OGURA HYAKUNIN ISSHU  小倉百人一首 -84-

思ひわびさても命はあるものを憂きにたへぬは涙なりけり [82]
omoi wabi-satemo inochi wa-aru mono wo-uki ni taenu wa-namida nari keri

Completament sol només la vida em resta i les llàgrimes neixen del meu profund dolor.

Nota : Aquest poema està classificat en el Senzaishû com “tema desconegut”. No se sap si el poeta el va escriure abans o després d´entrar en la vida monàstica quan ja tenia vuitanta anys.

SENZAISHÛ no. 818. Amor. 千載集 / 恋

Autor :Dôin Hôshi / El monjo Dôin 道因法師, ¿ – 1179?/1183?
Era Fujiwara no Atsuyori
Religiós des de l´any 1172.
Va participar en el esdeveniments poètics més importants de l´època.

NTCJ 08

鶴亀
Tsurukame

Obra d'autor desconegut.
Podria tractar-se un Nô dels grups de Shimogatari (下掛).Veure NTCJ.

Es una obra que acompanya les representacions de l'"Ôkina” (NTCJ).

Com les obres Takasago (NTCJ 01) i Tôbôsaku (NTCJ 07) tracta el tema de la longevitat.

Argument : Aquesta obra és un Nô “curt” i és tracta essencialment de dances rituals per desitjar llarga vida a l'emperador.
Un oficial de la cort ens explica que tothom espera l'arribada de l'emperador per començar la festa del nou any. Tothom expressa els seus desigs de longevitat. Tots són referències a la llarga vida i a les simbòliques Grua i Tortuga. Es fa un paral.lelisme entre la cort i la muntanya Hôrai (蓬莱山). Es deia que aquesta muntanya era en una illa “al mar oriental” (渤海 – El golf Bohai, al nord-est de la Xina), amb unes altres quatre illes on vivien els “immortals” de la mitologia xinesa, segons el “Shan Hai Jing” ( 山海經), que es pot traduir com “El Clàssic de Muntanyes i Mars”, un text xinès que té una antiguitat de gairebé dos mil anys. Bàsicament és una narració fabulosa de llocs geogràfics i culturals i un recull de mitologia. Descriu unes 5500 muntanyes (!) entre altres coses. En xinès Hôrai és Penglai i com hi ha una ciutat xinesa amb aquest nom s'han fet seva la llegenda i diuen que en un lloc determinat de la població hi havia hagut el port on arribaven els immortals. Una altra teoria diu que l'illa és el Japó i la muntanya el Fuji. Precisament a la llegenda xinesa es parla de que els immortals hi anaven a celebrar un banquet i el palau era d'or i argent amb joies penjant dels arbres i la primavera era eterna.
Comencen les danses de la Grua i la Tortuga, segueixen més termes laudatoris i s'acaba l'obra.


L'emperador de l'obra és Gensô (唐玄帝皇, 685-762), en xinès: Hsüan-tsung o Ming Huang, de qui es deia que durant el seu regnat la gent no tancava mai les portes de casa. També es deia que feia servir papallones per a escollir els seus amors. Feia festes fastuoses i quan arribava el moment de l'elecció deixava anar papallones i la noia que tocaven era la seleccionada.

Tsurukame – Grua i tortuga. Aquesta relació és d'origen xinès.
La grua és un símbol de llarga vida i també de la relació entre el pare i el fill, segons la filosofia confucianista. A més simbolitza també la saviesa. Es deia que quan un monjo taoista moria “es tornava una grua”.

En l'art budista japonès hi ha un canelobre en forma d'una grua sobre una tortuga
(Tsurukame shokudai - 鶴亀燭台), estri utilitzat per la “nova secta de de la Terra Pura” (Jôdo shinshuu - 浄土真宗). Normalment la grua porta al bec una flor de lotus la qual està feta de manera que pugui subjectar l'espelma.

KOKINSHÛ (古今集) -49-

はるのうたとてよめる
Compost com un poema de primavera

いつまでか野辺に心のあくがれむ花しちらずは千世もへぬべし

いつまでかーのべにこころのーあくがれむーはなしちらずはーちよもへぬべし

Fins quan el cor sentirà l'enyor pels camins? Mil anys, si no caiguessin les flors.

Poema no. 96

Autor : Sosei / Monjo budista (Sosei Hôshi, 素性法師, act. lit. 859-897)
Nom laic : Yoshimine no Harutoshi.

Fill de Henjô (Sôjô Henjô, 僧正遍昭, 816-890).

Encara que a l´ombra d´Ariwaha no Narihira (在原業平) i d´Ono no Komachi (小野小町), va ser un autor molt reconegut. Uns seixanta poemes seus, un nombre força elevat per un poeta del seu temps, figuren en les millors antologies. Cal.lígraf de renom i Oficial de la Guàrdia de Palau. Es va fer monjo instigat pel seu pare, segons s’explica en el Yamato Monogatari (大和物語), captítol 168:

………..やりけれはいきたりけれはほうしの子は法師なるそよきとてこれもほうしにしてけりかくてなん ……

És un dels “Trenta-sis poetes Immortals”, com el seu pare.

