NTCJ 42

隅田川
(El títol a l'escola Kompaku és : 角田川, amb la mateixa pronunciació).
Sumidagawa
El riu Sumida

Autor : Kanze Motomasa (観世元雅, 1395?/1400?-1432), fill de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

Argument : L'acció passa a l'embarcador del riu Sumida. El barquer urgeix els darrers passatgers que pugin a la barca per creuar el riu. Un d'ells diu que hi ha un dona que ha estat tota l'estona cantant i ballant de manera ben enfollida. El barquer diu a la dona que si vol creuar el riu haurà de cantar i ballar com ha fet abans. Ella li retreu el seu comportament poc adient amb un barquer que ha d'ajudar a la gent. L'home queda sorprès per la resposta i la seva manera de parlar, i diu que té l'aspecte d'estar trastornada però que segurament és de la capital. Li pregunta a on va i ella respon que busca el seu fill segrestat per traficants d'esclaus. Llavors un dels passatgers li pregunta al barquer què hi fa tanta gent a la riba. Ell diu que fan un servei religiós per un noi que va morir allà. Explica que uns traficants d'esclaus van abandonar un noi d'uns dotze o tretze anys després d'un viatge esgotador que el pobre noi no va poder resistir. El van abandonar a la riba i la poca gent que hi havia allà el van socórrer però no va sobreviure i va morir. Allà hi ha la seva tomba i molta gent s'hi aplega per pregar per ell. Uns viatgers volen anar-hi i també oferir les seves pregaries. La dona pregunta al barquer qui era aquell noi. Ell li explica que abans de morir va dir qui era i d'on venia i llavors la dona entén que es tracta del seu fill. Immersa en el dolor la dona desvarieja i el barquer commòs li diu que quan arribin ell la portarà a la tomba i podrà pregar per l'ànima del fill. Quan arriben la mare plora sobre la terra que colga l'infant i veu que han començat a créixer-hi herbes. Enfollida demana a tothom que l'ajudi a desenterrar el seu cos, que vol veure el fill com era abans de morir, gaudir per darrera vegada de la seva presència. Entre les entonacions de la gent s'alça la veu del fill i el seu esperit apareix all ulls esbatanats de la mare que es plany de la desgràcia amb unes evocacions budistes sobre l'efímera existència de l'ésser humà. Amb la primera claror del nou jorn l'espectre desapareix per sempre més.

Referències :
“Ise Monogatari” (伊勢物語) , llibre 9 :......なをゆきゆきて、むさしのくにとしもつふさのくにとの中に、いとおほきなる河あり。それをすみだ河といふ........

L'I.M. és esmentat més vegades però he posat només aquest petit fragment perquè hi surt el riu que dona nom a l'obra.

“Kokinshû” (古今集)”, en altres cites trobem un poema famós, el no. 30 :

かりのこゑをききてこしへまかりにける人を思ひて よめる

Poema compost tot escoltant el crit dels ànecs salvatges i pensant en algú que se'n va anar als territoris del nord.

春くればかりかへるなり白雲のみちゆきぶりにことやつてまし
はるくればーかりかえるなりーしらくものーみちゆきぶりにーことやつてまし

Amb la primavera els ànecs salvatges se'n tornen pels camins dels núvols blancs. El meu missatge t'arribarà amb ells.


Nota : Els ànecs salvatges són aus migratòries que arriben al Japó a la tardor i tornen al nord tot just quan comença la primavera. Aquí es fa referència a un fet narrat en una obra xinesa : “Hanshu” (漢書), on s'explica que Su Wu (蘇武, 140 aC - 60 aC), que estava empresonat en un altre país, va enviar un missatge a casa lligant-lo a les potes d'un ànec. Va ser diplomàtic durant la dinastia Han, famós en la història de la Xina per la seva fidelitat i patriotisme.

Autor : Ôshikôchi no Mitsune (凡河内みつね, act.lit. 898-922).

