Ise Monogatari (伊勢物語)

- 96-
九十六段

むかし、おとこ有けり。女をとかくいふこと月日経にけり。石木にしあらねば、心苦しとや思けん、やうやうあはれと思けり。そのころ、六月の望ばかりなりければ、女、身に瘡一つ二つ出できにけり。女いひをこせたる、「今はなにの心もなし。身に瘡も一つ二つ出でたり。時もいと暑し。すこし秋風吹き立ちなん時、かならず逢はむ」といへりけり。秋まつころをひに、こゝかしこより、その人のもとへいなむずなりとて、口舌出できにけり。さりければ、女の兄人、にはかに迎へに来たり。さればこの女、かえでの初紅葉を拾はせて、歌をよみて、書きつけてをこせたり。

秋かけていひしながらもあらなくに木の葉降りしくえにこそありけれ

と書きをきて、「かしこより人をこせば、これをやれ」とて去ぬ。さて、やがて、後つゐに今日まで知らず。よくてやあらむ、あしくてやあらん、去にし所も知らず。かのおとこは、天の逆手をうちてなむ呪ひをるなる、むくつけきこと。人の呪ひごとは、負ふ物にやあらむ、負はぬ物にやあらん、「いまこそは見め」とぞいふなる


Fou una vegada un home. Durant un temps havia festejat una dona de diverses maneres. Ella no era pas de pedra ni de fusta (1), i planyent-se d'ell, mica en mica, li tingué afecte.
Cap a mitjans de la sisena lluna, a la dona li sortiren un o dos furóncols i li féu arribar una nota : “Avui no em veig en cor de veure-us. M'han sortit un o dos furóncols, i també fa massa calor. Trobem-nos certament quan comenci a bufar el vent de la tardor”.
Mentre esperava la tardor hi hagueren discussions ca la dona pel fet de no voler ella deixar d'anar a veure aquell home. Amb tot això, el germà gran de la dona arribà sobtadament a buscar-la. Ella, llavors, féu recollir les primeres fulles vermelles d'auró, composà uns versos, i ho envià tot a l'home :

---No serà a la tardor com vaig dir; fou certament com una badia colgada per fulles mortes. (2) (3)

Aquest poema el deixà a casa (4) . “Que sigui lliurat quan vingui algú d'allà” (5), i així partí.
Bé, des de llavors i fins avui no se'n ha sabut res més. Estaria bé? Estaria malament? No se sap ni on havia anat. Es diu que aquell home els hi féu (5) una maledicció batent les mans de manera especial (6), quina malesa!
La maledicció humana, l'enduraren o no, i digué “Ara ho veurem”.

- - - - - -

(1) 石木にしあらねば (Iwaki ni shi araneba...) fa referència a un poema de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual. Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
El fragment és : 人非岩木皆有情 .... (Els homes no són de fusta ni de pedra, tots tenen sentiments).

(2) Poema anònim. Shinchokusenwakashû (新勅撰和歌集) no. 736, amb algunes diferències.
(3) えに(e ni) és : a la badia (江に), joc de paraules que implica 縁ん (en) : relació, lligam.
(4) No hi constància dels versos enviats amb les fulles d'auró.
(5) De part de l'home.
(6) 天の逆手をうちて... (ama no sakate o uchite...). De fet, la primera referència a això es troba al Kojiki (古事記), però no està gens clar de quina manera es pica de mans.



