als habitatges dels abats “zen”.
Vimalakîrti era un home molt ric que vivia a Vaisâli, l’Índia, i era molt conegut per la seva generositat i grans coneixements de la filosofia budista.
El sutra que porta el seu nom és una de les escriptures budistes més profundes i més importants, i també és molt valorat per la seva qualitat literària.
2.- Saigyô (西行, 1118-1190).
Membre d’una família que durant generacions va ser bressol de soldats i que comptava amb el suport de la cort, però sense massa consideració social degut a la poca categoria que en aquella època tenien els militars.
És un dels poetes més estimats del Japó. Es creu que un desgraciat afer amorós o les dificultats polítiques de l’emperador Sutoku van ser els principals motius per fer-se monjo.
Pocs anys després de la seva ordenació va residir en diversos temples i ermites i com a monjo de la secta Shingon va viure a la muntanya de Kôya venerada per la seva orde.
Quan va començar la guerra Hônen l’any 1156 va haver d’abandonar la seva vida tranquil.la a Kôya i va anar a Kioto plena dels perills de la lluita. Poc temps després però va tornar a la muntanya. Va tenir una o més ermites a Yoshino.
3.- Mumyôshô (無名抄). Obra escrita entre 1209 i 1210. El seu títol significa “Tractat sense nom”.
Està dividida en vuitanta paràgrafs independents i parla de poesia i anècdotes referents a poetes tan antics com contemporanis de Chômei; també descriu els seus pensaments sobre l’art d’escriure i notes sobre el comportament a seguir durant les trobades poètiques tan característiques del seu temps.
4.- Minamoto no Ienaga (源家長, ? - 1234/1237?).
Va servir a l’ex-emperador Go Toba. Va participar molt activament en la compilació de l’antologia Shinkokinshû on hi té vint-i-sis poemes i va coincidir amb Kamo no Chômei en el departament de poesia. Després de la revolta Jôkyû l’any 1222, quan les forces de Go Toba van ser derrotades pel govern feudal militar, va abandonar la política i es va retirar a la seva mansió. El seu diari “Minamoto no Ienaga nikki” (源家長日記) conté molta infor mació sobre Chômei, especialment sobre els esdeveniments que el van impulsar a deixar la cort, i és també molt valuós per les seves dades sobre l’evolució de la història de la poesia japonesa.
5.- Shun'e (俊恵 1113 – 1191?).
Va ingressar en el temple Tôdai molt jove i va ocupar importants càrrecs eclesiàstics. Va ser molt considerat com a poeta i crític.
6.- Fubokuwakashô (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.
7.- Senzaiwakashû (千載和歌集).
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la seva font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.
8.- Emperador Go Toba, (後鳥羽天皇,1180-1239)
Va ser emperador des del 1183 fins al 1198. Després de la seva abdicació va exercir encara més poder que no pas durant el seu regnat involucrant-se molt activament en la política del seu temps. Va ser un bon poeta i en l’antologia Shinkokinwakashû hi ha una bona mostra de la qualitat de la poesia. Les seves discrepàncies amb un altre poeta i recopilador del recull esmentat, Fujiwara no Teika, compilador de l’Ogura Hyakunin Isshu (La veu de cent poetes), van ser notòries.
9.- Shinkokinshûwakashû (新古今和歌集).
Recull encarregat per l´emperador Gotoba (後鳥羽天皇, 1180-1239) l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col·lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
10.- Fujiwara no Shunzei (藤原 俊成, 1114-1204.
Va començar a escriure de molt jove. El seu pare, Toshitada, era poeta.
Malgrat que va ser un poeta reconegut mai no va ocupar cap càrrec important. Va ser molts anys més tard quan  va ser convidat a participar en nombrosos concursos poètics on també va exercir com a crític. L’any 1187 li van encarregar de compilar l’antologia Senzaiwakashû i en la qual hi va incloure també l’obra de molts poetes joves, costum no gens habitual en aquella època.
11.- Fujiwara no Masatsune (藤原雅経, 1170-1221).
Fundador de l’escola Asukai de poetes i cal.lígrafs. Va ser company de Kamo no Chômei durant la compilació del Shinkokinwakashû.
12.- Hosshinshû (発心集 - Recull d’anècdotes per a il.luminar la ment). Obra escrita entre 1208 i 1216. S´ha qüestionat la seva autoria, però en general s’accepta Kamo no Chômei com el seu autor.

o0o




ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 01
Kamo no Chômei (鴨長明)


　行（ゆ）く川の流れは絶えずして、しかも もと（本）の水にあらず。淀（よど）みに浮ぶ うたかた（泡沫）は、かつ消えかつ結びて、久しく止（とゞ）まる事なし。世の中にある人と住家（すみか）と、またかくの如し。

　玉敷（たましき）の都の中に、棟（むね）を竝（なら）べ甍（いらか）を爭へる、尊（たか）き卑しき人の住居（すまい）は、代々（よよ）を經て盡きせぬも のなれど、これを まこと（真）かと尋ぬれば、昔ありし家は稀なり。或（ある）は、去年（こぞ）焼けて今年は造り、あるは、大家（おおいえ）滅びて小家（こいえ）となる。住 む人も、これにおなじ。處もかはらず、人も多かれど、いにしへ（古）見し人は、二・三十人が中に、僅（わず）かに一人・二人なり。