Va ser governador de Kai, Izumi i Awaji. Quan va tornar a Kyoto va ser un dels compiladors del Kokinshû. Poeta prolífic, té uns 193 poemes en les antologies oficials, a més de la seva col.lecció personal Mitsune Shû (躬恒集).

“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Gosenwakashû” (後撰和歌集).

“Hôgen Monogatari” (保元物語). Crònica militar de la guerra civil de l'any 1156 sobre la successió imperial i el control dels regents Fujiwara. Va donar lloc a establir el primer govern dominat pels samurais de la història japonesa, entre altres esdeveniments polítics. Obra d'autor, o autors, desconegut.

“Fûshikaden” (風姿花伝) : Notes sobre l'Estil i la Flor (també traduït com “De la transmissió de la Flor de la interpretació). El primer i el més important tractat de Zeami sobre la interpretació del Nô.

“Shûgyoku Tokka” (拾玉得花). Obra que durant molt de temps s'havia atribuït al gendre de Zeami, Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-), però sembla ser que va ser el propi Zeami qui li va donar aquest text que expressa el pensament essencial de Zeami sobre el Nô i va ser escrit especialment per a Konparu Zenchiku.

“Gigeiki” (義経記) : Crònica de Yoshitsune. Els caràcters també es pronuncien : “Yoshitsuneki” . Una narració sobre els fets guerrers de Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189) i els seus seguidors. Obra en vuit parts d'autor desconegut.

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Hakushi Monshû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.

o0o

NTCJ 41

三井寺
El temple de Miidera
Sembla que aquesta obra tenia abans el títol de “Kane no Nô” (鐘の能) : El Nô de la campana”.

Autor : Desconegut.

Argument : Una dona desconsolada per la desaparició del seu fill està sempre pregant a la deessa Kannon al temple de Kiyomizudera perquè pugui arribar a trobar-lo. Un dia en una migdiada té un somni que li diu que ha d'anar al temple de Miidera. Al despertar explica el somni a un veí que viu davant del temple. L'home li diu que és un bon auguri i que hi vagi. La dona esperançada comença el seu viatge.
Al temple de Miidera els monjos es preparen per a la festa de la lluna plena i surten al jardí amb un nen que viu amb ells. Mentre esperen un monjo avisa que una dona trastocada és allà i diu que li demanarà que balli per a ells, cosa que els altres monjos refusen i diuen que no la deixi entrar al temple, però la dona en la confusió s'hi esmunyeix. Un cop dintre canta la seva follia. les seves vicissituds, tot el dolor per l'absència del fill i prega perquè el trobi i poder tornar a casa junts. El monjo encarregat de la campana s'exclama que amb la festa s'havia oblidat de tocar i hi va a corre-cuita. La dona li demana que la deixi tocar a ella també però ell s'hi nega. Quan insisteix li diuen que no pot ser perquè és boja, però ella decidida toca la campana i fa tot un panegíric del consol que rep de les campanes del temple de Kiyomizudera i fa referència a alguns episodis de la història i de la poesia amb campanes com a protagonistes, tot amanit amb el pensament budista. El nen després d'escoltar-la creu que és la seva mare i li demana al monjo que li pregunti a la dona d'on és i quan ella respon que de Suruga el nen la reconeix. El monjo llavors li diu a la mare que el nen és el seu fill. El nen explica com va arribar al temple de Miidera després de ser capturat per traficants d'esclaus. La mare recupera la raó i joiosa agraeix a la campana que l'hagi ajudat a trobar el seu fill i tornen feliços cap a la casa.


Referències :

“Ryôjin Hishô” (梁麈秘抄) : “Cançons per a fer ballar la pols sobre les bigues” , obra de l'època Heian, de l'any + - 1169, o 1179. Segurament en dues parts, amb deu llibres cadascuna, però de les quals només se n'ha trobat una dècima part. Els textos que hi ha actualment es van trobar el 1911 després d'anys creient que havien desaparegut.
L'origen del seu títol apareix en una nota molt breu al final del llibre no. 1.
Explica que procedeix d'una antiga llegenda xinesa sobre dos cantants molt famosos anomenats Yu Kung i Han Ê. Segons la tradició les seves extraordinàries veus emocionaven la gent fins a les llàgrimes i el seu ressò feia que “la pols de les bigues” ballés per l'aire durant tres dies abans de tornar a caure.
És un aplec de cançons i poemes sobre tot allò que és humà i diví, i procedeixen de tot arreu del Japó.
Les cançons religioses, força nombroses, són d'origen budista, i d'altres amb elements sincretistes i xintoistes. Va ser molt popular inclús dintre dels cercles de l'aristocràcia.