o0o

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -10-

かゝる程に、をのこども六人つらねて庭に出できたり。一人の男、文挾みに文 をはさみて申す。「内匠寮の工匠、漢部内麻呂申さく、玉の木を作り仕うまつりし事、五穀断ちて、千余日に力を尽くしたること少なからず。しかるに禄いまだ 給はらず。これをたまひて、けこにたまはせん」と言ひて、捧げたり。竹取の翁、この工匠が申すことは「なに事ぞ」と傾きをり。皇子は我にもあらぬ気色に て、肝消えゐ給へり。
これをかぐや姫聞きて、「この奉る文をとれ」と言ひて、見れば、文に申しけるやう、「皇 子の君、千日いやしき工匠らともろともに同じ所に隱れゐたまひて、かしこき玉の枝作らせ給ひて、官も給はんとおほせ給き。これをこのごろ案ずるに、『御つ かひとおはしますべきかぐや姫の要じ給べきなりけり』と、うけたまはりて、この宮より給はらん」と申して、「給はるべきなり」と言ふを聞きて、かぐや姫 の、暮るゝまゝに思ひわびつる心地、わらひさかえて、翁を呼びとりて言ふやう、「まことに蓬莱の木かとこそ思ひつれ。かくあさましき空ごとにてありけれ ば、はやとく返し給へ」と言へば、翁答ふ、「さだかに作らせたる物と聞きつれば、返さむ事いとやすし」と、うなづきてをり。かぐや姫の心ゆきはてゝ、あり つる歌の返し、
　　まことかと聞きて見つれば言のはを飾れる玉の枝にぞありける
と言ひて、玉の枝も返しつ。竹取の翁、さばかり語らひつるが、さすがに覚えて眠りをり。皇子は、立つもはした、居るもはしたにて、ゐ給へり。日の暮れぬれば、すべり出で給ぬ。 　かのうれへせし工匠をば、かぐや姫呼びすゑて、「うれしき人どもなり」と言ひて、禄い と多くとらせ給ふ。工匠らいみじく喜びて、「思ひゐつるやうにもあるかな」と言ひて、帰る道にて、くらもちの皇子、血の流るゝまで調ぜさせ給ふ。禄得しか ひもなく、皆とり捨てさせ給ひてければ、逃げうせにけり。かくてこの皇子は、「一生の恥、これに過ぐるはあらじ。女を得ずなりぬるのみにあらず、天下の人 の見、思はん事の恥づかしき事」とのたまひて、ただ一ところ、深き山へ入り給ひぬ。宮司、候ふ人々、みな手を分かちて求めたてまつれども、御死にもやした まひけん、え見つけたてまつらずなりぬ。皇子の御供に隠し給はんとて、年頃見え給はざりけるなりけり。これをなむ「たまさかなる」とは言ひはじめける。



Llavors un grup de sis homes entrà al patí. Un d'ells portava una lletra fixada en una branca de bambú (12) i digué :

--Sóc Ayabe no Uchimaro, artesà de l'Obrador Imperial. Aquesta branca enjoiada en la qual elaboració ens hi hem abocat, abstenint-nos dels cinc cereals (13). hi hem esmerçat nos esforços durant no menys de mil jorns, i encara no hem rebut cap remuneració. Us prego de fer-ho i poder així pagar mes companys.

I dient això presentà la lletra.
El vell inclinà el cap confús i preguntà :

--De què està parlant aquest artesà?

El príncep, aclaparat, tenia una expres
sió d'astorament.
Kaguyahime havent-ho sentit demanà :
--Lliureu-me aquesta lletra.

S'hi havia escrit : Durant mil jorns sa altesa el príncep fou reclòs amb aquests humils artesans en el mateix indret., i ens féu fer una esplèndida branca amb joies, amb la prometença de càrrecs oficials.. Fa poc hem sabut que fou Kaguyahime qui ho havia demanat com a condició per a casar-s'hi, i ens ha semblat que venint ací segurament ho cobraríem.Quan Kaguyahime llegí “.......segurament ho cobraríem” son estat d'ànim que havia empitjorat amb el capvespre somrigué plenament, féu cridar el vell i li digué :

--M'havia cregut que era d'un arbre de la muntanya de Hôrai, emperò, és una menyspreable falsificació. Torneu-ho immediatament!

El vell hi consentí :

--Car sabem certament que és artificial, res més fàcil de tornar.