朝（あした）に死し、夕（ゆうべ）に生るゝ ならひ（習い）、たゞ水の泡にぞ似たりける。知らず、生れ死ぬる人、何方（いずかた）より來りて、何方へか去る。また知らず、假の宿り、誰（た）がために 心をなやまし、何によりてか、目を悦ばしむる。その主人（あるじ）と住家と、無常を爭ふさま、いはば、朝顔の露に異ならず。或は、露落ちて花殘れり。殘る といへども、朝日に枯れぬ。或は、花は萎みて露なほ消えず。消えずといへども、夕べを待つことなし。


Incessant flueix l'aigua del riu i mai no és la mateixa. Sobre l'aigua embassada l'escuma es fa i es desfà i aviat desapareix. Així és la vida de l'home i ses estances en aquest món (13).
En la capital resplendent de jade les teulades dels habitatges dels rics i dels pobres rivalitzen arrenglerades i passen de generació en generació, emperò, si se'n demana la veritat poques són les que foren d'antany. Un any cremades i l'altre bastides de nou. Mansions destruïdes han esdevingut ara petits habitacles. El mateix ha succeït amb la gent que hi habita. Els llocs no han canviat, nombrosa és la gent, i d'aquells que abans eren vint o trenta ara només en resten un o dos.
Es mora al matí i es neix al vespre, com l'escuma de l'aigua. Res no se'n sap d'aquells que neixen i moren, ni d'on venen i on van (14), res no sabem tampoc de llurs fatics en aquest món efímer, ni perquè ens és tan plaent als ulls. Aquesta pugna entre amo i estança per allò que és transitori no és res més que la rosada sobre la flor de nit. La rosada s'esvaeix, la flor resta. Ara bé, la flor segueix emperò per marcir-se sota el sol del matí. Potser la flor es marceix mentre la rosada encara continua, emperò, tampoc aquesta no arribarà al vespre.

- - - - - -

13.- Vimalakîrti Nirdesa (2ª part ):
De la inconcebible mestria de la tècnica d’alliberament :“ Amics, aquest cos és tan impermanent, fràgil, indigne de confiança i tan feble, tan insubstancial, mortal, efímer, dolorós, farcit de malures i sotmès a canvis i alteracions! Així, amics meus, el savi no es pot refiar d’aquest cos que és només un receptacle d’infinites xacres. Aquest cos és com l'escuma, incapaç de suportar cap pressió, una bombolla d’aigua de poca durada, un miratge nat de la cobejança de les passions....... “

Amb la mateixa imatge : Farid Uddin Attar (1145-1221) , Invocació del Mantic Uttair (L’assamblea dels ocells):
“Has de saber que el món és una bombolla d’aigua de l’oceà………”

14.- Referència al “MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.


o0o

KOKINSHÛ (古今集) -120-

仁和のみかどみこにおはしましける時に、ふるのたき御覧じにおはしましてかへりたまひけるによめる

Compost quan l'emperador de l'era Niwa, llavors era encara príncep, tornava a la capital després d'haver visitat la cascada de Furu.

あかずしてわかるる涙滝にそふ水まさるとやしもは見るらむ
あかずしてーわかるるなみだたきにそうーみずまさるとやーしもはみるらむ

Per la pena d'anar-me'n les llàgrimes cauen a la cascada. Pensaran potser terres avall que l'aigua del riu ha crescut?

Poema no. 396

Autor : Kengei (兼芸法し, ?-¿)
Només sabem que era monjo, com s'indica en el seu nom, però no tenim res més sobre la seva vida i obra.

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -119-

おほえのちふるがこしへまかりけるむまのはなむけ によめる
Compost a la festa de comiat per una persona que se n'anava al nord.

君がゆくこしのしら山しらねども雪のまにまにあとはたづねむ
きみがゆくーこしのしらやまーしらねどもーゆきのまにまにーあとはたずねむ

No conec el mont Shira de les contrades del nord cap a on vas, però em deixaré guiar per tes petjades a la neu.

Poema no. 391

Autor : Fujiwara no Kanesuke no Ason (藤原兼輔の朝臣, 833-977).
També conegut amb els noms de Chûnagon Kanesuke (中納言兼輔) i Tsutsumi Chûnagon (堤中納言).
Va compondre un recull poètic que porta el seu nom Kunesuke Shû (兼輔集).
La seva residència del riu Kamo (加茂川) va ser lloc de reunió de molts poetes i altres figures literàries del seu temps.
És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 – Sanjûrokkasen).

o0o

KOKINSHÛ (古今集) -118-


秋霧のともにたちいでてわかれなばはれぬ思ひに恋ひや渡らむ
あきぎりのーともにたちいでてーわかれなばーはれぬおもいにーこいやわたらむ

Com la boira de tardor que s'esvaeix te n'aniràs, deixant-me, mon desig de tu romandrà en el meu cor.

