竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -07-

かかる程に、門をたたきて、「くらもちの皇子おはしたり」と告ぐ。「旅の御姿ながらおは したり」と言へば、会ひたてまつる。御子のたまはく、「命をすてて、かの玉の枝持ちてきたる、とて、かぐや姫に見せたてまつり給へ」と言へば、翁持ちて入 りたり。この玉の枝に文ぞつきたりける。
　　いたづらに身はなしつとも玉の枝を手をらでただに歸らざらまし
これをあはれとも見でをるに、竹取の翁はしり入りていはく、「この御子に申し給ひし蓬來 の玉の枝を、ひとつの所誤たずもておはしませり。なにをもちてとかく申べき。旅の御姿ながら、わが御家へも寄り給はずしておはしたり。はやこの皇子にあひ 仕うまつり給へ」と言ふに、物も言はで、頬杖をつきて、いみじうなげかしげに思ひたり。この皇子「いまさへ何かと言ふべからず」と言ふままに、縁にはひ上 り給ぬ。翁、理に思ふに、「この国に見えぬ玉の枝なり。この度はいかでか辞び申さむ。様もよき人におはす」など言ひゐたり。
かぐや姫の言ふやう、「親のの給ことを、ひたぶるに辞び申さん事のいとほしさに」。取り がたき物を、かくあさましくてもてきたる事をねたく思ひ、翁は閨のうち、しつらひなどす。

Just llavors trucaren a la porta i anunciaren :
--Ha arribat el príncep Kuramochi.
Digueren que era encara vestit de viatge i el vell sortí a rebre'l.
El príncep digué :
--Arriscant ma vida he portat la branca enjoiada per oferir-la a Kaguyahime.
I el vell l'agafà i entrà.
Hi tenia una lletra lligada :

Encara que em costés la vida
no hauria tornat endebades
sens haver tallat aquesta branca.

Kaguyahime era aclaparada també mentre s'ho mirava.
El vell entrà de pressa i digué :
--El príncep a qui demanares que et portés la branca enjoiada de la muntanya de Hôrai, heus-lo ací, i és com digueres. Què n'has de dir ara? Vestit encara de viatge ni ha passat per casa. Accepta el príncep i caseu-vos d'immediat.
Res no digué Kahuyahime, amb el cap entre les mans rumiava molt emmelangida.
El príncep es digué mentre pujava cap a la galeria :
--Ara no hi podeu dir res.
El vell pensà que tenia raó, i digué :
--No se n'ha vist mai ací d'aital branca enjoiada. Com pots negar-t'hi? I és un home atractiu, a més.
Kaguyahime respongué :
--No era pas per negar-me a la petició dels pares que havia proposat aquestes coses tan difícils de trobar.
Era abatuda per haver-li-ho portat.
El vell féu preparar l'estança nupcial.

o0o

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -06-

蓬莱の珠の枝

くらもちの皇子は、心たばかりある人にて、おほやけには、「筑紫の国に、湯浴みにまから む」とて、暇申して、かぐや姫の家には、「玉の枝とりになむまかる」と言はせて、下り給ふに、仕うまつるべき人々、みな難波まで御送りをしける。皇子、 「いと忍びて」とのたまはせて、人もあまた率ておはしまさず。近う仕うまつるかぎりして出で給ひぬ。御送りの人々見たてまつり送りて帰りぬ。「おはしぬ」 と人には見え給へて、三日ばかりありて漕ぎ帰り給ひぬ。かねて事みな仰たりければ、その時ひとつの寶なりける鍛冶匠六人を召しとりて、たはやすく人寄り来 まじき家を作りて、かまどを三重にしこめて、匠らを入れ給ひつつ、皇子も同じ所に籠り給ひて、しらせ給ひたるかぎり十六そを、かみにくどをあけて、玉の枝 を作り給ふ。かぐや姫のたまふやうに違はず作り出でつ。いとかしこくたばかりて、難波にみそかにもて出でぬ。「舟に乘りて帰り来にけり」と殿に告げやり て、いといたく苦しがりたるさましてゐたまへり。迎へに人多くまゐりたり。玉の枝をば長櫃に入て、物おほひて持ちてまゐる。いつか聞きけん、「くらもちの 皇子は優曇華の花持ちて上り給へり」と、ののしりけり。これをかぐや姫聞きて、我は皇子に負けぬべしと、胸うちつぶれて思ひけり。