Kaguyahime, ben alleugerida, contestà als versos rebuts amb :
Sentint que era de debò,
he mirat, i la branca enjoiada
és ornada només de paraules.
La branca fou retornada. El vell que fins aleshores s'havia entès amb el príncep era ara pensarós amb ulls clucs.
El príncep no sabia on posar-se i quan es feu fosc es feu fonedís.
Kaguyahime féu cridar els artesans greujosos i digué :

--M'heu fet molt contenta!

I els recompensà a bastament. Els artesans eren cofois i diguérem :

--He estat com desitjàvem.

Camí de retorn foren punits fins a sagnar pel príncep, endebades llurs remuneracions que els hi fórem arrabassades i llençades, i ells fugiren.
El príncep es digué “No només l'he perduda sinó que m'omple de vergonya allò que pensarà tothom quan em vegi,” I s'endinsà per la muntanya més impenetrable.
Ses assistents a la cort i la gent de son servei es dividiren per anar a cercar-lo, emperò, no el trobaren ni viu ni mort. El príncep desitjós d'amagar-se de la gent no aparegué per anys.

D'aquest fet n'és l'expressió “Perdre la joia, perdre l'ànima.” (14)

- - - - - -

12 – Fumihasami (文挾み) : una canya de bambú oberta per un extrem on s'hi fixava una carta o documents. Era la manera de lliurar un escrit a una persona de rang superior.
13 - Gokoku (五穀) són els cinc cereals : arròs, mill, civada, mongeta i el blat de moro. Hi altres llistes, com en molts casos, en que són diferents, per exemple : arròs, blat de moro, mongeta i dues varietat de mill.
14 – Tamasakanaru (たまさかなる) : joc de paraules amb tama (玉) “joia, gemma”, i tama (魂) “ànima”.

o0o

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -09-

その山見るに、さらに登るべきやうなし。その山のそばひらを巡れば、世の中になき花の木 どもたてり。黄金・銀・瑠璃色の水、山より流れ出でたり。それには色々の玉の橋渡り。そのあたりに、照り輝く木どもたてり。その中に、このとりてまうでき たりしは、いと悪かりしかども、「のたまひしに違はましかば」とて、この花ををりてまうできたるなり。山はかぎりなくおもしろし。世にたとふべきにあらざ りしかど、此枝ををりてしかば、さらに心もとなくて、舟に乗りて、追風吹きて、四百余日になむまうで来にし。大願力にや、難波より、昨日なん都にまうで來 つる。さらに潮に濡れたる衣をだに脱ぎかへなでなん、こちまうで来つる」とのたまへば、翁聞きて、うちなげきて詠める、
　　　くれ竹のよゝの竹とり野山にもさやはわびしきふしをのみ見し
これを御子聞きて、「こゝらの日ごろ思ひわび侍る心は、今日なん落ちゐぬる」とのたまひて、返し、
　　　わが袂今日乾ければわびしさのちぐさの数も忘られぬべし
とのたまふ。

Esguardant la muntanya voltàrem ses vessants escarpats, semblava impossible d'escalar. Hi havia arbres que no eren d'aquest món. Aigües daurades, argentades, amb el color del lapislàtzuli s'escolaven per la muntanya, cobertes de ponts amb gemmes de tots colors, tot era voltat d'arbres esplendorosos. Entre ells aquell del qual us en porto la branca i que no n'és pas la millor, emperò, com no us podia portar res diferent del que se m'havia demanat he collit aquestes flors. La muntanya era fascinant, res no se li assembla en tot el món, així doncs, arrenquí la branca i desficiós torní al vaixell, i amb el vent favorable i poc més de quatre-cents jorns sóc de retorn. Amb la força de mes pregàries arribí ahir a la capital des de Naniwa. He vingut sens ni canviar-me la roba curulla de salt, i heus-me ací.
El vell, impressionat, recità :

Collint el negre bambú any rere any
per camps i muntanyes, mai no m'he trobat
en aital situació.