Nota : Joc de paraules : たち (立) tan significa “escampar”(la boira), com “anar-se'n”, i はれぬ és el negatiu de はれる "esvair, aclarir” i “calmar l'ànim, l'esperit”.

Poema no. 386

Autor : Taira no Motobori (平もとのり, ?-908)

Va ser secretari de la Tresoreria de la Cort (蔵人 -Kurôdo-), i també Sotstinent del Comandament de l'Esquerra de la Guàrdia de la Cort.


o0o

KOKINSHÛ (古今集) -117-

おとはの山のほとりにて人をわかるとてよめる
Compost tot separant-se d'una persona als voltants del mont Otowa.

おとは山こだかくなきて郭公君が別ををしむべらなり
おとはやまーこだかくなきてーほととぎすーきみがわかれをーおしむべらなり

Al cim de l'Otowa gemega el cucut; es plany potser per ta partença?

Nota: la traducció literal del nom de la muntanya és : SO D'ALES /ALAT (OTO -音 : So, soroll, i HA -羽 : Ales), la qual cosa intensifica així el gemec i el plany de l'ocell.

Poema no. 384

Autor : Ki no Tsurayuki (紀貫之, 872-945)
Crític, escriptor i poeta.. Va ser un personatge molt admirat per la seva erudició.
El seu diari : Tosa Nikki (土佐日記, 935?) no només és un dels més importants de l´època Heian, és el primer i el document literari més antic del Japó en forma original.

Es conserven uns 450 dels seus poemes, sense comptar-hi altres aportacions.

´És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen)

KOKINSHÛ (古今集) -116-

こしのくにへまかりける人によみてつかはしける
Compost i enviat a una persona que se n'anava cap a les regions del nord.

よそにのみこひやわたらむしら山の雪見るべくもあらぬわが身は
よそにのみーこいやわたらむーしらやまのーゆきみるべくもーあらぬわがみは

T'haig de desitjar només des d'altres contrades, jo que no podré mai contemplar la neu del mont Shira?

Poema no. 383

Autor : Ôshikôchi no Mitsune (凡河内みつね, act.lit. 898-922).
Va ser governador de Kai, Izumi i Awaji. Quan va tornar a Kioto va ser un dels compiladors del Kokinshû. Poeta prolífic té uns 193 poemes en las antologies oficials, a més de la seva col.lecció personal Mitsune Shû (躬恒集).



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 70 -

七十段

むかし、おとこ、狩の使より帰り来けるに、大淀のわたりに宿りて、斎宮のわらはべにいひかけける。

みるめかる方やいづこぞさほさして我に教へよあまの釣舟


Una vegada, un home, quan tornava de sa missió com funcionari imperial de caceres, s'allotjà prop d'Ôyodo, i recità a una nena (1) al servei de la Gran Sacerdotessa :

On talles algues? Ensenya-m'ho perxant, barca de pescador. (2) (3)


- - - - - -


(1) Podria tractar-se de la nena que acompanyava la Gran Sacerdotessa en la narració anterior (no. 69). Possiblement formava part de la comitiva que el va anar a rebre a la seva tornada d'Ôwari, i l'home la reconeixeria.
(2) Poema d'Ariwara no Narihira. SKKS 1080.
(3) ....さして : 刺す (sasu) : a més de significar “introduir, ficar, etc” , també és “indicar, mostrar, assenyalar, etc.”



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 69 -


六十九段

むかし、おとこ有けり。そのおとこ、伊勢の国に狩の使にいきけるに、かの伊勢の斎宮なりける人の親、「常の使よりは、この人よくいたはれ」といひやれりければ、親の言なりければ、いとねむごろにいたはりけり。朝には狩にいだしたててやり、夕さりは帰りつゝ、そこに来させけり。かくてねむごろにいたつきけり。二日といふ夜、おとこ、「破れて逢はむ」といふ。女もはた、いと逢はじとも思へらず。されど、人目しげければ、え逢はず。使ざねとある人なれば、とをくも宿さず。女の閨近くありければ、女、人をしづめて、子一つ許に、おとこのもとに来たりけり。おとこはた、寝られざりければ、外のかたを見出だして臥せるに、月のおぼろなるに、小さき童を先に立てて、人立てり。おとこ、いとうれしくて、わが寝る所に率て入りて、子一つより丑三つまであるに、まだ何ごとも語らはぬに、帰りにけり。おとこ、いとかなしくて、寝ずなりにけり。つとめて、いぶかしけれど、わが人をやるべきにしあらねば、いと心もとなくて待ちをれば、明けはなれてしばしあるに、女のもとより、ことばはなくて、

君や来し我や行きけむおもほえず夢か現か寝てかさめてか

おとこ、いといたう泣きてよめる。

かきくらす心の闇にまどひにき夢うつゝとはこよひ定めよ

とよみてやりて、狩に出でぬ。野にありけど、心は空にて、こよひだに人しづめて、いととく逢はむと思に、国の守、斎宮の守かけたる、狩の使ありと聞きて、夜ひと夜酒飲みしければ、もはらあひごともえせで、明けばおはりの国へ立ちなむとすれば、男も人知れず血の涙を流せど、え逢はず。夜やうやう明けなむとするほどに、女がたよりいだす杯の皿に、歌を書きて出したり。とりて見れば、

