– 落窪物語 -63-
Ochikubo Monogatari
– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
大将殿は若君に添ひたまひて、わが御殿におはす。日々に、立ちながらおはしつつ泣きあはれがり、かつは後の御事、あるべきやうの御沙汰も、みづから入り居なむとしたまひけれど、父おとど「新しき帝の居たまひてほどなく、長々とあらむ暇は、いと悪しかるべし」と、せちに宣ふ。女君も「幼き人々、ここに迎へむは、物忌などするに、ゆゆしかし。籠め置きたらむに、殿さへおはせずは、いとうしろめたなし。な居たまひそ」と聞えたまひければ、わが御殿に、習はぬひとり住みにて、君達うちながめ、あそばして、さうざうしく思さる。かくとく亡せたまひぬるを見たまふにつけても、よくぞ思ふことを、いそぎてける、と思す。
かの殿には、御忌はき日とて、三日といふに、をさめてまつりたまふ。大将殿の御送りに、四位、五位、いと多くあゆみ続きたりける。「げに、宣ひしやうに、死にのさいはひ限りなし」と言ふ。
御忌のほどは、誰も誰も、君達、例ならぬ屋の短きに、移りたまひて、寝殿には、大徳達、いと多く籠れり。大将殿おはせぬ日なし。立ちながら対面したまひつつ、すべきやうなど聞えたまふ。女君の御服のいと濃きに、精進のけに少し青みたまへるが、あはれに見えたまへば、男君、うち泣きて、
涙川わがなみたさへ落ち添ひて君がたもとぞふちと見えける
と宣はば、女、
袖朽たす涙の川の深ければふちの衣といふにぞありける
など聞えたまひつつ、行き還りありきたまふほどに、三十日の御忌、果てぬれば、「今はかしこに渡りたまひね。子ども恋ひ聞ゆ」と宣へば、「今いくばくにもあらず。御四十九日果てて渡らむ」と宣へば、ここになむ夜はおはしける。
はかなくて御四十九日になりぬ。この殿にてなむ、しける。「こたみこそ果てのことなれば」とて、大将殿いといかめしうおきてたまひけり。子ども、われもわれもと、ほどほどに従ひて、したまひければ、いと猛にきらきらしき法事になむありける。
事果てて、大将殿「今は、いざたまへ。部屋にもぞ籠むる」と宣へば、「けしからず、今は、かけても、かかることな宣ひそ。忘れざりけると聞きたまはば、思ひつつむこと出で来なむかし。なき人の御代りには、よろしう思させにしがなとこそ思はめ」と宣へば、「さらなること。女君達にも、君こそは問ひたまはめ」と宣ふ。
越前の守、帰りたまふと聞きて、かの、おとどの「奉れ」とて処分し集めたまひし物ども、所々の荘の券、取り出でて持て参りて、「あやしうはべれども、昔人の言ひ置きたまひしかばなむ」とて奉りたまへば、大将殿、見たまひければ、帯三つ、一つはわが取らせしなり、今一つは、さすがにわろし、荘の券、ここの図となむありける。
大将殿「けしうはあらぬ所々をこそは領じたまひけれ。この家は、などか君達、北の方の御中には奉りたまはざりし。異所のあるか」と宣へば、女君「さもなし。ここは、かう久しう年ごろ住みたまはれば、得じ。北の方、に奉りてむとなむ思ふ」と宣へば、男君「いとよきこと。これは、君得たまはずとも、おのれあれば、おはしなむ。皆、怨みの心ふぉもあらむ」と、うち語らひたまひて、越前の守近う呼び寄せて、「そこに、そのことどもは知らむ。など、いとここがちには見ゆるぞ。豪家とわづらはしがりてあるか」と、うち笑ひたまへば、守「さらに、さも侍らず。もと、物したまひし時、皆、しおき、預けたてまるなり」と申せば、「さかしうも、そたまひけるかな。『ここに誰も誰も住みつきたまふめるを、何しにかは』と、ここに宣ふめればなむ。北の方、領りたまふべし。この帯二つは、衛門の佐と、そこにと、一つづつ。美濃なる所の券と帯一つ、とどめつる。むげに、さ、し置きたまひけむ御心ばへの、かひなきやうなれば」となむ宣へば、越前の守「いと不便なること。みづからし置きはべらぬことなりとも、殿になむ。しろしめすべし。いはむや、さらに『わが、かく、し置く』など言ひ置きはべるにし違ひては。誰も誰も皆少しづつ分かたれはべるめるものを」とて取らせねば、大将「あやしくも言ふかな。みづからの心、ひがざまひし置かばこそあらめ。かく見たまへば、ここに得たまふ、同じこと。この君は、おのれあらむ限りは、さてものしたまひてむ。うち続き、幼き人々あれば、頼もし。かうて、はやう四の君なむ、思ふ人少なきやうに物したまふなるを、おのれ一向に領りきこえむと思ふ。その君達の得たまはむに添へられよ。今ニ所には、御夫たちになむつけて仕うまつるべき」と宣へば、越前の守、かしこまり喜ぶ。「まづ、かくなむと物しはべらむ」とて立てば、「もし返しなどしたまへむ、取りて物したまふな。むつかし、同じことをのみ言へば」と宣ふ。「帯は、なほ、かくて、人に賜はせ、つかはせたまはむ」と申したまへば、「今用ならむをりは物せむ。うとき人達にしあらねば」とて、しひて取らせたまふ。
i sens entrar-hi, des de la porta estant, el plorava El Taishô restà a sa residència fent companyia a ses fills. Cada jorn es traslladava a la casa del difunt Dainagon mentre feia els arranjaments pel funeral i donava les instruccions adients. Hauria volgut entrar-hi, emperò, son pare, el ministre de la Dreta, l'exhortà a no fer-ho perquè feia molt poc que l'emperador era al tron i una llarga absència de la cort seria molt desconvenient. També Ochikubo li ho demanà :
– Si portessis els nens ací hauríem de fer una cerimònia de purificació i açò seria malestant. Si ells restessin sols a casa de Sanjô mentre tu ets ací ens amoïnaríem molt, resta allà.