LA BRANCA ENJOIADA DE LA MUNTANYA DE HÔRAI

El príncep Kuramochi era un home arter, s'acomiadà de la cort tot dient :
--Me'n vaig a les termes de Tsukushi.
I féu saber a Kaguyahime :
--Me'n vaig a cercar la branca enjoiada.
I tot el seu seguici l'acompanyà fins a Naniwa.
El príncep digué :
--És molt secret.
I marxà amb pocs acompanyants, només aquells que el servien personalment. La resta l'acomiadà i se'n tornà.
Havent fet veure que se n'anava, uns tres jorns després tornà bogant. Com ja ho havia emparaulat abans aplegà els sis millors orfebres d'aquell temps i féu construir una casa de molt difícil accés, l'envoltà amb tres tanques i s'hi tancà amb ells. Demanà als administradors dels seus setze dominis d'aportar-hi les rendes i féu fer una branca plena de joies. Es feu exactament com havia demanat Kaguyahime.
Seguint un pla ben ordit portà la branca en secret a Naniwa, comunicà a sa mansió que tornava amb vaixell i fingí molta sofrença. Molta gent s'aplegà per veure'l. Posà la branca en un estoig i l'embolcallà. Aviat se sentí arreu “El príncep Kuramochi ha tornat amb una flor d'Udonge (10)”.
Kaguyahime ho sentí i pensà amb desfici que havia estat vençuda.

- - - - - -

10 – La flor d'Udonge (優曇華の花) : Ficus racemosa, de la família de les moràcies.
Com les flors d'Udonge són amagades dintre de la seva fruita en la mitologia budista hi ha la creença de que només floreixen cada tres mil anys, simbolitzant esdeveniments molt excepcionals. És present en molts textos budistes.

o0o

竹取物語
Taketori Monogatari (obra anònima del segle X)

CONTE DEL VELL QUE TALLAVA BAMBÚS -05-

仏の石の鉢

なほ、この女見では、世にあるまじき心地のしければ、「天竺にある物ももて来ぬものか は」と思ひめぐらして、石つくりの皇子は、心のしたくある人にて、「天竺に二となき鉢を、百千万里の程行きたりとも、いかでかとるべき」と思ひて、かぐや 姫のもとには、「今日なん天竺へ石の鉢とりにまかる」と聞かせて三年ばかり、大和国十市郡にある山寺に、賓頭盧（びんづる）の前なる鉢の、ひた黒に墨つき たるをとりて、錦の袋に入れて、造り花の枝につけて、かぐや姫の家にもて来て見せければ、かぐや姫、あやしがりて見るに、鉢の中に文あり。ひろげて見れ ば、
　　　　海山の道に心をつくしはて　　　　　ないしのはちの涙ながれき
かぐや姫、「光やある」と見るに、蛍ばかりの光だになし。
　　　　置く露の光をだにも宿さまし　　　　をぐら山にて何もとめけん
とて返し出だす。鉢を門に捨てて、この歌の返しをす。
　　　　しら山にあへば光のうするかと　　　はちを捨ててもたのまるるかな
と詠みて入れたり。かぐや姫、返しもせずなりぬ。耳にも聞き入ざりければ、言ひわづらひて帰りぬ。かの鉢を捨ててまた言ひ寄りけるよりぞ、面なき事をば、「はぢを捨つ」とは言ひける。


EL BOL DE PEDRA DE BUDA

Com no podien estar-se'n de veure la noia pensaren inclús d'anar-se'n a l'Índia per a aquestes coses.
El príncep Ishitsukuri, un home provident, pensà “Encara que fes milers de llegües fins a l'Índia, com podria trobar aquest bol sens parangó?” i féu dir a Kaguyahime :
--Avui marxo cap a l'Índia per trobar el bol de pedra.

Passaren tres anys. Agafà un bol ennegrit de sutge que trobà davant d'una estàtua de Binzuru (8) en un temple de muntanya de la contrada de Tôchi, a la província de Yamato. El posà en una bossa de brocat, la lligà a una branca de flors artificials, anà a la casa de Kaguyahime i li ho oferí.
Kaguyahime s'ho mirà amb recel, dintre del bol hi havia una lletra. L'obrí i llegí :

Amb desfici he anat per mars i muntanyes,
fins llàgrimes de sang he vessat per aquest bol.

Kaguyahime mirà si el bol brillava, emperò, no lluïa ni com una cuca de llum :

Hauria de lluir per poc com la rosada,
per què heu cercat a la muntanya fosca?

I li retornà el bol.
Tot llençant-lo a la porta el príncep Ishitsukuri féu aquest poema en resposta i li envià :

Trobada la muntanya blanca s'ha esvaït la llum. (9)
Llenço ma vergonya amb el bol, emperò, encara espero.....

Kaguyahime ni li contestà. Com ella ni l'escoltaria se n'anà tot rondinant.
D'aquestes `paraules “llençar el bol” tenim l'expressió “llençar/perdre la vergonya”.