かち人の渡れど濡れぬえにしあれば

と書きて、末はなし。その杯の皿に、続松の炭して、歌の末を書きつぐ。

又逢坂の関は越えなん

とて、明くればおはりの国へ越えにけり。

斎宮は水のおの御時、文徳天皇の御むすめ、惟喬の親王の妹。


Fou una vegada un home. Quan aquest home anà a la província d'Ise com a Oficial Imperial de Cacera (1), la mare de la sacerdotessa d'Ise envià a sa filla un missatge :
“Esguarda aquest home més que no pas el sòlit missatger”. Com sa mare li ho havia dit, ella el tractà amb deferència.
Al matí l'assistí quan sortí de cacera i al vespre, de tornada, l'allotjà. Així doncs, el tractà deferentment. El vespre del segon jorn, l'home li digué “Estiguem junts com sia”. La noia també ho desitjava, però com hi havia molta gent no pogué ésser.
Com era el cap dels emissaris ella no l'havia allotjat lluny. El dormitori de la noia era a prop, i quan hom dormia, al primer quart de l'hora de la Rata (2) anà a la cambra de l'home. L'home que no era adormit, jeia tot mirant cap enfora, a la llum boirosa de la lluna ella era allà, amb una nena davant seu. L'home, joiós, la féu passar a la cambra, i ella hi restà des del primer quart de l'hora de la Rata fins al tercer quart de l'hora del Bou (3), però tornà a sa cambra sens haver expressat els seus sentiments. L'home, entristit, no s'adormissà.
Al matí, encaboriat, no pogué enviar cap dels seus missatgers. Mentre esperava neguitós, poc després de clarejar li arribà un poema, sens carta (4), de la noia :

Fóreu vos o jo qui vingué, no ho recordo, fou somni o realitat, dormida o desperta?
(5)

L'home plorà molt i composà :

Errants en la tenebra que enfosqueix el cor, si somni o realitat, decidim-ho aquest vespre. (6)

Fet i enviat sortí de cacera. Amunt i avall del camp, abstret, pensà en el vespre, hom dormit, en trobar-se amb ella ben aviat. Però el veguer de la província, encarregat del santuari, assabentat de que hi havia l'Oficial Imperial li oferí un ressopó, i no pogué estar amb ella de cap manera. Com a trenc d'alba partia cap a la província d'Owari l'home plorà també amargament en privat sens poder estar junts.
S'encetava el jorn, la noia havia escrit un poema sobre el peu de la copa que li havia ofert. Quan ella l'agafà veié que hi havia escrit :

Tot i que el viatger la travessa no es mulla a la cala.................. (7) (8)

Hi mancava el final del poema, i al peu de la copa ell escrigué els darrers versos amb carbó de la torxa :

Potser que travessi altre cop la barrera de la trobada. (9) (10)

I ja clar passà cap a la província d'Owari.

Fou la Gran Sacerdotessa del temps de l'emperador Mizunô (11), filla de l'emperador Montoku, germana menor del príncep Koretaka. (12)


- - - - - -


(1) 狩の使 (kari no tsukai). L'emperador enviava a les províncies funcionaris que s'encarregaven de les caceres, i que, al mateix temps, amb aquest pretext, supervisaven els governs provincials. Sembla ser que Ariwara no Narihira, entre d'altres, havia portat a terme aquestes funcions.
(2) Hora de la Rata : període de temps entre la mitjanit i les 02 hores. Així doncs, el primer quart era entre la mitjanit i les 00,30 hores.
(3) Hora del Bou : entre les 02 i les 04 hores. El tercer quart era doncs entre les 03 i les 03,30 hores.
(4) Es refereix a que no hi havia cap nota.
(5) Poema anònim. KKS 645.
(6) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS 646, amb alguna diferència, i KKRJ 2011.
(7) Primera part d'un poema anònim. KKRJ 2897.
(8) Joc de paraules entre :えにし : 江にし (enishi) : 江 (cala), i 縁 (eni-shi) : relació.
(9) Segona part del poema.
(10) Joc de paraules sobre els burots d'Ausaka que es pot traduir per “barrera de la trobada”. Era a la frontera de la província d'Ômi, i s'havia de travessar per anar de Kyoto a Ise.
(11) Veure notes 11 i 12 de la narració no. 65.
(12) Podria ser una nota afegida posteriorment.



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 68 -


六十八段

昔、おとこ、和泉の国へいきけり。住吉の都、住吉の里、住吉の浜をゆくに、いとおもしろければ、おりゐつゝ行く。ある人、「住吉の浜をよめ」といふ。

鴈なきて菊の花さく秋はあれど春の海辺にすみよしの浜

とよめりければ、みな人々よまずなりにけり。


Una vegada, un home anà la província d'Izumi, i tot anant per la platja de Sumiyoshi, al poble de Sumiyoshi, districte de Sumiyoshi, ho trobà tot tan plaent que descavalcà i anà a peu.
Uns dels seus acompanyants li digué “Composeu uns versos sobre la platja de Sumiyoshi”.