El príncep sentint això digué :
--Mon cor que s'ha sentit sol tants jorns és avui serè.
I féu :
Avui que mes mànigues són eixutes
podré oblidar certament tots els fatics.
o0o

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -08-

翁、皇子に申やう、「いかなる所にか、この木はさぶらひけん、あ やしく、うるはしく、めでたき物にも」と申す。皇子答へてのたまはく、「さをととしの、二月の十日ごろに、難波より船に乘りて、海の中に出でて、行かん方 も知らず覚えしかど、思ふこと成らでは世の中に生きてなにかせん、と思ひしかば、ただ空しき風にまかせてありく。命死なばいかがはせん、生きてあらむかぎ りは、かくありて、蓬莱といふらむ山に逢ふやと、浪に漕ぎただよひありきて、わが国のうちをはなれて、ありきまかりしに、ある時は、浪に荒れつつ海の底に も入りぬべく、ある時は、風につけて知らぬ国に吹き寄せられて、鬼のやうなるもの出で来て殺さんとしき。ある時には、来し方行末も知らず、海にまぎれんと しき。ある時にはかてつきて草の根をくひものとしき。ある時は、言はん方なくむくつけげなるもの来て、食ひかからんとしき。ある時には、海の貝をとりて命 をつぐ。旅の空に助け給ふべき人もなき所に、いろいろの病をして、行く方そらもおぼえず。舟の行くにまかせて海にただよひて、五百日といふ辰の時ばかり に、海の中に、はつかに山見ゆ。舟のうちをなむせめて見る。海の上にただよへる山、いと大きにてあり。その山のさま、高くうるはし。これやわが来むる山な らんと思ひて、さすがに恐ろしくおぼえて、山のめぐりをさしめぐらして、二三日ばかり見ありくに、天人の装ひしたる女、山の中より出来て、銀のかなまりを 持ちて、水を汲みありく。これを見て、舟より下りて、「山の名を何とか申す」と問ふ。女、答へていはく、「これは蓬來の山なり」と答ふ。これを聞くに、う れしき事かぎりなし。この女、「かくのたまふは誰ぞ」と問ふ、「わが名はうかんるり」と言ひて、ふと山の中に入りぬ。


El vell preguntà al príncep :

--On es pot trobar un arbre com aquest? És un objecte magnífic, esplèndid.
El príncep respongué :

--Vers el desè jorn de la segona lluna de fa tres anys embarquí a Naniwa i sortí a mar oberta, sens saber cap a on anar, emperò, pensí que quin sentit tindria de viure en aquest món sens aconseguir mes propòsits, i em deixí portar pel vent. No m'importava morir, emperò, si vivia no podria potser arribar a la muntanya de Hôrai? Remant, emportat per les ones, allunyant-me de les costes del nostre país, a vegades arrossegat per onades tempestuoses, cert d'ésser engolit fins al fons de la mar.....Una vegada, empès pel vent, m'acostí a una terra desconeguda on criatures com dimonis aparegueren amenaçadores de mort. Un cop, sens saber ni on anava ni d'on venia, errí per la mar sens provisions i mengí arrels. Monstres indescriptibles se m'abraonaren per devorar-me. A vegades mengí cloïsses per sobreviure. En un altre lloc sens ningú per ajudar-me patí moltes malures sens saber ni cap a on anava. Portat pel vaixell a la deriva, a l'hora del Drac (11) del jorn que en feia cinc-cents, entrelluquí al mig de la mar una muntanya. Del vaixell estant mirí intensament. Una muntanya que surava sobre la mar, era immensa, imponent. Pensí que seria la muntanya que cercava, certament inquietant. La costejàrem observant-la durant dos o tres jorns quan una dona abillada com un ésser celestial aparegué de la muntanya amb un atuell d'argent que havia omplert d'aigua. Al veure-la desembarquí i li preguntí :

--Com és diu aquesta muntanya?

Ella respongué :

--És la muntanya de Hôrai.

Quan ho sentí ma joia fou immensa.

--Qui sou vos que dieu això?

--Em dic Hôkanruri.

