落窪物語 -52-
Ochikubo Monogatari
– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
中納言殿に来て、おとどに「かうかうなむ宣へる」とて、この包める物を北の方に奉れば、「あやしう、覚えなう」とて引きあけて見るに、おのが箱なり。落窪の君に取らせしにこそあめれと見るに、いかなることならむと思ひ、肝心も騒ぐに、まして底に書けりける物を見るに、むげに落窪の君の手なれば、目も口も、はだかりぬ。この年ごろは、いみじき恥をのみ見せつるは、くやつのするなりけりと思ふに、ねたう、いみじきこと、二つなしとは世の常なり。一殿の内、ゆすり満ちて、ののしる。
おとど、家取られて、いみじき仇敵と思ひし心ち、わが子のしたるなりけりと思ふに、罪なく、さきざきの恥も思ひ消えて、「子どもの中に、さいはひありけるものを、何しにおろかに思ひけむ。かの家は、この人の母の家にて、ことわりなりけり」と、言ひいます。
かかれば、北の方、ねたく、いみじくて、けしき我にもあらで、「かの所をこそ、さも領ぜられめ、この年ごろ造りつる草木を、物入れて。それ運び取りたまへ。家買ひたまふ価にこそは渡したまはめ」と言へば、越前の守「こはなでふことぞ。さらむ、よそ人のやうに物したまふかな。おのづから、この族に、はかばかしき人なくて、見つくる人に『面白の駒は、いかにいかに』と笑はるるが、はしたなきに、同じ殿ばらといへど、ただ今の覚えのたぐひなき人にいふ得て、ねんごろになりぬるこそ頼もしくうれしけれ」と言へば、大夫「いでや、それはことか。この君の、懲ぜられたまひし」と問へば、「いかばかりか、うたてありしこと」とて、片端よりつぶつぶと語りて、「いかにあこきなど言ひつらむ。見えたてまつらむにつけてこそ、恥づかしけれ」と言へば、越前の守、爪弾きをして、「あないみじ。おのれは国にのみ侍りて、知らざりけり。あさましきわざをこそは、したまひけれ。この衛門の督は、思ひおきたまひて、かく恥を見するやうに、したまふなりけり。われらを、いかに思ひたまふらむ。すべて交らひもせずやあらまし」と恥ぢまどへば、北の方「あなかしがまし。今は取り返すべきことにもあらず。な言ひそ。憎くおぼえしままに、せしぞかし」と言ふに、かひなし。
「少納言、侍従なども、かしこにこそありけれ」と言ふを、御達聞きて、「われら、などて今まで参らで、癈ひたる世を見つらむ」とて、うらやましう、いみじうて、「今だに参らむ。御心は、めでたかりしかば、寄せたまひてむ」と、若き者どもは、言ふ。
はらからの君達、あさましと思ふなかに、三の君は、わが夫取りたる人の類なれば、近うて聞きかよなむを、ねたしと思ふ。四の君は、われをはかりて、かう憂き身になしたる君なれば、異人よりも、見むにつけて、いみじく心憂かるべきを思ふ。かのいつしか孕みし子は三つにて持たり。父にも似ず、いとをかしげなる女君なりけり。わが身、心憂し、尻になりなむ、と思ひけれど、この児の、いと愛しうおぼえければ、ほだしにて、え思ひ離れであるなりけり。少輔は、いと憎き者に思ひしみて、すげなくのみもてなしければ、来わづらひてなむありける。
Quan arribà a casa l'Echizen no Kami li ho explicà tot a son pare i donà el paquet a la Kita no Kata, sa mare, la qual ho trobà estrany mentre es preguntava què podia ésser.
L'obrí i veié una capsa que certament s'assemblava molt a aquella que havia donat a Ochikubo. Què significava allò? Li vingueren palpitacions, a més veié que hi havia un escrit. Sens dubte era de la mà d'Ochikubo. Badà la boca i esbatanà els ulls. Ella era la causa de totes les humiliacions dels darrers anys. Son sentiment d'ira no tingué parió en aquest món i ses esgarips feren tremolar la casa. Llavors quan el Chûnagon comprengué que qui ell considerava son enemic era sa filla no la culpà i son enfuriment inicial desaparegué.
– De tots mes fills ella és la més venturosa, per què l'he hagut de desatendre? La casa era verament de sa mare.
Això enrabià la Kita no Kata.
– No podem impedir que la casa sigui de sa propietat, mes els arbres i les plantes que hi hem plantat i pagat nosaltres que ens ho tornin per a rescabalar-nos de totes les despeses que hi hem fet.
L'Echizen no Kami digué :
– Què voleu dir? Per cas la considereu una estranya? No hi ha ningú a la família que tingui cap influència, som la riota de tothom cada vegada que ens veuen per tenir algú com el “Cavall-cara-blanca”. Tot i sa joventut l'Emon no Kami gaudeix de tota la consideració de l'emperador. Seré ben satisfet d'haver sa confiança.
El tercer fill, el Daibu, digué :
– Això de la casa no és res comparat amb tots els maltractaments que ha hagut de patir Ochikubo. Ha estat horrible.
-
- Què? De quins maltractaments parles?
– De crueltat parlo.
I el Daibu li explicà un seguit de fets.
– Tot això ho sabrà l'Emon no Kami per Akogi, quina vergonya quan el torni a veure!
L'Echizen no Kami exclamà aclaparat de vergonya tot fent petar els dits.
– És terrible! Com era absent jo no en sabia res d'açò. Uns fets deplorables. L'Emon no Kami no ho ha oblidat i per açò ens humilia. Què pensarà de nosaltres? No seria millor tenir-hi tractes?
– Frena la llengua! - cridà la Kita no Kata – Ja no s'hi pot fer res. És debades. No en parlem més! Tot ho he fet perquè la detesto.
I no atenia a més raons.
L'Echizen no Kami digué que Shônagon i Jijû eren també allà. Les joves dames de companyia es preguntaren amb gelosia perquè elles no hi havien anat. La casa on eren no les menava enlloc.
– Podríem anar-hi ara. La damisel·la és de bon cor i en acolliria.
Les germanastres d'Ochikubo foren desolades. La tercera dama, com li havien pres l'home, el Kurôdo no Shôshô, no volia tenir cap relació amb aquella família. La quarta dama, que a causa d'aquella gent menava una vida malastre per l'engany sofert, ella, més que no pas cap altre, era qui menys acceptava haver de relacionar-s'hi. La criatura que havia tingut tan aviat havia complert ja tres anys. No s'assemblava gens a son pare (71) i era una nena encantadora. Per sa desplaença havia pensat en fer-se monja, mes son amor per la petita era massa gran per a separar-se'n. Detestava el Shôyû i com el tractava amb tota indiferència ell havia deixat de visitar-la.
- - - - - -
71 – Hyôbu no Shôyû, l'anomenat “Cavall-cara-blanca”. Vegeu el capítol 33.
o0o