Tot i ésser tardor i els ànecs salvatgins criden i els crisantems són en flor, es bo de viure a la vora de la mar en primavera a la platja de Sumiyoshi. (1)

Quan ho recità ningú no composà res.



- - - - - -


(1) El topònim es pot traduir com “Bo de viure” :
住 (sumu) : viure
吉 (yoshi) : bona sort, joia, etc.




o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 67 -


六十七段

むかし、おとこ、逍遥しに、思ふどちかいつらねて、和泉の国へ二月許にいきけり。河内の国、生駒の山を見れば、曇りみ晴れみ、たちゐる雲やまず。朝より曇りて、昼晴れたり。雪いと白う木のすゑに降りたり。それを見て、かの行く人のなかに、たゞ一人よみける。

きのうけふ雲のたちまひ隠ろふは花の林を憂しとなりけり


Una vegada, un home, cap al segon mes, anà d'excursió amb uns amics per conhortar-se a la província d'Izumi. Quan miraren el mont Ikoma, a la província de Kôchi, a vegades era ennuvolat i a vegades clarejava, la nuvolada no parava de créixer. Núvols al matí i al migjorn feia clar. Neu blanquíssima coronava els arbres, i tot mirant això un d'ells recità :

Ahir i avui els núvols s'alcen i dansen, i amagant-ho no volen que veiem el bosc florit. (1)



- - - - - -


(1) 花の林 (hana no hayashi) es refereix a 雪いと白う木のすゑに降り... (yuki ito shirô ki no sue ni furi....)




o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 66 -


六十六段

むかし、おとこ、津の国にしる所ありけるに、あにおとゝ友だちひきゐて、難波の方にいきけり。渚を見れば、舟どものあるを見て、

難波津をけさこそみつの浦ごとにこれやこの世をうみ渡る舟

これをあはれがりて、人々帰りにけり。


Una vegada, un home anà amb germans i amics a Naniwa on tenia terres a la província de Tsu. Quan mirà la platja i veié que hi havia vaixells recità :

Aquest matí per primer cop he vist el port de Naniwa, els vaixells arreu del bell port creuaven la mar farts d'aquest món. (1) (2)

Ho admiraren i els altres se'n tornaren.


- - - - - -


(1) Poema d'Ariwara no Narihira. Gosenwakashû (後撰和歌集) no. 1245, 1244 en altres edicions.
(2) Versos amb múltiples dobles sentits :
みつ (後津) “mitsu”. 後 és un prefix honorífic i combinat amb 津 (port, moll) era un sinònim per Naniwa. Al mateix temps, el primer "kana" de みつ és la lectura per 見(る) : mi(ru) : “veure, mirar”.
うみ (umi) és del verb 倦む (umu) : estar cansat, fart d'alguna cosa, etc.), i alhora és la lectura de 海 : mar, etc.



o0o

NTCJ 56

藤戸
Fujito

L'obra està basada completament en el llibre 10 del “Heike Monogatari” (平家物語), el capítol que porta el mateix nom : 藤戸.

Autor : Desconegut.

Argument : Sasaki no Saburô Moritsuna (佐々木三郎盛綱), comandant del clan Genji, ha rebut com a recompensa per tots els seus serveis durant la batalla de Fujito el territori de Kojima. Quan hi arriva per prendre'n possessió celebra una audiència i demana que qui tingui alguna queixa que s'hi presenti. Una dona s'hi acosta i l'acusa d'assassinar el seu fill. Moritsuna en principi nega l'acusació però després d'esbrinar qui era ho acaba reconeixent. Explica a la dissortada mare què va passar. Les tropes dels Genji buscaven un lloc on poder creuar un estret al mar i sorprendre així els Minamoto. Un noi es va oferir a ensenyar-li l'indret i un cop allà per evitar que el noi pogués dir-ho també als seus enemics Moritsuna el va matar i va llençar el seu cos a l'aigua.
La mare desesperada reclama a Moritsuna que li torni el fill. El militar, penedit del seu acte, consenteix a pregar per l'ànima del difunt i mentre es fa el servei religiós apareix l'esperit del noi que narra el seu sofriment. S'ha transformat en un drac venjatiu que viu al fons del lloc on va ser assassinat i manifesta la seva rancúnia a Moritsuna, el seu ressentiment li corseca l'ànima i això fa que no pugui descansar en pau. El militar li manifesta sincerament el seu penediment i l'espectre de la venjança, finalment, por trobar la salvació en la paraula de Buda.


Referències :
“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.
“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.


“Kokinwakashû” (古今和歌集).

“Ise Monogatari” (伊勢物語), capítol 15.

“Gosenwakashû” (後撰和歌集).

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa.

