ZEAMI (世阿弥) o KANZE MOTOKIYO (観世元清) 

Nascut l’any 1364 va ser actor, dramaturg i teòric. Poc sabem dels seus primers  i  últims anys de la seva vida, i pràcticament tot ho trobem en els seus escrits sobre l’art de la interpretació i les seves anotacions autobiogràfiques.
Era fill d’un altre actor, Kan’ami (観阿弥),o Kanze Kiyotsuku (観世清次)
La seva vida va canviar quan a l’any 1375, ell en tenia onze, el “shogun” Ashikaga Yoshimitsu (足利 義満) , el va veure en una representació i sembla ser que l’atractiu i l’art del jovencell el van captivar. En uns escrits d’aquell període, 1368, es parla de la relació de Yoshimitsu i el jove Zeami d’aquesta manera : “Per un temps, en Yoshimitsu ha triat com a favorit un noi del Sarugaku i comparteix amb ell el menjar del mateix plat i el beure de la mateixa copa. Aquesta gent del Sarugaku són simples mendicants, però ell els tracta como si fossin consellers privats……”
Fins a la mort del “shogun” en Zeami va comptar amb el patronatge de l’aristòcrata. Els Ashikaga eren patrons esplèndids encara que imprevisibles, però apreciaven l’art més que no pas el govern militar de l’època.
Quan va morir en Kan.ami, un Zeami  de només vint anys va haver de fer-se càrrec del grup Kanze.
La mort de Yoshimitsu va deixar la compañía en mans de patronatges inestables i poc duradors i amb grans dificultats per tirar endavant. Zeami va estar condicionat pels canvis polítics i les autoritats del moment van afavorir altres companyies amb menys talent però més habilitat política. Sort en va tenir del seu gendre, Komparu Zenchiku, un gran admirador seu.
Cansat de tanta inestabilitat  Zeami va prendre els hàbits religiosos cap el 1422. Poc després, per motius encara sense aclarir,  Zeami va ser exiliat a l’illa de Sado. Està documentat que s’hi va estar dos anys, però no sabem quan en va sortir. Mentrestant,  Zenchiku es va fer càrrec de la companyia tan artísticament com crematística.
Cap al 1400, gairebé amb quaranta anys, Zeami va decidir perpetuar els ensenyaments del seu pare i va anotar tots els preceptes que li havia deixat.
Així farà els tres primers llibres del Fûshikaden o Kadenshô (風姿花伝  / 花伝書):l’ensenyament de l’estil i la flor) que arribaran a la vintena durant quaranta anys. Aquests tractats destinats a ser estrictament confidencials, només es podien transmetre a una sola persona per generació, van ser efectivament secrets durant cinc segles. Es sabia de la seva existència per documents de l’època, simplement havien deixat d’interessar per la dificultat de la seva temàtica que exigia un gran esforç d’anàlisi i reflexió  que pocs actors eren capaços de fer.
El 1909, un filòleg, Yoshida Tôgo, arran de la publicació d’un article dedicat al Sarugaku, va rebre de Yasuda Zennosuke un paquet de manuscrits que aquest acabava de descobrir a la biblioteca d’una familia aristocràtica. La seva publicació amb el títol “ Recull de setze opuscles de Zeami” va causar una gran commoció en els cercles artístics. Caldrien, però, desenes d’anys abans que la descoberta de nous manuscrits confirmessin la seva autenticitat que durant molt de temps es va posar en dubte.
En el Fûshikaden Zeami fa seus els termes心  i種  de Ki no Tsurayuki (紀貫之) en el començament del seu prefaci al Kokinshû (古今和歌), antologia poètica del segle X. Ki no Tsurayuki diu que la poesia japonesa fa del cor dels humans la seva llavor (やまと歌は人の心を種として……) Zeami explica que per el Nô la llavor és l’art o la representació i que la Flor n’ és el cor. El seu estil literari és molt difícil de traduir però sembla clar que per Flor sembla significar art, art en termes estètics i el seu efecte sobre el públic. Els seus últims escrits inclouen moltes instruccions per als actors i afegitons a notes anteriors sobre la representació.
 