I desaparegué de sobte per la muntanya.

- - - - - -

11 – L'hora del Drac (辰の時) : període entre les 07-09 hores.


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 14

Kamo no Chômei (鴨長明)

　そもそも、一期（いちご）の月影傾きて、餘算（よさん）山の端に近し。忽ちに三途の闇に向はんとす。何のわざをかかこたむとする。佛の人を教へ給ふおも むきは、事にふれて執心なかれとなり。いま草庵を愛するも科（とが）とす。閑寂に著するも、障（さわ）りなるべし。いかゞ用なき樂しみを述べて、あたら時 を過さん。

　静かなる曉、この理を思ひつゞけて、みづから心に問ひて曰く、「世を遁れて、山林にまじはるは、心ををさめて、道を行はんがためなり。然るを、汝の姿は 聖に似て、心は濁りに染（し）めり。住家は、すなはち淨名居士の跡をけがせりといへども、たもつところは、わづかに周梨槃特（しゅりはんどく）が行ひにだ に及ばず。もしこれ貧賤の報いの自らなやますか、はた又、妄心の至りて狂せるか？」

　その時、心さらに答ふることなし。たゞ、傍（かたわら）に舌根（ぜっこん）をやとひて、不請の阿弥陀佛、兩三遍申して止みぬ。

　時に建暦の二年とせ、三月（やよい）の晦日（つごもり）ごろ、桑門（とうもん）の蓮胤（れんいん）、外山の庵にしてこれをしるす。


Bé, la lluna de ma vida ja minva, és a tocar del cim de les muntanyes. El que em resta aviat penetrarà les tenebres de les Tres Vies (55). Per què explicar mes destrets?
L'essència de l'ensenyament de Buda és no lligar-se a res. Estimar ara ma cabana i ma vida retirada és un obstacle per a mon alliberament. Com puc parlar de vans plaers, perdre el temps amb planys?
A l'alba encalmada medito sobre tot això i em pregunto : Si has fugit del món i anat a les muntanyes i als boscos és per dominar ton esperit i practicar la Via. Emperò, si ta aparença és la d'un home sant ton cor és tacat d'impuresa. Ton habitatge reprodueix el de Jômyô-Kôji (56), emperò, en quant a seguir-ne els preceptes no arribes a l'alçada de Shuri Handoku (57). Et mortifica encara aquesta indigència o ton cor encara trasbalsat per les passions et mena a la follia?. El cor no té resposta.
Només puc bellugar la llengua i repetir d'esma unes invocacions a Buda.
Prou.

Segon any de l'era Kenryaku (58) , darrer jorn de la tercera lluna.

Ren'in (59), monjo, a sa cabana de Toyama, ha escrit això.

- - - - - -


55.- Les tres vies del mal (“San'akudô”, 三悪道) són els tres nivells inferiors dels sis que formen el món de les passions. Els reialmes d l'infern, dels esperits famolencs i dels animal.
56. Veure nota no. 1
5¡7.- Nom japonès de Suddhipantaka,deixeble de Buda i considerat un pobre estúpid que va trigar quatre mesos a memoritzar una senzilla pregària però que finalment va arribar a la il.luminació.
58.- Any 1212.
59.- Nom religiós de Kamo no Chômei.


終わり

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 13

Kamo no Chômei (鴨長明)

　それ、人の友とあるものは、富めるを貴み、ねんごろなるを先とす。かならずしも情（なさけ）あると、素直なるとをば愛せず。ただ、絲竹・花月を友とせん には如かじ。人の奴たるものは、賞罰甚しく、恩顧厚きを重くす。更に育（はぐく）み哀れむと、やすく静（しず）かなるとをば、願はず。たゞ、わが身を奴ひ とするには、如かず。