“Minishû” (壬二集 )
Autor : Ju Ni´i Ietaka / Ietaka, del 2on. rang inferior (従二位家隆,1158-1237
Era Fujiwara no Ietaka, també es llegeix “Karyû”- (藤原家隆).
Va ser un autor molt prolífic i va participar en molts concursos poètics. Va deixar dos reculls personals :
Minishû (壬二集 ) : Recull de Mini (basat en el seu sobrenom “Mibu Nihon” (壬生二品) que significa : la persona del Segon Rang.

“Hannya-haramittakyô” (般若波羅蜜多經)) : Sutra de la Saviesa Perfecta.
És la versió japonesa del sutra “Prajñāpāramitā”

o0o

NTCJ 55

求塚
Motomezuka
La tomba de la donzella

"Motomeru" (求める) és un verb amb diversos significats : voler, desitjar, cercar, demanar....... entre d'altres. De fet en el “Manyôshû” (万葉集) trobem que es parla directament de “la tomba de la donzella” amb els caràcters del nom d'ella : Unai Otome (菟名日処女), “otome” vol dir “donzella, verge”, tot i que els caràcters del 万葉集 són diferents :菟原處女.
També podria ser un joc de paraules homofònic amb “otome”.
El títol podria ser també : “La tomba cercada”, però jo he preferit el títol segons el 万葉集, que és la primera referència literària d'aquesta història, especialment el poema no. 1809, amb el títol “Tot veient la tomba de la donzella Unai” (見菟原處女墓歌一首), i el no. 4211 amb el títol “Compost segons poemes antics sobre la tomba de la donzella” (追同處女墓歌一首).


Autor : Kan'ami Kiyotsugu (観阿弥清次, 1333-1384).

Argument : Un monjo, amb altres coreligionaris, va de camí a la capital i fa parada a un poblet anomenat Ikuta (生田). Allà veu un grup de noies que recullen els brots tendres de les herbes primaverenques que tot just estan sortint per entre la neu que encara colga els camps del poble. El monjo els hi pregunta per “la tomba de la donzella”, però elles no li fan massa cas i després d'una estona es queixen del vent fred que bufa i decideixen tornar al poble. Només una d'elles roman allà i quan estan sols li diu al religiós que el portarà a veure la tomba. Allà li explica la història :
Fa molt de temps hi vivia una donzella que tenia dos pretendents. Ella n'estava dels dos i no podia decidir-se a triar-ne un perquè si ho fes un d'ells patiria i això ella no ho volia. Si un li feia un regal l'altre n'hi feia un d'igual, si un la festejava a tota hora l'altre també, sempre hi havia un empat . Llavors un dia va decidir fer un concurs d'arc i qui toqués una de les aus del riu seria l'escollit. Ambdues sagetes van fer diana i Unai desesperada al no veure- hi solució es va llançar al riu i es va ofegar. Després del funeral, davant del túmul d'Unai els dos pretendents es van suïcidar amb uns ganivets. Els pares afligits van decidir doncs enterrar els seus cossos en la mateixa tomba d'Unai.
La noia condemnada a les flames de l'infern prega al monjo el servei religiós que l'alliberi del turment, de les persecucions dels espectres amb fuets flamígers. El seu suïcidi, producte dels pecats de vides anteriors, la lliga inexorablement a l'Hades.


Aquesta història és narrada en la seva totalitat en el “Yamato Monogatari” (大和物語) : Històries del Yamato. Capítol 147.
Tant la data com l'autoria són incertes, tot i que s'esmenten Ariwara no Shigeharu ( 在原の滋春, ¿-?) i l'emperador Kazan (花山天皇, 968-1008) com a possibles responsables, i inclús podria ser d'una dama de la cort, també s'especula que podria haver estat enllestida cap a l'any 951.
Té uns 170 capítols plens de narracions curtes i poesia.
La història de 求塚 té algunes diferencies segons aquest llibre. La narració 174 ens diu que els dos pretendents es va llançar al riu per intentar salvar Unai però malauradament van morir amb ella: un d'ells li tenia un peu agafat i l'altre una mà..... :
................男ふたりやかておなし所におちいりぬひとりはあしをとらへいまひとりは手をとらへてしにけり.........

Referències :

“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.

“Manyôshû” (万葉集). Es fa esment de la història en el poema no. 1809 amb el títol “Tot veient la tomba de la donzella Unai” (見菟原處女墓歌一首), i en el no. 4211 amb el títol “Compost segons poemes antics sobre la tomba de la donzella” (追同處女墓歌一首).


"Fûgawakashû” (風雅和歌集) : Col.lecció de l'Elegància”, completada personalment per l'emperador Hanazono (花園天皇, 1297-1348) entre 1344 i 1346, ell mateix també en va escriure els tradicionals prefacis en japonès i xinès.
Té 20 llibres i 2210 poemes.
Considerada la darrera de les grans antologies poètiques de la cort imperial.
“Horikawa Hyakushu” (堀河百首) : Cent poemes del palau de Horikawa.Obra de Minamoto Shunrai / o Minamoto Toshiyori (源俊頼, 1055/57-1129 ?), composta l'any 1104.
“Kokinwakashû” (古今和歌集), entre altres poemes trobem el no. 19, d'auto descvonegut :
み山には松の雪だにきえなくに宮こはのべのわかなつみけり

Ni al cor de la muntanya ni dalt dels pins s'ha fos la neu encara. A la capital ja es cull l'herba de primavera.