Dels seus vint tractats els més importants són :
 
-       SHIKADÔ   至花道 (El camí veritable cap a la Flor, 1420)
-       KAKYÔ       花鏡    (El mirall de la Flor, 1424)
-       NÔSAKUSHO     能作書 , també anomenat SANDÔ  三道  (Els tres elements de la composició d’una obra, 1423)
-       SARUGAKU  DANGI   申楽談儀    (Les reflexions de Zeami sobre el NÔ, 1430). Compilació feta pel seu fill Motoyoshi  (下吉 )  dels ensenyaments del seu pare.
Es creu que en Zeami va morir en un temple Zen cap a l’any 1443.
 
QUÈ ÉS EL NÔ?
El Nô que coneixem actualment és el que es representava a mitjans del segle XIV.
S’el defineix generalment com un drama líric. En els seus inicis va ser un espectacle popular i adreçat a tota mena de públic, però desprès condicionat per la necessitat de patronatge que garantien la supervivència i la continuïtat dels grups que s’hi dedicaven va esdevenir fins al segle XIX un art reservat exclusivament a l’aristocràcia militar que dominava el país. Té una base religiosa, inclús esotèrica, amb reflexions budistes sobre la vida i la mort, i els elements estètics i refinats del seu entorn elitista.
Històricament els seus antecedents son unes danses, Bugaku, i la seva música d’acompanyament, Gagaku, que procedien de la Xina, segle VIII, barrejades amb les tradicionals danses religioses de les cerimònies shintoïstes anomenades Kagura. En aquell temps durant els rituals de la plantada de l’arròs es celebraven amb música i cançons sota el nom de Dengaku, que posteriorment va esdevenir una mena d’espectacle a nivell individual. També hi havia una varietat de divertiments que al principi eren exhibicions acrobàtiques i malabaristes i que després es van transformar en un espectacle on es cantava i ballava, amb diverses formes de recitatius, balades, etc. sota el nom de Sangaku, rebutjat per la cort per la seva vulgaritat. La parla popular va transformar el Sangaku en Sarugaku i aquest incorporarà molts elements del Dengaku durant la seva transició cap al teatre. Això que anomenem Nô era al principi Sarugaku no Nô. El carácter per Nô 能 significa “habilitat, talent, capacitat”.
 

Sei Shôganon

Arran de l’última traducció del 枕草紙 (El llibre de capçalera) potser seria adient escriure unes ratlles i explicar algunes coses de l’obra i de la vida de l’autora: 清少納言.

Aquest obra és, de fet, inclassificable. És un aplec de notes que van d’una o dues línies fins a diverses pàgines. L’autora explica les seves experiències a la cort imperial i les seves observacions sobre la natura i el comportament humà. ´Té llistes de coses “bones i dolentes”, crítiques, queixes, rumors i tot allò que li semblava interessant o inclús desagradable. De fet, les llistes són potser la part més famosa del llibre. N’hi ha 77 sobre muntanyes famoses, rius,ocells i un llarg etcètera, i unes 78 sobre coses més personals, inclús sobre coses “amoïnadores”. Hi inclou 17 poemes.

Molts comentaristes han intentat esbrinar possibles fonts xineses de l’obra, però sense cap mena de confirmació i basant-se només en el coneixement de la llengua xinesa que tenia la nostra autora.
També el mateix títol de l’obra és qüestionable. És molt probable que ella no n’hi posés cap de títol . Potser un copista posterior o un estudiós de la seva obra va voler posar-n’hi un al manuscrit i es va inspirar en l’epíleg on s’explica una visita:

宮 の御前に、内大臣の奉り給へりけるを、「これに何を書かまし。うへの御前には、史記といふ文を書かせ給へる」などの給はせしを、「枕にこそはし侍らめ」と 申ししかば、「さば得よ」とて賜はせたりし............................................

“Un dia, Korechika, Ministre del Centre, va portar un munt de fulls de paper a l’emperadriu i ella em va preguntar:
- Què hi podem escriure?
- L’emperador ja ha donat ordres per copiar els Arxius de l’Historiador.
Jo li vaig contestar :
- Em podria fer un coixí........
I sa majestat em va dir :
- Doncs, queda-t’ho.

Però no deixa de ser una suposició sense cap base.

Sembla ser que va concloure el Llibre de Capçalera entre el 1001 i el 1010.
De tota la seva producció poètica només se li coneixen uns 50 poemes (waka).
Aquest poema seu va ser escollit per a la famosa antologia:

小倉百人一首

夜をこめて
鳥のそら音は
よに逢坂の
関はゆるさじ.