MAN’YÔSHÛ (万葉集) -55-

春の野にすみれ摘みにと来し我れぞ野をなつかしみ一夜寝にける

はるののに-すみれつみにと-こしわれぞ-のをなつかしみ-ひとよねにける

He anat al camp florit a collir violetes i encisat m’hi he quedat a passar la nit.

Poema nº 1424

Autor : Yamabe no Akahito (山辺赤人 o山部赤人/ 山邊赤人).
Igual que en el cas de Kakinomoto no Hitomaro, no hi ha dates concretes, però sabem que va escriure entre el 724 i 737, tot i que altres fonts diuen que va néixer l’any 700 i va morir el 736.

Va acompañar l’emperador Shômu (聖武天皇, 701-756) en molts dels seus viatges i gairebé tots els seus poemes van ser escrits durant els seus desplaçaments. Els seus millors poemes mostren un marcat interès per les contrades des de Naniwa (actualmente Ôsaka) fins a Chiba, i pels elements shintoïstes, tema que comparteix també amb Kakinomoto no Hitomaro.
És un dels “Trenta-sis Poetes Immortals “ (Sanjūrokkasen三十六歌仙).

OGURA HYAKUNIN ISSHU  小倉百人一首 -83-

ほととぎす鳴きつる方をながむればただ有明の月ぞ残れる [81]
hototogisu-nakitsuru kata wo-nagamureba-tada ariake no-tsuki zo nokoreru

Quan he sotjat l´indret on cantava el cucut només hi restava la lluna de l´alba.

Nota :
曉聞郭公といへる心をよみ侍りける.
Tot sentint el cucut a l´alba.

El cucut és un ocell de principi d´estiu i està associat a l´estació de les pluges. També degut al seu cant trist sempre ha estat considerat com una expressió de melangia de les ànimes dels morts per tornar amb les persones estimades.

SENZAISHÛ no. 161 . Estiu. 千載集 / 夏

Autor : Go Tokudaiji no Sadaijin / El ministre de l´esquerra del Tokudaiji
(後徳大寺左大臣, 1139-1191)
Era Fujiwara no Sanesada (藤原実定).
Va ser Ministre de la Dreta l´any 1189, càrrec que va deixar dos anys després per malaltia, i va ingressar en un orde religiós. També era músic.

NTCJ 07

東房朔
Tôbôsaku

Autor : Komparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 -?-). Era el gendre de Zeami i qui es va encarregar de tots els afers de la companyia teatral quan el seu sogre va ser exiliat a l'illa de Sado.
Va ser també un autor prolific i un gran teòric sobre l'art de la interpretació del Nô.
Entre la seva producció dramàtica cal destacar 芭蕉 (Bashô), 雨月 (Amezuki), 玉葛 (Tamakazura) i 賀茂 (Kamo – veure NTCJ 03).
Obra de l'any 1524.

Argument : Un oficial de la cort imperial xinesa es presenta i fa un panegíric de les virtuts de l'emperador, exaltant la pau i la concòrdia del seu regnat. Explica que ha aparegut un ocell blau amb tres potes que sobrevola el palau i que s'ha de convocar els àugurs per esbrinar si es un senyal de bon averany. Arriba l'emperador (1) per celebrar les festes del “Tanagata” (2), com cada any. Després d'un reguitzell de termes laudatoris sobre la festa i les estacions de l'any arriba un ancià (東房朔 - 3) que demana audiència amb l'emperador per explicar-li que el vol de l'ocell blau és un bon auguri. Es tracta de l'au predilecta de Seiôbo (西王母), la deessa de la longevitat, que té un jardí on els presseguers només donen fruit un cop cada tres mil anys i qui en menja viu tres mil anys. Surten dos ermitans que han baixat de les muntanyes i parlen sobre la llarga vida que donen aquests préssecs a qui té la sort de tastar-ne, llavors apareix l'esperit del pinyol del préssec (emprat en la farmacopea xinesa) i tenen un diàleg sobre las qualitats que també té el fet de només llepar el pinyol. Finalment Tôbôsaku crida Seiôbo perquè faci ofrena dels seus préssecs a l'emperador. La deessa arriva dalt d'un drac i tots es fan compliments fins que Seiôbo torna al seu reialme dels préssecs de la llarga vida.