- - - - - -

8 – Binzuru (賓頭盧) : el primer dels setze deixebles de Buda. La seva estàtua era al refectori dels temples i quan els monjos menjaven primer de tot havien de fer-li una ofrena, per això hi havia sempre un bol davant seu.
9 – Muntanya blanca (しら山) : es refereix a Kaguyahime.


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 12

Kamo no Chômei (鴨長明)


　おほかた、此の所に住み始めし時は、あからさまとおもひしかども、今すでに、五年を經たり。假の庵も、やゝふるさととなりて、軒には朽葉（くちば）ふか く、土居（つちい）には苔むせり。おのづから、事の便りに、都を聞けば、この山にこもり居て後、やんごとなき人のかくれ給へるも、あまた聞ゆ。まして、そ の數ならぬたぐひ、盡してこれを知るべからず。

たびたびの炎上にほろびたる家、またいくそばくぞ。たゞ假の庵のみ、のどけくして恐れなし。程（ほど）狹しといへども、夜 臥（ふ）す床（ゆか）あり、晝（ひる）居（い）る座あり。一身をやどすに、不足なし。寄居虫（がうな）は、小さき貝をこのむ。これ身知るによりてなり。み さごは、荒磯に居る。すなはち、人を恐るゝが故なり。我またかくの如し。身を知り、世を知れれば、願はず、わしらず。たゞ靜かなるを望みとし、愁へなきを 樂しみとす。

　すべて世の人の住家をつくるならひ、必ずしも、身の爲にせず。或は、妻子・眷屬のためにつくり、或は、親昵（しんじつ）・朋友のためにつくる。あるは、 主君・師匠、および財寶・馬牛のためにさへ、是をつくる。われ今、身のためにむすべり。人のためにつくらず。ゆゑ如何（いかん）となれば、今の世のなら ひ、この身のありさま、ともなふべき人もなく、たのむべき奴もなし。たとひ、廣くつくれりとも、誰をやどし、誰をか据えん。



Quan vinguí ací per primera vegada pensí que seria per poc, emperò, ja han passat cinc anys. Ma precària cabana ha esdevingut gairebé ma llar, als ràfecs s'apilen les fulles mortes i el basament es verd de molsa. Quan casualment m'arriben noves de la capital m'assabento que des que sóc reclòs en aquesta muntanya molta gent insigne ha traspassat. Sens parlar d'altri menys coneguts que és impossible de comptar. Quantes cases destruïdes pels sovintejats focs?
Només ma precària cabana no ha de témer res. És certament reduïda, emperò, tinc un jaç on estirar-me de nit i un tros on seure de jorn. Per aixoplugar-me en tinc prou. Al bernat ermità li agraden les cloves petites. Coneix sa mesura. El corb pescador viu als penyals desolats perquè tem els homes. A mi em passa el mateix. Conec el món i ma mesura, res no demano ni res no m'empeny. Viure en pau és mon desig, sens angúnies ma joia.
Els homes acostumen a construir llurs cases, emperò, no només per a ells. Uns ho fan per a llurs esposes i fills, llurs famílies, altres per a llurs amics. Hi ha qui ho fa per a un amo, un mestre, per a ses riqueses, bous i cavalls. Ara jo ho he fet només per a mi, per a ningú altre. Si me'n demaneu la raó, com són les coses ara en el món no hi ha ningú que em faci companyia, cap servent de qui refiar-me. Si me n'hagués feta una de més gran, a qui hostatjaria, a qui doncs tindria?


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 11
Kamo no Chômei (鴨長明)



　その處のさまをいはば、南に筧（かけい）あり。岩をたてて、水をためたり。林の木近ければ、爪木（つまぎ）を拾ふに乏（とも）しからず。名を外山（とや ま）といふ。正木のかづら、跡うづめり。谷しげけれど、西は晴れたり。觀念のたより、なきにしもあらず。春は、藤波を見る。紫雲（しうん）の如くにして、 西方に匂ふ。夏は、郭公（ほととぎす）を聞く。かたらふごとに、死出の山路を契（ちぎ）る。秋は、ひぐらしの聲、耳に滿てり。うつせみの世を悲しむかと聞 ゆ。冬は、雪をあはれむ。つもり消ゆるさま、罪障に譬（たと）へつべし。

もし、念佛ものうく、讀經まめならぬ時は、みづから休み、みづから怠る。妨ぐる人もなく、また恥づべき人もなし。ことさらに無言をせざれども、ひとり居れ ば、口業ををさめつべし。かならず禁戒をまもるとしもなくと、境界なければ、何につけてか破らん。もし、また跡の白波に、この身をよする朝には、岡の屋に 行きかふ船をながめて、滿沙彌が風情をぬすみ、もし桂の風、葉をならす夕（ゆうべ）には、潯陽の江をおもひやりて、源都督の行いをならふ。