Durant la nit
el fals cant del gall
es enganyós,
però no pas pel burot
de la porta d’Ôsaka

En sabem ben poc de la seva vida, inclús del seu nom. El cognom de la família era Kiyohara, o Kiyowara: 清原, i Sei és la pronunciació sino-japonesa del primer caràcter 清. Referent a Shônagon (少納言) (Conseller Menor) no en sabem el perquè. Era habitual en aquella època anomenar una dona amb el nom del clan i el títol del pare o del seu espòs, però el cas és que ni el seu pare ni cap dels seus dos marits van ser consellers de cap mena. Potser sí que ho va ser un hipotètic tercer espòs històricament desconegut.

Va néixer l’any 966. El seu pare va ser un poeta que va formar part del grup que va compilar l’antologia imperial Gosenshû. El seu avi va ser també poeta, en el seu cas molt reconegut, amb uns 41 poemes inclosos en diverses antologies poètiques.
Es va casar el 983 amb Tachibana Norimitsu i el 986 va començar a distingir-se en els cercles literaris. Sabem que va tenir una filla i és possible que quan entrés al servei de la cort ja fos divorciada.

Va servir-hi fins l’any 1001. L’emperadriu va morir a finals del 1000, 1001 segons el calendari solar, i és lògic pensar que ella va estar-s’hi fins a la mort de la seva mestressa. Poc després es va tornar a casar, aquesta vegada amb Fujiwara Muneyo, un antic governador de Settsu. Pràcticament no sabem res més de la seva vida. Algunes dades apunten que es va retirar a un convent, cosa força habitual en aquell temps, i altres diuen que va morir en la pobresa, cosa que no es pot confirmar i que podria ser un rumor degut a les enemistats que va provocar amb el seu caràcter superb i malcarat. No se’n sap pràcticament res d’ella a partir del 1017, i algun comentarista ha datat la seva mort cap a l’any 1025.

A Handbook to Classical Japanese

John Timothy Wixted ha publicat un manual de japonès clàssic (Bungo), una eina imprescindible per poder tenir accés als clàssics japonesos.
Tots els exemples gramaticals que hi apareixen són trets de de les obres més conegudes: Genji Monogatari, Heike Monogatari, Houjouki, Kagerou Nikki,Kanadehon Chuushingura, les antologies poètiques imperials (Kokinshuu, Gosen, i Goshuui entre altres),Man'youshuu i un llarg etcètera.
La seva classificació de les conjugacions verbals és detallada i també ens explica com "obrir" els verbs clàssics, una feina realment feixuga, però que amb les seves directius no ho sembla pas tant.També el capítol dedicat a las "confusions fàcils", especialment els finals de verb, és força aclaridor
Té set apèndixs amb profusió de notes sobre estudis relacionats amb el japonès clàssic en llengües occidentals, llevat del rus, i sobre altres gramàtiques "bungo", entre elles les de Samson, McCullough, O'Neill (professor meu a la SOAS) i Vovin (la seva gramàtica, esplèndida, es va veure afectada pels nombrosos errors tipogràfics de l'editor, que va provocar una onada de devolucions i es va comprometre a refer-la correctament i a substituir tots els exemplars de la primera i malaurada edició).

Makura no Soushi

Fa poc es va publicar una traducció anglesa d'aquesta obra clàssica japonesa de la Sei Shounagon.
La traductora és la Meredith McKinney. La seva traducció és completa, a diferència de la primera traducció que en va fer el professor Ivan Morris i que va eliminar alguns fragments per no considerar-los massa interessants o massa "foscos" pel públic en general i no especialitzat.
Aquesta nova traducció inclou a més diversos apèndixs sobre els edificis i palaus de la cort, explicacions sobre el calendari japonès, glossaris de termes generals, títols de la cort i el sistema burocràtic, indumentària i colors.
És una obra ben estructurada i amb un minuciós treball lingüístic.

Principi

Aquest és un bloc dedicat exclusivament a la llengua i literatura japoneses. També inclouré temes que comentem al fòrum PMJS pel seu interès literari i lingüístic.

Nota :
Tothom que vulgui llegir o simplement veure els caràcters japonesos pot descarregar-se el programa següent :


http://www.idiomas.astalaweb.com/Otros/Japon%C3%A9s
/Enlaces%20japon%C3%A9s.asp

Està en castellà, cliqueu "Fuentes japonesas".