YAMATO MONOGATARI (大和物語) 148
HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)
【百四十八】
つの国なにはのわたりに家して住人ありけりあひしりて年比有けり女もおとこもいと下すにはあらさりけれと年比わたらひなと もいとわろくなりていへもこほれつかふ人なともとく有ところにいきつゝたゝふたりすみわたるほとにさすかにけすにもあらねは人にやとはれつかはれもせすい とわひしかりけるまゝに思ひわひてふたりいひけるやう猶いとかうわひしうてはえあらし男はかくはかなくてのみいますかめるを見すてゝはいつちも／＼えいく まし女も男をすてゝはいつちかいかんとのみいひわたりけるをおとこをのれはとてもかくてもへなむ女のかくわかきほとにかくてあるなんいと／＼をしき京にの ほりてみやつかひをもせよよろしきやうにもならはわれをもとふらへをのれも人のこともならはかならすたつねとふらはんなとなく／＼いひ契てたよりの人にい ひつきて女は京にきにけりさしはへいつこともなくてきたれはこのつきてこし人のもとにゐていとあはれと思やりけりまへにおきすゝきいとおほかる所になむ有 ける風なとふきけるにかのつのくにをおもひやりていかてあらんなとかなしくてよみける
独していかにせましとわひつれはそよとも前の荻そこたふる
となんひとりこちけるさてとかう女さすらへてある人のやんことなき所に宮たてたりさてみやつかひしありくほとにさうそくき よけにしむつかしき事なともなくてありけれはいときよけにかほかたちもなりにけりかゝれとかのつの国をかた時もわすれすいと哀と思ひやりけりたよりの人に 文つけてやりたりけれはさいふ人も聞えすなといとはかなくいひつゝきけりわかむつましうしれる人もなかりけれは心ともえやらすいとおほつかなくいかゝあら んとのみ思ひやりけりかゝるほとに此宮つかへする所の北の方うせ給てこれかれある人をめしつかひたまひなとする中にこの人を思ひ給けりおもひつきてめにな りにけりおもふこともなくめてたけにてゐたるにたゝ人しれすおもふ事ひとつなむ有けるいかにしてあはんあしうてやあらんよくてやあらむ我あり所もえしらさ らん人をやりてたつねさせんとすれとうたてわかおとこきゝてうたてあるさまにもこそあれとねんしつゝありわたるになをいとあはれにおほゆれは男にいひける やうつの国といふところのいとおかしかなるにいかてなにはにはらへしかてらまからんといひけれはいとよきこと我もゝろともにといひけれはそこにはなものし たまひそをのれひとりまからんといひていてたちていにけりなにはにはらへしてかへりなんとする時にこのわたりに見るへきことなむあるとていますこしとやれ かくやれといひつゝこのくるまをやらせつゝ家のありしわたりを見るに屋もなし人もなしいつかたへいにけんとかなしうおもひけりかゝる心はへにてふりはへき たれとわかむつましきすさもなしかゝれはたつねさすへきかたもなしいとあはれなれはくるまをたてゝなかむるにともの人はひくれぬへしとて御くるまうなかし てんといふにしはしといふほとにあしになひたるおとこのかたゐのやうなるすかたなるこのくるまのまへよりいきけりこれかかほをみるにその人といふへくもあ らすいみしきさまなれとわかおとこにゝたりこれを見てよく見まほしさにこのあしもちたるをのこよはせよあしかはんといはせけるさりけれはようなきものかひ 給とは思ひけれとしうのゝたまふ事なれはよひてかはす車のもとちかくになひよせさせよ見んなといひてこの男のかほをよくみるにそれなりけりいとあはれに かゝるものあきなひてよにふる人いかならんといひてなきけれはともの人はなをおほかたのよを哀かるとなん思けるかくてこのあしの男にものなとくはせよ物い とおほくあしのあたひにとらせよといひけれはすゝろなるものになにかものおほく給はんなとある人々いひけれはしゐてもえいひにくゝていかて物をとらせんと おもふ間にしたすたれのはさまのあきたるよりこの男まもれはわかめにゝたりあやしさに心をさめて見るにかほもこゑもそれなりけりと思ふにおもひあはせてわ かさまのいといらなく成たるをおもひはかるにいとはしたなくてあしもうちすてゝはしりにけにけりしはしといはせけれと人の家ににけ入てかまのしりへにかゝ まりおりけりこの車よりなをこのおとこたつねてゐてこといひけれはともの人手をあかちてもとめさはきけり人そこなる家になん侍けるといへは此おとこにかく おほせ事ありてめすなりなにのうちひかせ給へきにもあらすものをこそは給はせんとすれおさなきものなりといふときに硯をこひてふみかくそれに
きみなくてあしかりけりと思にもいとゝなにはの浦そすみうき
とかきてふむしてこれを御車に奉れといひけれはあやしと思ひてもてきて奉るあけて見るにかなしき事ものにゝすよゝとそなき けるさてかへしはいかゝしたりけんしらすくるまにきたりける衣ぬきてつゝみてふみなとかきくしてやりけるさてなむかへりけるのちにはいかゝなりにけんしら す
あしからしとてこそ人のわかれけめなにか難波の浦は住うき.