(1)Es tracta de l'emperador xinés Han Wu (漢武帝, 156-87 a.e.c.). Tot i les notes sobre budisme de l'obra aquest emperador no era seguidor de la doctrina de Sakyamuni, però va ser durant el seu regnat que va establir ambaixades amb països de l'Àsia central i va rebre moltes estatues del panteó budista.
(2)Llegenda de Tanabata (七夕), Festivitat de les Estrelles, que es celebra el 7 de juliol. Es tracta d’una llegenda xinesa sobre la trobada de dues estrelles: Altair (Kengyû牽牛) i Vega (Shokujô織女), també anomenada Orihine (織姫), que estan separades durant la resta de l’any per la Via Làctia (Amanogawa天の河). Aquesta llegenda va arribar al Japó a l’època Nara. A l’època Edo la gent va començar a decorar les plantes de bambú amb paperets de colors on s’hi havien escrit poemes o desitjos que s’havien de realizar durant l’any. Shokujô era filla del déu del cel, Tentei,(天帝) que vivia a l’est de la Via Làctia, i sempre estava teixint. La noia es va enamorar d'un pastor, Kengyû, que era de l’altre extrem de la Làctia. La noia, però, va descuidar la seva feina de teixidora i el pare va decretar com a càstig que només es podrien veure un cop a l’any, exactament la setena nit del setè mes.
(3)Era un personatge xinès anomenat Dongfang Shuo.
Va estar a la cort de l'emperador Han Wu. Molta gent el considerava un sant i altres un simple mortal molt espavilat, amb un comportament a vegades molt seriós i altres vegades molt superficial. Històricament ha esdevingut un personatge a qui se li atribueixen tota mena de bromes i acudits. És una figura important dintre del taoïsme popular. Ell és el protagonista de la legenda que li atribueix el robatori dels préssecs de la longevitat del jardí de la fada (en altres textos “Reina de l'Oest”) Seiôbo (西王母, en xinès Xiwang Mu). Hi ha tota una iconografia que representa aquests dos personatges sempre amb els préssecs a la mà perquè es creia que el préssec era la fruita de la longevitat i sota aquest concepte apareix en nombrosos textos literaris tant de la Xina com del Japó. Sobre els “tres mil anys” altres fonts parlen de només “mil anys”, però hem de considerar que aquestes xifres eren simbòliques i volien expressar una tongada de temps impensable.
.


El Heike Monogatari també cita Tôbôsaku en el llibre III, “El naixement del príncep” ;平家物語。三。御産。
................金錢九十九文、皇子の御枕に置き、「天を以て父とし、地を以て母と定め給へ。御命は方士東方朔が齡を保ち、御心には天照大神入替らせ給へ。」
.........”(Komatsu) va depositar noranta-nou monedes d'or a la capçalera del bressol del príncep : Que el cel sigui son pare i la terra sa mare! Que sa vida compti tants anys com la de Tôbôsaku, el mag, i que en son cor es digni penetrar la gran divinitat del cel!..................”

Les referències budistes són constants en tota l'obra i, naturalment, no podia faltar el Sutra del Lotus (妙法蓮華經 – MyôKôrengekyô -, generalment abreujat “Hôkkekyô”, 法華經).
A la peça de teatre es parla sobre les austeritats religioses i el desig d'arribar al Nirvana, contraposat a la superstició i a la ignorància per aconseguir la immortalitat o la longevitat a qualsevol preu.

L'obra exalta la bondat de les estacions, especialment de la tardor, i ens ho enalteix amb un poema del Kokinshû (古今集 ), exactament el no. 169 de Fujiwara no Toshiyuki ( - El noble Fujiwara no Toshiyuki, 藤原敏行朝臣 / 藤原敏行, naixement 901?/907?- ?).
Hi ha poques dades sobre la seva vida. A més de poeta va ser un cal.lígraf molt famós i va participar en molts concursos durant els regnats dels quatre emperadors que va servir :

秋立つ日よめる
Compost el primer dia de la tardor

秋きぬと 目にはさやかに 見えねども 風の音にぞ おどろかれぬる
Els meus ulls no han esbrinat si ha arribat la tardor, sí m'ho diu, però, el so del vent.

KOKINSHÛ (古今集) -48-

うりむゐんのみこのもとに、花見にきた山のほとり にまかれりける時によめる

Compost pels voltants de Kitayama tot contemplant les flors, en una visita al príncep a Urin-In (veure nota Kokinshû -35-)

いざけふは春の山辺にまじりなむくれなばなげの花のかげかは
いざきょうはーはるのやまべにーまじりなむーくれなばなげのーはなのかげかは

Anem per les muntanyes de primavera, i quan es faci fosc, ens acollirà l'ombra de les flors?

Poema no. 95

Autor : Sosei / Monjo budista (Sosei Hôshi, 素性法師, act. lit. 859-897)
Nom laic : Yoshimine no Harutoshi.
 Fill de Henjô (Sôjô Henjô, 僧正遍昭, 816-890).
 Encara que a l´ombra d´Ariwaha no Narihira (在原業平) i d´Ono no Komachi (小野小町), va ser un autor molt reconegut. Uns seixanta poemes seus, un nombre força elevat per un poeta del seu temps, figuren en les millors antologies. Cal.lígraf de renom i Oficial de la Guàrdia de Palau. Es va fer monjo instigat pel seu pare, segons s’explica en el Yamato Monogatari (大和物語), captítol 168: ………..やりけれはいきたりけれはほうしの子は法師なるそよきとてこれもほうしにしてけりかくてなん ……
 És un dels “Trenta-sis poetes Immortals”, com el seu pare.