“Shinkokinwakashû” (新古今和歌集).
Antologia compilada l'any 1216 per diversos autors, entre ells Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241). És la més extensa de les col.leccions imperials : 1979 poemes,

“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també es coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616).
Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fundamental d'aquest període històric.

“Makura no Sôshi” (枕草子).

“Tsukubashû” (菟玖波集). Obra compilada per Nijô Yoshimoto (二条 良基, 1329-1388) entre els anys 1356-1357.Va ser el primer recull formal de vers lligat.
“Fubokuwakashû” (夫木和歌抄 ) : L'antologia japonesa, Obra de Fujiwara no Nagakiyo, també anomenat Katsumada (藤原長清 / 勝間田, ¿-?), escrita durant el període Kamakura (1185-1333), i probablement acabada entre els anys 1308 i 1310.
Els caràcters per “Fuboku” procedeixen de 扶桑 que designaven en xinès el lloc on sortia el sol, i que més endavant va esdevenir un altre nom per Japó.

S'esmenta el poema següent del “Kokinshû” (古今集), el no. 31 :
帰雁をよめる
Sobre els ànecs salvatges quan se'n van.

はるがすみたつを見すててゆくかりは花なきさとにすみやならへる
Quan s'alça la boirina de la primavera els ànecs salvatges se'n van, potser no volen viure en un lloc sense flors.

Autor : Ise / Ise no miyasudokoro(伊勢 / 伊勢の御息所,  875?/877? – 938?/940?)
Favorita de l´emperador Uda (宇多天皇 , 867-931) i posteriorment del príncep Atsuyoshi (敦慶親王, 887-930) amb qui va tenir un filla.
Va estar al servei de Fujiwara no Atsuko（藤原温子, ¿-?), esposa de l’emperador Uda (宇多天皇, 867- 931). Ise tenia quinze anys quan Fujiwara no Nakahira（藤原仲平,875-945), germà d’Atsuko, es va fixar en ella, i van tenir una relació sentimental. Nakahira, però, va decidir casar-se amb una altra dona i la va deixar. Després d’aquell afer el germà gran de Nakahira, Tokihira (時平,871-909 ) la va festejar però ella el va rebutjar.
Encara que se li han atribuït altres poemes és coneguda per la seva aportació al Kokinshû. Té un recull personal : Ise Shû (伊勢集).

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus, generalment abreujat “Hôkkekyô” (法華經).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, naturalment anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Shûchûshô” (袖中抄), generalment traduït com : Notes personals. De fet, una altra traducció seria, d'acord amb l'etimologia dels caràcters : Notes de la màniga. Obra de Kenshô (顕昭, 1128-1210).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集).
“Heike Monogatari”, capítol no. 1 : El monestir de Gion (平家物語卷第一　祇園精舎).
“Eiga Monogatari” (栄花物語) : “Històries de l'esplendor florent”.
Obra èpica que narra els esdeveniments de la vida de Fujiwara no Michinaga (藤原 道長, 966-1028), escrita per diversos autors desconeguts. És un panegíric als Fujiwara, en especial, naturalment, a Michinaga.
Està dividida en quaranta parts, trenta de principals més deu d'addicionals. Algunes fonts hi veuen mans femenines en la seva composició o com a mínim la participació de dones en el recull de materials.
Segons una tradició, mantinguda per moltes fonts, l'atribueixen a Akazome Emon (赤染衛門, 956/976?-1041), la qual cosa és molt probable en certa mesura i inclús com a compiladora.

