徒然草 - 188- - - Tsurezuregusa - - - Yoshida Kenkô (吉田 兼好, 1284-1350).- - - ESBOSSOS EN HORES DESVAGADES - - - La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. - - - -188- - - -

ある者、子を法師になして、「學問して因果の理〔佛教の一教義、善因に善果、惡因に惡果ある理〕をも知り、説經などして世渡るたづき〔方法手段〕ともせよ。」といひければ、教のまゝに説經師にならむ爲に、まづ馬に乘りならひけり。「輿、車もたぬ身の、導師〔佛事の時主裁（＊ママ）する人、説經師もその一〕に請ぜられむ時、馬など迎へにおこせたらむに、桃尻にて落ちなむは心憂かるべし。」と思ひけり。次に、「佛事の後、酒など勸むることあらむに、法師のむげに能なきは、檀那〔梵語ダンナパテの畧轉、施主、寺の保護者〕すさまじく思ふべし。」とて、早歌（さうか）〔當時流行した小唄の類であらう。〕といふ事をならひけり。二つのわざやう＼／境（さかひ）に入りければ、愈（いよ＼／）よくしたく覺えて嗜みける程に、説經習ふべき暇（ひま）なくて年よりにけり。この法師のみにもあらず、世間の人なべてこの事あり。若きほどは諸事につけて、身をたて、大きなる道をも成し、能をもつき、學問をもせむと、行末久しくあらます事〔豫期する事〕ども、心にはかけながら、世をのどかに思ひてうち怠りつゝ、まづさしあたりたる目の前の事にのみまぎれて月日をおくれば、事毎になすことなくして身は老いぬ。つひにものの上手にもならず、思ひしやうに身をも持たず、悔ゆれどもとり返さるゝ齡ならねば、走りて坂をくだる輪の如くに衰へゆく。されば一生のうち、むねとあらまほしからむこと〔主として最も希望する事〕の中に、いづれか勝ると、よく思ひくらべて、第一の事を案じ定めて、その外は思ひすてて、一事を勵むべし。一日の中（うち）一時のうちにも、數多のことの來らむ中（なか）に、すこしも益のまさらむことを營みて、その外をばうち捨てて、大事をいそぐべきなり。いづかたをも捨てじと心にとりもちては〔絶えず心に思つては、執著しては〕、一事も成るべからず。たとへば棊（ご）をうつ人、一手もいたづらにせず、人にさきだちて、小をすて大につくが如し。それにとりて、三つの石をすてて、十（とを）の石につくことは易し。十をすてて十一につくことは、かたし。一つなりとも勝らむかたへこそつくべきを、十までなりぬれば惜しく覺えて、多くまさらぬ石には換へにくし。これをも捨てず、かれをも取らむと思ふこゝろに、かれをも得ず、これをも失ふべき道なり。京に住む人、急ぎて東山〔京都の東方に連る諸山の總稱〕に用ありて既に行きつきたりとも、西山〔京都の西なる諸山の總稱〕に行きてその益まさるべきを思ひえたらば、門（かど）よりかへりて西山へゆくべきなり。「こゝまで來著（きつ）きぬれば、この事をばまづいひてむ、日をささぬ〔日を指定せぬ、いつと日限をきめぬ〕ことなれば、西山の事はかへりてまたこそ思ひたためと思ふ故に、一時の懈怠（けだい）すなはち一生の懈怠となる。これをおそるべし。一事を必ず成さむと思はば、他の事の破るゝをも痛むべからず。人のあざけりをも恥づべからず。萬事にかへずしては一（いつ）の大事成るべからず。人のあまたありける中にて、あるもの、「ますほの薄まそほの薄〔まは接頭語、そほは赭色、色の赤い穗のすゝき、ますほはまそほの轉訛で意味は同じだが、當時之を秘傳めかして區別したのである。〕などいふことあり。渡邊（わたのべ）のひじり〔攝津渡邊に住んだ聖僧、傳不詳〕、この事を傳へ知りたり。」と語りけるを、登蓮法師〔傳不詳、作歌許りは詞花集以下の勅撰集にある、此の話は鴨長明の無名抄に出た。〕その座に侍りけるが、聞きて、雨の降りけるに、「蓑笠やある、貸したまへ。かの薄のことならひに、渡邊の聖のがり尋ねまからむ。」といひけるを、「あまりに物さわがし。雨やみてこそ。」と人のいひければ、「無下の事をも仰せらるゝものかな。人の命は雨の晴間を待つものかは、我も死に、聖もうせなば、尋ね聞きてむや。」とて、はしり出でて行きつゝ、習ひ侍りにけりと申し傳へたるこそ、ゆゝしくありがたう覺ゆれ。「敏（と）きときは則ち功あり〔論語に「敏則有レ功。」〕。」とぞ、論語といふ文にも侍るなる。この薄をいぶかしく思ひけるやうに、一大事の因縁〔佛法の後世往生の因縁〕をぞ思ふべかりける。 - - - Un home que volia que son fill esdevingués bonze li digué : - Estudia i aprèn els principis de causa i efecte, predica i et guanyaràs la vida. El fill ho féu i la primera cosa que havia de fer per a ésser bonze era muntar a cavall. Pensà que si el cridaven per a un servei segurament li enviarien un cavall puix que ell no tenia ni palanquí ni carruatge, i si es caigués del cavall seria una vergonya. Tot seguit pensà que si després del servei el convidaven a beure vi i no fos capaç d’una relació social adient la gent en seria malcontenta; així doncs, s’aprengué unes cançons populars. Una vegada apreses aquestes dues coses volgué haver-ne’n mestria, i s’hi dedicà tan plenament que no tingué temps per a aprendre a predicar, i envellí. Açò no és cosa només d’aquest bonze sinó de tothom en general. Quan s’és jove es té tota mena de propòsits, es vol tenir una posició, reeixir en grans afers, ésser mestre en algun art, haver cultura, afrontar així un llunyà futur que descurem mentre creiem en una llarga vida, abocats primer de tot al present i distrets per allò que tenim davant dels ulls. Mesos i jorns que passen, res no s’assoleix i així s’envelleix. A la fi en res no es destaca ni s’esdevé allò que un es proposava. Si un s’empenedeix ja no es podrà fer recular els anys i es decandeix com roda camí avall. Així, de totes les coses que un espera assolir en la vida comparem-les i triem la més important; una vegada escollida, deixem tota la resta i dediquem-nos a una sola cosa. Moltes