I el no. 17, també anònim ;
かすがのはけふはなやきそわか草のつまもこもれり我もこもれり

No cremeu avui la prada de Kasuga; el meu jove espòs s'hi amaga, i jo també.


Nota : Kasuga és a l'actual província de Nara. El topònim incorpora el caràcter per primavera (春日); el nom significa “dia de primavera” i per això se l'associa a aquesta estació de l'any. A l'Ise Monogatari (伊勢物語 ) apareix aquest poema però
amb un topònim diferent : Musashino.
むかし、おとこ有けり。人のむすめをぬすみて武蔵野へゐてゆくほどに、ぬす人なりければ、くにのかみにからめられにけり。女をばくさむらの中にをきて、にげにけり。みちくる人、このゝはぬす人あなりとて、火つけむとす。女、わびて、むさしのはけふはなやきそわかくさのつまもこもれり我もこもれり
とよみけるをきゝて、女をばとりて、ともにゐていにけり.......

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

“Ise Monogatari” (伊勢物語), narració no. 1.

“Genji Monogatari”(源氏物語), capítol no., 5 : La jove Murasaki (若紫).

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la humanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la versió feta el 406 la més complerta.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar.

“Heike Monogatari” (平家物語), capítol no. 5 : L'incendi de Nara (奈良炎上).

“Hosshinshû” (発心集) : Recull de despertars religiosos."Hosshinshû". Obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/1155-1216) on narra històries de monjos i sants que han abandonat el món i tots els seus afanys per rebre la gràcia de Buda.
“Anrakushû” (安楽集), en xinès “An-lé-chi / An-lo-chi” : Recull sobre la Pau i la Joia. També traduït com “Fragments sobre l'ensenyament de la Terra Pura”. Autor : Tao Ch'o (道綽, 562-645), budista xinès. En japonès “Dôshaku”.Com es tracta d'una obra molt poc traduïda voldria esmentar que n'hi ha una al castellà feta l'any 1919 per Francisco Rivas Vicuña, polític i diplomàtic xilè nascut el 1880 i traspassat el 1937. Va ser Ministre Extraordinari i Plenipotenciari a la Xina i al Japó.
L'obra forma part del llibre “Nogaku: el drama lírico japonés. Las danzas no (sic)”. A continuació les dades del llibre :
“Editorial: Fuku Den Kwai
Año de Edición: 1919 (Primera edición)
Editado en: Tokio
Idioma: Español
Cantidad de Páginas: 165
Formato: 22,7 x 15,2 en rústica
Sinopsis: Nogaku: el drama lírico japonés. Las danzas no, de Francisco Rivas Vicuña, escrito en 1919 y publicado en Tokio presenta el siguiente contenido:
Prefacio de 17 páginas. Luego se suceden cinco obras con cinco ilustraciones que ilustran cada una de ellas:
La túnica de plumas / El río Sumida / Kanekiyo / Nakamitsu / La tumba de la doncella”.

N'he localitat un exemplar a l'Argentina, però a un preu de bibliòfil : €200.
Naturalment me n'he quedat amb les ganes.
No puc obviar, però, el comentari crític que va fer a la traducció castellana Roy E. Teele en el seu llibre "Translations of Noh Plays." Comparative Literature 9: 4. (Autumn, 1957), 345-368 :
Free and inaccurate versions in Spanish by a translator who was "an amateur both in language and the ideas of the Japanese".


o0o

NTCJ 54

善知鳥
Utou


善知鳥 és un au marina del nord del Japó.
“Utou” és una paraula “ainu” i , de fet, significa “protuberància” (突起, tokki). És degut a una mena de bony o banya que sobresurt del seu bec en època de zel.
Una de les cinc escoles de Nô, la Kita (喜多), fa servir uns altres caràcters per aquesta mateixa obra : 烏頭, amb la mateixa pronunciació, tot i que també es llegeixen “uzu”

Segons la llegenda els ocells amaguen les seves cries a la sorra de les patges i ho fan tan bé que quan tornen amb el menjar han de cridar “Utou” per poder localitzar-los, i els polls contesten amb el xiscle de “Yasukata” (安方). Els caçadors els agafen imitant aquests crits. Es diu que quan els pares veuen els petits en mans dels humans ploren llàgrimes de sang i els caçadors s'han de protegir amb barrets i capes de palla perquè el contacte d'aquestes llàgrimes és causa de malaltia i mort.
Degut a això aquests ocells són el símbol budista de “l'ahimsa”, és a dir, el respecte a tota forma de vida.



Autor : Desconegut. Algunes l'atribueixen a Zeami, però no hi ha elements per confirmar-ne la seva autoria.

Argument : Obra del segle XV.