“Bunkashûreishû” (文華秀麗集) : Recull de glòries i belleses literàries. Antologia compilada per Fujiwara no Fuyutsugu (藤原冬嗣, 775-826), amb col.laboració amb altri, l'any 815.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
“Sarashina Nikki” (更級日記) : El diari de Sarashina.
Un dels grans diaris de l'època Heian.
És una mena de “memòries” d'una dona que històricament s'anomena Dama Sarashina però, de fet, el seu nom ens és desconegut. Estava emparentada amb l'autora d'un dels altres esplèndids diaris d'aquell temps : “Kagerô Nikki” (蜻蛉日記), que podríem traduir com “Diari Efímer”; una altra veu anònima que només coneixem com “la mare de Michitsuna”.
“Genji Monogatari” (源氏物語), llibre XV : Yomogiu (蓬生).
“Sòkonshû” (草根集) : Recull d'arrels de plantes”, L'antologia personal de Shôtetsu (正徹, 1381-1459) quan tenia 52 anys, amb uns 11.000 poemes. El seu “Shôtetsu Monogatari ( 正徹 物語) és l'obra cabdal per saber coses de la seva vida, amb molta informació sobre el seu temps i alhora un text molt crític de l'aristocràcia del seu temps acusant-los de corrupció, una mostra evident dels canvis que ja es presagiaven.
o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)


- 45 -

四十五段

むかし、おとこ有けり。人のむすめのかしづく、いかでこのおとこに物いはむと思けり。うち出でむことかたくやありけむ、物病みになりて死ぬべき時に、「かくこそ思しか」といひけるを、親聞きつけて、泣く泣く告げたりければ、まどひ来たりけれど、死にければ、つれづれとこもりをりけり。時は六月のつごもり、いと暑きころをひに、夜ゐは遊びをりて、夜ふけて、やゝ涼しき風吹きけり。蛍たかく飛びあがる。このおとこ、見臥せりて、

ゆく蛍雲のうへまで去ぬべくは秋風ふくと雁に告げこせ

暮れがたき夏の日ぐらしながむればそのこととなく物ぞ悲しき





Fou una vegada un home. Una noia a qui els pares havien pujat amb molta cura pensà en expressar d'alguna manera els seus sentiments vers un home. Era, emperò, una tasca difícil insinuar-ho. La noia emmalaltí i al caire de la mort digué (1): “He estimat, de veres”. Això ho sentiren els pares i plorosos li ho digueren a aquell home, que tot trasbalsat hi anà, emperò, la noia ja era morta, i ell es tancà a casa, consirós.
Fou cap a finals de la sisena lluna. El temps era xafogós i mentre feia per distreure's (2) al vespre es féu fosca nit i tot seguit bufà un vent glaçat. Les llumenetes s'enlairaren. L'home, estirat, les contemplà :

Llumenetes, si aneu fins dalt dels núvols, digueu als ànecs salvatges que bufa el vent de la tardor. (3) (4)

Pensarós en l'interminable jorn d'estiu sóc afligit sens saber perquè. (5) (6)


- - - - - -

(1) Segons els comentaristes podria ser que això ho digués a la seva dida.
(2) Aquí s'interpreta que l'home consolava l'esperit de la morta amb música.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. Gosenwakashû (後撰和歌集) no. 252.
(4) 雁 (kari) : ànecs salvatges (també pot ser en singular) significa aquí l'esperit de la noia. Els ànecs emigraven la primavera i tornaven per la tardor, així doncs, el poeta comunica a la noia que ja pot tornar.
(5) Poema d'Ariwara no Narihira. Shokukokinshû (続古今和歌集) no. 27.
(6) こととなく(何ということなし) “koto to naku” : inexplicable, sense saber perquè, etc.”, es refereix a que, de fet, ell no li és res a la noia.