Als voltants de Naniwa, a la contrada de Tsu, vivia un home que s'hi havia fet una casa. Feia molt de temps que havia conegut una dona i vivien plegats. Ni ella ni ell eren de baixa condició, emperò, amb els anys llur estat s'havia empobrit. La casa s'esfondrava, els servents havien anat a llocs més puixants i només hi restaven ells dos sols. Com era d'esperar, al no ésser de baix rang no volgueren ésser llogats ni servir a altri. Com llur situació era miseriosa es digueren, molt amoïnats :
- No podem continuar així de miseriosos.
L'home :
- No podria deixar-vos en aquesta angoixant situació, no podria anar enlloc així!
La dona :
- I on podria anar jo abandonant-vos?
Només feien que repetir això.
L'home :
- Jo m'arranjaré de qualsevol manera. Vós sou una dona jove i que estigueu així em fa molta pena. Aneu a la capital i entreu al servei d'alguna mansió. Si les coses milloren podríeu venir a veure'm. Si jo reguanyo ma posició no dubteu pas que aniré a retrobar-vos! - digué amb plors i promeses.
La dona, acompanyada d'algú de la família, anà a la capital.
Com hi havia anat sens tenir cap lloc en particular s'estigué a casa de la persona que l'havia acompanyat, capficada sempre amb son home. Davant de la casa hi havia un indret exuberant de canyes i eulàlies. Quan hi bufava el vent li feia recordar les terres de Tsu, es preguntava com estaria ell, i composà amb recança :
Quan jo ben sola
em pregunto què puc fer
plena de tristor
el bressolar tot suau
dels joncs n'és la resposta.
Això deia només per a ella mateixa.
Després de molt anar amunt i avall es posà al servei d'una casa noble. S'abillava adientment i sens ànsies son rostre i parença s'embelliren, mai, ni per un instant, oblidà la contrada de Tsu i hi pensava amb dolença. Quan enviava una lletra a algun familiar sempre rebia la decebedora resposta: “Ningú no en sap res d'ell”
Com entre la gent que coneixia no hi havia ningú de fidúcia per enviar-hi es neguitejava amb la incertesa de què li podia haver passat. Mentrestant, traspassà la mestressa on servia i de totes les dones del servei l'amo s'enamorà d'ella. La dona també ho sentia i esdevingué sa muller.
Vivia contenta i sens inquietuds, emperò, sens que ningú no ho sabés pensava en si aquell home estaria bé o malament. Sens saber on era pensà en enviar algú a demanar per ell, emperò, si per un entrecàs ho sabés son espòs en seria certament desplagut. Passà els jorns amb endurança, fins que cada vegada més neguitosa digué a son espòs :
- Es diu que a la contrada de Tsu hi ha uns paratges esplèndids. Voldria anar-hi i de passada ésser a les cerimònies de purificació de Naniwa.