Un monjo itinerant baixa de la muntanya Tate (立山. Tateyama) on ha estat meditant. En el camí de descens explica el paratge desolador del lloc. Tateyama, a l'edat mitjana japonesa, era considerada la finestra de l'infern per tots els viatgers que hi passaven, el creien ple d'esperits malignes i aparicions de mal averany. Mentre baixa es troba un ancià que li diu que és l'esperit d'un caçador que va morir la tardor passada i li prega que vagi a Michinoku,visiti la seva família a Soto no Hama (外の浜), que els hi demani que facin ofrena del capell i la capa de palla que és a casa. El monjo, sorprès, diu que hi podria anar però que segurament no se'l creurien, llavors l'ancià s'arrenca una màniga del seu vestit i li dona com a prova dient que la seva esposa ho reconeixerà, després d'aquelles paraules desapareix. El monjo va cap allà. Un cop arribat pregunta al vilatans i per fi troba la casa.
L'esposa del caçador obre la porta i el religiós li explica la seva missió. La dona reconeix la màniga del vestit i es plany de la mort del seu home . La dona i el noi ploren la seva desgràcia. Després apareix l'espectre del caçador que narra el perquè del seu sofriment a l'infern i fa un paral.lelisme entre les cries dels ocells i el seu fill i quan se li atansa per acaronar-lo veu que no pot. Hi ha un reguitzell d'invocacions budistes demanant la pau per l'ànima trasbalsada del caçador. L'home explica la cacera dels ocells, l'angoixa dels pares plorant llàgrimes de sang sobre el seu cap mentre corria per la platja amb les cries. El cor entona la part final amb els turments de les flames eternes que assetgen el caçador perseguit ara per estranys i forts ocells i gossos ferotges. L'home demana l'ajut del religiós i desapareix per sempre més...........




Nota : Tateyama (立山), Fujisan (富士山) i Shirayama (白山) són considerades les tres muntanyes sagrades del Japó : Reizan (霊山).


Referències :

“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Ippen Shônin goroku” (一遍上人語録) : Annals d'Ippen Shônin.
一遍上人語, 1239-1289). Va entrar en religió de petit, als set anys, i va estudiar les principals tendències religioses del Japó. Va viatjar per tot el país predicant.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa.

Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.


“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

“Ôgishô” (奥義抄( : Profunditats Poètiques.
Obra de Fujiwara no Kiyosuke (藤原清輔, 1104-1177).

o0o

SENDERA D'OKU (おくの細道) 01

Bashô Matsuo (松尾芭蕉)
序章
月日は百代の過客にして行 かふ年も又旅人也。舟の上に生涯 をうかべ、馬の口とらえて老をむ かふる物は日〃旅にして旅を栖とす。 古人も多く旅に死せるあり。 予もいづれの年よりか片雲の風に さそはれて、漂白の思ひやまず、 海濱にさすらへ、去年の秋江上の 破屋に蜘の古巣をはらひて やゝ年も暮、春立る霞の空に 白川の関こえんと、そゞろ神の物に つきて心をくるはせ、道祖神のまね きにあひて、取もの手につかず。もゝ 引の破をつゞり、笠の緒付かえて、三里 に灸すゆるより、松嶋の月先心に かゝりて、住る方は人に譲り、杉風が 別墅に移るに、
草の戸も住替る代ぞひなの家
面八句を庵の柱に懸置。

SENDERA D'OKU
FINS A LA SORTIDA

Els mesos i els dies són els viatgers de l'eternitat (1), també els anys que passen són viatgers, aquells que es passen la vida sobre un vaixell i aquells que envelleixen tirant d'un cavall, cada jorn és un viatge, i els viatges són llur estances.
Molts homes d'antany també moriren viatjant. Jo també des de fa anys em deixo emportar com núvol al vent, i desitjós de vagarejar errí per la costa, la tardor de l'any passat (2) netegí les teranyines de ma rònega cabana a la vora del riu, tot just a finals d'any, amb la boirina de la primavera al cel se m'acudí de creuar la barrera del riu Shirakawa, com posseït pels déus i el cor esvalotat, cridat pel déu d'aquells que fan camí, sens poder-hi fer res, m'apedací els calçons, en canvií la tira del capell, m'apliquí moxa (3) als genolls, ja tenia al cor la lluna de Matsuhima, traspassí mon habitacle i em traslladí a la vil.la de Sampô (4).

---Fins i tot a ma cabana nous estadants, casa de nines. (5)

Primer dels vuit versos d'una sèrie de cent que pengí a un dels pilars de la cabana.

- - - - - -



1 – Referència a uns versos del poeta xinès Li Bai, també Li Po/Li Bo, (李白, 701-782).

2 – L'any 1688.

3 – Moxa : kyû (灸). Els viatgers se l'aplicaven als costats de la part inferior dels genolls per estimular la circulació de la sang.

4 – Sugiyama Sanpû (杉山杉風, 1647-1732). Ric comerciant d'Ôsaka que moltes vegades va ajudar econòmicament a Bashô. Era poeta també.

5 – 雛 : Hina. Vol dir “nina”, entre altres coses. Aquí, de fet, es refereix a Hina no Matsuri祭り, “Festival de les Nines” o “Festa de les Nenes”, que es celebra cada tres de març. El significat al poema és que hi haurà altra gent per celebrar la diada i decorar la casa.


o0o