いかが奴婢（ぬひ）とするとならば、もし、なすべきことあれば、すなはち、おのが身をつかふ。たゆからずしもあらねど、人をしたがへ、人をかへりみるより やすし。もし、歩くべきことあれば、自ら歩む。苦しといへども、馬・鞍・牛・車と心を惱ますには、しかず。今、一身を分ちて、二つの用をなす。手の奴（や つこ）、足の乘物、よくわが心にかなへり。心身のくるしみを知れれば、苦しむ時は休めつ。まめなれば、使ふ。使ふとても、たびたび過ぐさず、ものうしとて も心を動かす事なし。いかに況んや、常に働くは、養生なるべし。何ぞ徒（いたず）らに、やすみ居らん。人を惱ますは、また罪業なり。いかゞ他の力をかるべ き。

　衣食の類（たぐい）また同じ。藤の衣・麻のふすま、得るに隨ひて、肌（はだえ）をかくし、野邊の 茅花（おはぎ）、峯の木の實、わづかに命をつぐばかりなり。人に交はらざれば、姿を恥づる悔いもなし。糧（かて）乏しければ、おろそかなる報をあまくす。
　すべてかやうの樂しみ、富める人に對して言ふにはあらず。たゞわが身一つにとりて、昔と今とを、なぞらふるばかりなり。

　それ三界は、たゞ心一つなり。心もし安からずば、象馬七珍（ぞうめしっちん）も由（よし）なく、宮殿・樓閣も望みなし。今さびしきすまひ、一間の庵（い おり）、みづからこれを愛す。おのづから都に出でて、身の乞がいとなれることを恥づといへども、帰りてこゝに居る時は、他の俗塵（ぞくじん）にはする事を あはれむ。もし人、このいへることを疑はば、魚と鳥との有様（ありさま）を見よ。魚は水に飽かず。魚にあらざれば、その心を知らず。鳥は林を願ふ。鳥にあ らざれば、その心を知らず。閑居（かんきょ）の氣味もまた同じ。住まずして、誰か悟（さと）らん。


Aquells que tenen amics valoren qui té riqueses i prefereixen els generosos. No s'aprecia gens qui és sensible i honest. Res millor, doncs, que dels instruments musicals, de les flors i de la lluna escollir-ne els amics.
Aquells que serveixen algú prefereixen qui els té ben remunerats i els hi atorga favors. Així doncs, ni atencions, ni amabilitat, ni viure tranquils ni segurs no desitgen. Millor esdevenir servent d'un mateix. Com ésser-ho, direu, doncs, si cal és mon propi cos que jo utilitzo. Tot i ésser dur, millor que no pas fer-se obeir per altri, amoïnar-se per ells. Si s'ha de caminar, camino jo, és feixuc, emperò, millor que capficar-se amb cavalls i arreus, bous i carruatges. Ara he dividit mon cos en dues meitats per fer dues tasques. Els braços més servidors, les cames mon carruatge, i fan exactament allò que demano, Quan mon cor coneix el patiment del cos el fa reposar, i quan saludable el fa servir, emperò, amb mesura. A vegades és mandrós, no m'amoïna.
Què podria dir encara? L'hàbit de caminar, de bellugar-me, hauria d'ésser de bona salut. Per què doncs mandrós? Amoïnar altri és una mala acció. Com gosaria emprar l'esforç d'altri?
Per vestir i menjar passa el mateix. Un vestit fet de glicines, un jaç de cànem, cobreixo mon cos amb tot allò que trobo, plantes del camp, fruita dels arbres dels cims mon nodriment. Com no em barrejo amb els homes no m'avergonyeix mon aparença. Magres mes aliments, emperò, humils em plauen. Parlar de mon acontentament no és oposar-me als rics. Només comparo ma vida d'abans i d'ara.
Els tres mons (53) són només en el nostre esperit. Si l'esperit no és en pau, res no valen elefants, cavalls, els set tresors (54), ni palaus ni castells són desitjats. Ara tinc ma solitària estança, cabana d'una sola peça que m'estimo.
Si alguna vegada vaig a la capital em torba haver esdevingut mendicant, emperò, quan torno ací sento pena per tots aquells que s'atrafeguen en aquest món. Si algú dubta de mes paraules que miri com són els peixos i els ocells. El peix no es cansa pas de l'aigua. Qui no és peix no en coneix son cor. A l'ocell li cal el bosc. Qui no és ocell no en coneix son cor. Una vida retirada és el mateix. Qui la pot capir si no la viu?