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)


- 44 -

四十四段

むかし、県へゆく人に、馬のはなむけせむとて、呼びて、うとき人にしあらざりければ、いゑ刀自、杯さゝせて、女の装束かづけんとす。あるじのおとこ、歌よみて裳の腰に結ひつけさす。

出でてゆく君がためにとぬぎつれば我さへもなくなりぬべきかな

この歌はあるがなかにおもしろければ、心とゞめてよます、腹にあぢはひて。


Una vegada, un home volent oferir un àpat de comiat (1) a un home que anava a treballar a província, el convidà a casa seva. Com eren coneguts féu que la mestressa de la casa li servís vi i volgué fer-li present d'un faldó. L'amo de la casa composà un poema i féu que li ho lliguessin a la cintura del faldó :

“Per a vós m'ho he tret que aneu de viatge, àdhuc jo mateix no patiré cap infortuni.(2) (3) (4)

Aquest poema és interessant entre d'altres, llegiu-lo dintre del cor, tot gaudint-ne plenament. (5)


- - - - - -

(1) 馬のはなむけ (muma/uma no hanamuke) significa “regal de comiat”. Era costum fer un regal o un poema a algú que anava de viatge. Té també el sentit d'”àpat de comiat”. En japonès modern és 餞 (hanamuke) o 選別 (senbetsu).
馬のはなむけ és 馬鼻向, en kanji, i significa, lit., : orientar el cavall agafant-lo pel musell.
La imatge del cavall implica que la persona que acomiada al viatger amb un present situa l'animal en la direcció del trajecte.

(2) “Per a vós m'ho he tret ...” es refereix al faldó.
(3) 裳 (mo) era una mena de faldilla que lligada a la cintura queia fins als peus i el portaven ambdós sexes. El も (mo) del poema té aquí un doble significat : 1) representa la roba, i 2) té també el sentit de “desgràcia, infortuni, etc.”.
(4) Poema d'Ariwara no Narihira. KKRJ no. 2325.
(5) Això sembla ser un afegitó posterior. No apareix en altres edicions del seu temps.

o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 43 -

四十三段

むかし、賀陽の親王と申す親王おはしましけり。その親王、女をおぼしめして、いとかしこう恵みつかうたまひけるを、人なまめきてありけるを、我のみと思ひけるを、又人聞きつけて、文やる。ほとゝぎすのかたをかきて、

ほとゝぎす汝がなく里のあまたあれば猶うとまれぬ思ものから

といへり。この女、けしきをとりて、

名のみたつしでのたおさは今朝ぞなく庵あまたとうとまれぬれば

時は五月になんありける。おとこ、返し、

庵おほきしでのたをさは猶たのむわが住む里に声し絶えずは



Una vegada fou un príncep de nom Kaya no Miko (1). Aquest príncep quan s'enamorava d'una noia era molt afectuós i l'engatjava al seu servei.
Un home considerà una d'aquestes noies encisadora i pensà que només seria seva, emperò, un altre home ho sabé i envià a la noia una lletra. Dibuixà un cucut i composà :

Molts són els pobles on cantes, cucut, i tot que vull allunyar-me'n t'estimo. (2) (3) (4)

La noia, per complaure'l, féu :

L'herald de la sembra en té només la fama i plora aquest matí perquè és lluny de moltes cabanes. (5) (6).

Fou el cinquè mes. I l'home contestà :

L'herald de la sembra té moltes cabanes, creuré en ell si on visc no s'atura sa veu.


- - - - - -


(1) Kaya no Miko (賀陽の親王, ¿- 871). Fill de l'emperador Kammu (桓武天皇, 737-806). De fet, 親王 ja significa “príncep imperial”.
(2) Poema anònim. KKS no. 147.
(3) “Pobles” es refereix aquí als diversos homes que la festegen.
(4) El “cucut” és la noia.
(5) Els verbs “naku” (鳴く) : cantar (el cucut), i "naku" (泣く) : plorar, plànyer-se, etc.). Com en els poemes no s'empren els caràcters, només els “kana” , es poden interpretar d'ambdues formes, i els comentaristes, en general, interpreten aquí el segon significat com el més adient.
(6) しでのたおさ (死出の田長 ) “shide no taosa” : sinònim del cucut. Nom producte de diverses creences populars. El cucut era considerat un missatger entre els mons dels vius i dels morts, i també qui anunciava el temps de la sembra de l'arròs.
死出 : morir i anar a l'altre món.
田長 : Cap, encarregat dels camps.
6)És l'estació en que canta el cucut.