coses succeiran en el decurs d’un jorn, àdhuc en una hora, acomplim aquelles que ens ofereixin un profit per minso que sigui, renunciem a les altres i afanyem-nos en allò que és important. Si ens hi vinclem sens deixar-les no reeixirem en res. A tall d’exemple, és com el jugador de “go” que no fa cap jugada debades, s’anticipa a l’oponent i perd poc per a guanyar molt. Així doncs, és fàcil perdre tres peces per a guanyar-ne’n deu. Perdre’n deu per a guanyar-ne’n onze és difícil. S’hauria de continuar amb la faisó d’ésser superior encara que només d’una peça, emperò, et desplaurà de perdre’n fins a deu perquè és difícil fer un intercanvi de peces sens guanyar-ne’n moltes. Si no som disposats a perdre’n, només amb l’afany d’agafar les de l’altre, aquesta és la manera de no haver les d’ell i de perdre les nostres. Un home que viu a la capital té un afer urgent a les rodalies de l’est, i quan ja hi ha arribat pensa que si va a les de l’oest pot haver més guanys, i per a açò hauria de tornar enrere i començar per les de l’oest. I pensa : - Ja que he arribat fins ací, faré primer mes afers. Com no hi ha cap jorn fixat per a les rodalies de l’oest, hi aniré qualsevulla altre jorn quan torni. La mandra d’un moment esdevé mandra tota la vida. I açò és de témer. Si estàs decidit de debò a assolir una cosa no t’ha d’amoïnar si les altres no són reeixides. No t’avergonyeixis si els altres se’n riuen de tu. Per a reeixir en un afer important s’ha de renunciar en tots els altres. Entre una munió de persones algú digué : - Hi ha gent que diu “masuho no susuki” (320) i altres “masoho no susuki”. L’home sant de Watanobe sap què diu la tradició. El bonze Tôren (321), que era allà, ho sentí, i com plovia, digué : - Algú té una capa per l’aigua o un paraigües per a deixar-me? Aniria a preguntar-ho a l’home sant de Watanobe. La gent li digué : - No tingueu tanta pressa, espereu que deixi de ploure. - Açò és una estupidesa. La vida d’un home s’aturarà fins que deixi de ploure? Si jo morís o el sant desaparegués, li ho podria preguntar? I s’apressà a sortir per a aprendre allò que deia la tradició sobre aquella qüestió. Crec que és molt d’admirar. Com es diu en les Analectes (322) : - Qui és prest reeixirà. De la mateixa manera que Tôren volia aclarir el dubte sobre “susuki” hauríem de refleccionar sobre la gran importància del fat. - - - - - - - - - 320 – (319 – 27) És tracta de l’eulàlia (Miscanthus sinensis). Sembla ser que “masuho” és una corrupció per “masoho”. “Ma” és un prefix eufemístic i “soho”, com s’indica en el Man’yôshû (万葉集), significa “terra vermella”. Així doncs, es tractaria d’una varietat en què l’espiga és vermellosa. Aquest dubte ja és plantejat en l’obra de Kamo no Chômei (鴨長明, 1153/1155 – 1216) “Mumyôshô” (無名抄). Obra escrita entre 1209 i 1210. El seu títol significa “Tractat sense nom”. Està dividida en vuitanta paràgrafs independents i parla de poesia i d’anècdotes referents a poetes tan antics com contemporanis de Chômei; també descriu els seus pensaments sobre l’art d’escriure i notes sobre el comportament a seguir durant les trobades poètiques tan característiques del seu temps. 321 – (319 – 27) No hi ha dades biogràfiques. Era bonze i poeta. La seva activitat literària es va desenvolupar entre els anys 1166 i 1181. 322 – (319 – 35) Referència a les Analectes (論語 – en xinès Lu Yu i Rongo en japonès) de Confuci (孔夫子, 551 – 479 a.e.c.).- - - o0o