- - - - - -

53.-Terme budista que significa  “els tres mons”, és a dir : el món del desig, el món del “color” i el món “sense color”.
El món del desig és l’inferior, per aquelles persones que estan lligades al sexe i a la intemperància. El món del “color” és per aquells que s´han alliberat dels desigs anteriors. El tercer món, “sense color”, és el més elevat i per aquella gent que s’ha alliberat de tots els desigs materials.
54.- Veure la nota no. 23

o0o

NTCJ 73

船弁慶 /舟弁慶
Funa Benkei

Benkei a bord del vaixell

Autor : Kanze Kojirô Motomasa (観世小次郎信光, 1435-1450?-1516). net de Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

Argument : L'obra gira al voltant de la sortida de Yoshitsune, la seva amant Shizuka i el fidel Benkei de la capital.

Degut a les desavinences entre Yoshitsune i el seu germa Yoritomo i a les falses acusacions de deslleialtat a Yoritomo per part de Kajiwara Kagetoki (梶原景時, 1162-1200), Yoshitsune decideix sortir de la capital, Kyoto, i anar a Shikoku. Acompanyat de Shizuka, Benkei i uns deu homes arriben a Daimotsu per embarcar. Mentre negocien el passatge del vaixell Benkei suggereix que Shizuka hauria de tornar a la capital, les circumstàncies ho aconsellen, i Yoshitsune hi està d'acord. Quan Benkei li ho diu a Shizuka la dona s'hi resisteix però davant de la fermesa i els raonaments de Yoshitsune acaba per accedir amb la promesa de retrobar-se. Yoshitsune demana a Benkei que porti vi per acomiadar-se de Shizuka. Hi ha una llarga escena amb la dona ballant i lamentant la separació. Finalment Shizuka tota plorosa retorna a la capital.
Finalment Yoshitsune, Benkei i el seus homes embarquen cap a Shikoku. El capità parla amb Benkei i diu que espera que la relació entre Yoshitsune i Yoritomo que ara està molt deteriorada millori i que quan pugui tornar a la capital li agradaria que
Yoshitsune li concedís el control marítim de la navegació per l'illa de Shikoku pels seus serveis, cosa que Benkei accepta, i quan el capità diu que quan un home és en perill promet qualsevol cosa però quan tot li va bé oblida les promeses fetes en temps de dissort, i que espera que hi faci honor, Benkei contesta que Yoshitsune sempre ha mantingut la seva paraula siguin quines siguin les circumstàncies. Tot navegant i esperant un vent favorable el vaixell és atacat per l'esperit venjatiu d'un guerrer del clan dels Minamoto vençut per Yoshitsune. L'espectre venjatiu s'atansa a Yoshitsune amb la seva espasa però Yoshitsune li fa front amb la seva arma. Benkei sap que no serà amb la força que el podrà vèncer sinó amb les invocacions religioses. La força de les pregàries de Benkei acaba per destruir l'ésser fantasmagòric que desapareix entre les ones.



“Minamoto no Yoshitsune” (源 義経, 1159-1189), un dels personatges històrics més populars del Japó. És impossible destriar els fets històrics de la llegenda al voltant del gran vencedor dels Taira, especialment en la batalla final de Dan-no-ura (壇ノ浦) que precisament marcaria el punt d'inflexió de la seva vida. Després d'aquella fita van començar els problemes amb el seu germà Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199) i que acabarien amb el final luctuós de Yoshitsune arran de la batalla del riu Koromo al ser traït i que va provocar el seu suïcidi.