- Això està molt bé! Us acompanyaré jo també!
Emperò, quan l'home digué això ella contestà :
- Vós no hi faríeu res allà! Hi aniré jo sola.
En féu l'aparell i partí.
A Naniwa assistí a les cerimònies de la purificació. A l'hora de tornar, digué :
- Hi ha una cosa en aquests paratges que haig de veure.
I després :
- Una mica més.... per ací, per allà....
I fent avançar el carruatge veié els voltants de la que havia estat sa casa, sens teulat i sens home.
“Què li haurà passat?” pensà consirosa. Hi havia anat de propòsit i amb tot son sentiment, emperò, com no tenia cap servent de fiança no podia fer cercar-lo, s'anguniejà, i fent aturar el carruatge esguardà. Ses acompanyants digueren :
- Aviat es farà fosc. Afanyeu-vos amb el carruatge!
Quan la dona digué :
- Una mica més!
Un home que semblava un captaire tot carregant un feix de canyes hi passà per davant. Ella li esguardà el rostre, emperò, no podia dir que fos aquell home, i tot i son malendreç se li assemblava. Amb el desig de veure'l bé ordenà :
- Crideu l'home que porta les canyes! Les hi vull comprar!
Mentre hi anaven el servents pensaren que com podia comprar la mestressa aquelles coses inútils, emperò, com era un ordre, el cridaren i ho compraren.
- Que ho porti al carruatge! Vull veure'l.
Fità la cara de l'home, era ben bé ell!
- Com de malaurat s'ha de sentir viure mercadejant d'aquesta manera!!
I plorà dient això.
Els acompanyants ho entengueren com un sentiment de compassió vers els desvalguts d'aquest món.
- Doneu de menjar a l'home de les canyes! Doneu-li demés pel preu de les canyes!
Quan la gent que era allà digué :
- Què és això de donar-li demés a algú que és un desconegut?
Ella no gosà imposar-se sobre aquest delicat assumpte, i mentre pensava com fer per donar-li quelcom, per la cortineta entreoberta aquell home esguardà dintre del carruatge, semblava sa muller. L'estranyesa li féu fixar els ulls. Eren son rostre i sa veu sens cap dubte. Llavors se n'adonà de sa pròpia parença que per comparació era ben miserable i incapaç de fer altrament s'enfugí llançant les canyes.
- Un moment!
El cridaren, emperò, l'home s'havia escapolit a la casa i era arraulit al fons de la cuina. Des del carruatge es digué :
- Que se'l cerqui i porteu-lo!
La gent s'escampà a cercar-lo amb molt d'enrenou, i un home cridà :
- És en aquesta casa!
I quan li digueren :
- Tenim ordres de portar-vos-hi. No se us farà cap mal. Volen fer-vos presents, de debò, no sigueu criatura!
L'home demanà estris per escriure i féu una lletra. Hi deia :
Mancat jo de vós
he hagut de tallar joncs
i quan hi penso
ací prop de Naniwa
he menat trista vida. (276)
I la segellà.
- Lliureu-ho a la senyora del carruatge!
Digué, i tot sorpresos li ho portaren. Ella ho obrí, ho llegí, i aclaparada de tristor esclatà en plors. Quina podia haver estat sa resposta ningú no ho sap. En el carruatge es desvestí de la roba que duia, l'embolicà amb una lletra que escriví i li ho féu arribar.
Ella se'n tornà. Ningú no sap que passà després.
Diguéreu del cert
que joncs no tallaríeu
tot separant-vos
per què doncs a Naniwa
aquesta trista vida? (277)
- - - - - -
276 – Poema no. 540, llibre 9, Shûiwakashû (拾遺和歌集).
277 – Poema no. 541, llibre 9, Shûiwakashû (拾遺和歌集).
o0o