El Taishô no era avesat a ésser allà sol. Esguardà els nens, jugà amb ells i es sentí molt sol. Quan pensà en com d'aviat el Dainagon havia traspassat sentí que li hauria agradat fer més coses promptament per ell.
El funeral es celebrà tres jorns després del traspàs car era un jorn malaurat. Molts dignataris del quart i cinquè rang hi foren presents i escortaren el Taishô a la cerimònia. Hom digué que el Dainagon havia hagut una benaurada mort. Per la durada del dol tota la família es traslladà a unes casetes que es dreçaren per aquella ocasió mentre un gran nombre de monjos de molta virtut es reuniren a la residència.
No passava un jorn que el Taishô no hi anés i parlés amb Ochikubo de fora estant sobre els arranjaments que calia fer. Veure-la abillada de fosc amb la pal·lidesa de son rostre pell dejuni l'adoloria.
Eixes llàgrimes
vessades són com un riu
que amb les teves
amaren les mànigues
fins a semblar un estany.
I ella contestà :
Amb les mànigues
al riu de mes llàgrimes
desfetes al fons
és com dir que m'abillo
amb vestit de glicines. (91)
I anant i venint de les dues cases passaren els trenta jorns de purificació.
– Ara ja pots tornar. Els nens t'enyoren.
– No puc encara. Tornaré passats els quaranta-nou jorns de dol.
–
Així el Taishô anà cada nit allà.
S'arribà al darrer jorn del dol i a la residència del Dainagon es celebrà el servei de difunts arranjat amb tota solemnitat pel Taishô. Fills i filles acompliren perfectament llurs obligances i el servei fou esplèndidament reeixit.
A la cloenda el Taishô digué a Ochikubo :
– Bé, vine ja. Altrament et podrien recloure en una cambra......
– Quina impertinència! No ho tornis a dir açò. Si et sentissin pensarien que no has oblidat tot allò i no voldrien tenir res a veure amb nosaltres. Ara que mon pare no hi és vull demostrar-los mon afecte.
– Tens raó. Ara cal fer costat a tes germanes.
Quan l'Echizen no Kami sentí que se'n tornaven a Sanjô es reuní amb ells i els hi lliurà els objectes i les escriptures que els hi havia deixat son difunt pare.
– Són coses insignificants, mes és l'herència que us ha deixat,
El Taishô ho contemplà. Hi havia tres “obis”, un d'ells era aquell que ell mateix li havia donat i que era el més valuós. Hi havia les escriptures d'unes propietats i el plànol de la residència familiar.
– Són propietats que no són pas malament. Emperò, per què no ha deixat aquesta casa a ses fills i a la Kita no Kata? Teniu un altre lloc?
– No n'hi ha cap altre – digué Ochikubo- Jo no vull aquesta casa on hi han viscut sempre. Penso donar-la a la Kita no Kata.
– Açò està molt bé. Si l'haguéssim mentre ells no en tenen pas, es sentirien agreujats.
Demanaren a l'Echizen no Kami d'acostar-s'hi.
– Vós coneixeu aquest afer en detall. Per què se'ns dona tant? És per la influència de mon càrrec?
Digué el Taishô tot rient.
– No és pròpiament açò. Sa darrera voluntat fou de llegar-vos-ho tot.
– Molt prudent de sa part. Com dia ella, com podria jo haver aquesta casa on sempre hi veu viscut? És la Kita no Kata qui l'hauria d'haver. D'aquests “obis” un és per al Saemon no Suke i un per a vós. Guardaré les escriptures de la casa de la província de Mino i l'altre “obi”, perquè no sembli que no valoro prou son llegat.
L'Echizen no Kami digué refusant :
– Açò és malestant. Encara que no us ho hagués llegat seria només a vós de disposar-ne, i més encara havent estant aquesta sa voluntat. Cadascun de nosaltres ha rebut qualque cosa.
- Se'm fa estrany açò que dieu. Ningú no us retrauria si us quedéssiu la casa. A ella tant li fa haver-la com no. Mentre jo sigui en vida a ella no li mancarà de res. A més, hi ha els fills que tindrien cura d'ella. Així que com la quarta damisel·la (92) no té ningú que vetlli per ella jo faré allò que calgui perquè no tingui cap mancança. També afavoriré els marits de la primera i segona dames.
L'Echizen no Kami en restà molt content i agraït. S'alçà per a anar-se'n.
– Diré açò a ma família.
– Si ho refusen no acceptaré cap retorn. Seria una inconveniència.
– Aquests “obis” podríeu fer-ne present a algú.
– Si en tingués necessitat us els demanaria. Ara tenim una relació.
I insistí perquè els hagués.
- - - - - -
91 – Joc de paraules amb “fuchi” (淵) : llac, estany, aigües profundes, etc. , i “fuji” (藤) : glicina, el qual color era emprat per a la roba de dol.
92 - La nota que acompanya el text esmenta altres versions on hi apareix també la “tercera dama”, com no és el cas en aquesta versió no ho tradueixo.
o0o