“Benkei”. El seu nom complet és Saito- Musashibo- Benkei 西塔武蔵坊弁慶, 1155 – 1189). Amb ell també la història i la llegenda fan una barreja indestriable. En una es diu que era fill d'un monjo d'un santuari que havia violat la filla d'un ferrer. Una altra que era el fill d'una deïtat, i moltes li confereixen els atributs d'un dimoni o d'un monstre, de fet d'infant se l'anomenava “el nen dimoni”. Al setze ja feia més de dos metres.
Va entrar en religió de jovenet, va viatjar molt per tots els monestirs del país i va convertir-se en un “yamabushi”. Era molt expert amb l'espasa. .Una llegenda diu que una vegada es va posar a l'entrada del pont de Gôjô, a Kyoto, on va desafiar a tothom que portava espasa a lluitar amb ell i si perdien Benkei se'ls hi quedava l'arma que anava destinada a la reconstrucció d'un monestir. N'havia vençut 999 abans d'enfrontar-se al jove general Yoshitsune. Benkei va ser derrotat i va jurar servir tota la seva vida Yoshitsune, esdevenint el seu home més fidel. Van lluitar junts en totes les batalles i en la darrera va contenir ell sol l'assalt final de les tropes de Yoshitomo fins a la mort perquè Yoshitsune pogués preparar el seu “seppuku”
(切腹) de rigor.


Referències :

Aquest Nô està basat gairebé exclusivament en el text del “Gigeiki”, amb aportacions del Heike Monogatari.

“Gigeiki” (義経記) : Crònica de Yoshitsune. Els caràcters també es pronuncien : “Yoshitsuneki” . Una narració sobre els fets guerrers de Minamoto no Yoshitsune (源 義経, 1159-1189) i els seus seguidors. Obra en vuit parts d'autor desconegut.

“Heike Monogatari” (平家物語), llibres nos. :
01 – El monestir de Gion (祇園精舎)
11 - Koshigoe (腰越)
11 - Rems cap enrere (逆櫓)
12 – El prebost surt de la capital (判官都落)

“Azuma Kagami” (吾妻鏡, també s'escriu 東鑑, amb la mateixa pronunciació) : Mirall de l'est.
Autor desconegut. És una crònica medieval de l'època de Kamakura (鎌倉, 1185/1192 – 1333) que cobreix la rebel.lió dels Minamoto contra els Heike entre els anys 1180 i 1266. L'obra també és coneguda com “Hôjôbon” (北条本) perquè el document va estar en possessió de la família d'aquest nom abans de ser lliurat com un regal a Tokugawa Ieyasu (徳川 家康, 1543-1616). Consta de 52 parts però manca la no. 45 que es considera perduda. Tot i les seves mancances és l'obra fonamental d'aquest període històric.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.

“Senzaiwakashû” (千載和歌集) : Antologia dels 1000 anys de la poesia japonesa.
Recull de finals de l´època Heian encarregada per l´emperador Goshirakawa l´any 1183, però hi ha evidència que el recopilador Fujiwara no Shunzei ja l´havia encetada entre el 1171 i 1175. La guerra va endarrerir la seva presentació oficial que va tenir lloc entre 1187 i 1188.
El Kokinshû n´és la font principal. Té 20 llibres i 1278 poemes.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372. Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Període de les corts del nord i del sud. Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.
“Shasekishû” (沙石集) : Sorra i còdols. Obra escrita entre els anys 1279-1283 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). És un recull d'anècdotes del monjos Zen sobre facetes de la vida amb un to didàctic.

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
“Fukurozôshi” (袋草紙) : El llibre embolcallat o Pàgines plegades).
Tractat poètic obra de Fujiwara no Kiyosuke no Ason (藤原清輔朝臣, 1104-1177).
Poeta molt culte i alhora mediocre que es va embolicar en les nombroses controvèrsies literàries del seu temps. Va ser molt conservador respecte a la poesia més clàssica anterior al seu temps. Té també un altre tractat poètic: Ôgisho (奥儀抄 / 奥義抄) : Notes sobre la profunditat poètica.

o0o