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 42 -

四十二段

昔、おとこ、色好みと知る知る、女をあひいへりけり。されどにくゝはたあらざりけり。しばしば行きけれど、猶いとうしろめたく、さりとて、行かではたえあるまじかりけり。なをはたえあらざりける仲なりければ、二日三日許障ることありて、え行かでかくなん、

出でて来し跡だにいまだ変らじを誰が通ひ路と今はなるらん

もの疑はしさによめるなりけり。



Una vegada un home s'havia compromès amb una dona voluptuosa, però això no l'amoïnava pas. Encara que la visitava sovint es sentia insegur, emperò, no s'hi podia estar d'anar-hi. Era una relació de la que no hi podia passar, i en fou privat d'anar-hi durant dos o tres jorns, d'aquí el seu poema :

Encara no s'han esborrat les petjades del retorn, qui farà ara el camí? (1)

Ho composà degut a les seves sospites.


- - - - - -


(1) Poema d'Ariwara no Narihira. SKKS no. 1409, no. 1408 en altres edicions.



o0o

Ise Monogatari” (伊勢物語)

- 41 -


四十一段

昔、女はらから二人ありけり。一人はいやしきおとこの貧しき、一人はあてなるおとこもたりけり。いやしきおとこもたる、十二月のつごもりに、袍を洗ひて、手づから張りけり。心ざしはいたしけれど、さるいやしきわざもならはざりければ、袍の肩を張り破りてけり。せむ方もなくて、たゞ泣きに泣きけり。これを、かのあてなるおとこ聞きて、いと心苦しかりければ、いときよらなる緑衫の袍を見出でてやるとて、

紫の色こき時はめもはるに野なる草木ぞわかれざりける

武蔵野の心なるべし。



Fou una vegada dues germanes. Una tenia un espòs (1) de condició humil i pobre, l'espòs de l'altra era un noble. Cap a finals de la dotzena lluna, la germana el qual espòs era humil rentava un vestit de cerimònia i l'allisava amb les mans, tot i que ho feia amb molta cura com no n'era avesada féu un estrip a una espatlla del vestit. No hi pogué fer res i només plorà i plorà. Com això ho sentí l'espòs que era noble i s'afligí molt escollí un vestit de cerimònia d'un color verd (2) preciós i li envià, amb aquest poema :

Quan el color porpra és més viu els arbres i plantes del prat que els ulls abasten llunyans no són diferents. (3) (4)

S'hi adeia amb l'esperit de les prades de Musashi. (5)


- - - - - -


(1) おとこ (otoko), a més d'”home” també significa “espòs, marit”.
(2) El color verd corresponia a la indumentària dels oficials del sisè rang.
(3) Poema d'Ariwara no Narihira. KKS no. 868 i KKRJ no. 3469.
(4) Trobar les equivalències botàniques en altres idiomes és complexe ja que no sempre les mateixes espècies en les seves múltiples varietats tenen una traducció adient. En el cas d'una llengua com la japonesa amb una flora i unes varietats només del continent asiàtic és encara més complicat.
紫 (murasaki), és un color: porpra, violeta. La planta és “Lithospermum Officinalis” que en català es correspon amb el “mill del sol”. En altres llocs s'esmenta “Lithospermum Erythrorhizon”.
Degut a les dificultats esmentades he preferit, doncs, la traducció del color, com altres traductors han fet.
(5) Això és una nota afegida posteriorment. Sembla ser una referència a un altre poema del KKS, el no. 867, d'autor anònim :

---紫のひともとゆゑにむさしのの草はみながらあはれとぞ見る

Només una sola de porpra fa que contempli totes les herbes del prat de
Musashi amb delit.



o0o