もしあまりの興あれば、しばしば松のひゞきに秋風樂（しゅうふうらく）をたぐへ、水の音に流泉の曲をあやつる。藝は、これ拙（つた）なけれども、人の耳を悦ばしめむとにはあらず。ひとり調べ、ひとり詠じて、みづから心を養ふばかりなり。

　また、麓に一つの柴の庵あり。すなはち、この山守（やまもり）が居る所なり。彼處（かしこ）に小童あり。時々來りて、あひ訪（とぶら）ふ。もし、つれづ れなる時は、これを友として遊行（ゆぎょう）す。かれは十歳、これは六十、その齡ことの外なれど、心を慰むること、これ同じ。或（ある）は茅花（つばな） を拔き、岩梨（いわなし）を採る。またぬかごをもり、芹を摘む。あるは裾わの田井にいたりて、落穗を拾ひて、穂組み（ほぐみ）をつくる。
　もし、日うらゝかなれば、嶺に攀（よ）ぢ上（のぼ）りて、遙かに故郷の空を望み、木幡山・伏見の里・鳥羽・羽束師（はつかし）を見る。勝地は主なけれ ば、心を慰むるにさはりなし。歩み煩ひなく、こゝろ遠くいたる時は、これより峯つゞき炭山（すみやま）を越え、笠取（かさとり）を過ぎ、あるいは岩間に詣 で、あるは石山を拜む。もしはまた、粟津の原を分けつつ、蝉丸の翁が跡を弔ひ、田上川を渡りて、猿丸太夫が墓をたづぬ。歸るさには、をりにつけつゝ、櫻を 狩り、紅葉（もみじ）をもとめ、蕨を折り、木の實を拾ひて、かつは佛に奉り、かつは家土産（いえづと）にす。

　もし、夜靜かなれば、窗（まどい）の月に古人を忍び、猿の聲に袖をうるほす。叢（くさむら）の螢は、遠く眞木（まき）の島の篝火（かがりび）にまがひ、 曉の雨は、自ら木の葉吹く嵐に似たり。山鳥のほろほろと鳴くを聞きても、父か母かと疑ひ、峯の鹿（かせぎ）の近く馴れたるにつけても、世に遠ざかる程を知 る。あるはまた、埋火（うづみび）をかきおこして、老の寢覺（ねざめ）の友とす。恐ろしき山ならねば、梟の聲をあはれむにつけても、山中の景色、折につけ て盡くることなし。いはんや、深く思ひ、深く知らん人のためには、これにしも限るべからず。



Per descriure aquest lloc diré que al sud hi ha una canonada de bambú per on raja aigua que s'embassa entre unes pedres. Els arbres del bosc són a tocar i no em manca mai la llenya. El nom del lloc és Otoyama. Els corniols colguen el camí. La vall és frondosa, emperò, clareja cap a l'oest. No hi ha manca de coses per a meditar (43). Per la primavera es veu una mar de glicines que floreixen com núvols de porpra cap a ponent (44). A l'estiu sento el cucut i quan hi converso ens engatgem per al viatge a les muntanyes de la mort.. A la tardor el crit de les cigales m'omple les orelles. És com un plany sobre la vanitat del món (45). A l'hivern admiro la neu, aquesta manera d'apilar-se i desfer-se com fan nos pecats. Si les invocacions em fatiguen, si no tinc esma de llegir els textos religiosos, mandrejo de bon grat. Ningú no ve a destorbar-me ni tampoc a fer-me passar vergonya. No he fet pas vot de silenci, emperò, on sóc no puc pecar amb la boca. No m'escarrasso gaire a obeir els preceptes, com infringir-los sens ocasió per fer-ho? Potser un matí em sento com l'escuma blanca que deixen les barques tot veient-les anant i venint d'Okanoya, imito l'estil de Manshami (46), potser un vespre quan el vent entre els “katsura” (47) sacseja llurs fulles evoco la cala de Shinyô i m'inspiro en els fets de Gentotoku (48). Si en tinc el sentiment toco “El vent de la tardor” amb el brunzir dels pins, o a la remor de l'aigua la melodia “El riu que flueix” (49). Mon art és maldestre, emperò, toco sol, canto sol, només per a cultivar mon esperit.
Al peu de la muntanya hi ha una cabana feta de brancons. Hi viu el guardabosc. Hi ha un noiet que de quan en quan ve a veure'm. Si sóc ensopit el faig mon company de passejada. Té deu anys, jo seixanta, una bona diferència, emperò, nostre delit es el mateix. Ara agafem panotxes, peres del camp, trumfes silvestres, julivert, ara anem fins als camps al peu de la muntanya i recollim les espigues caigudes i en fem feixos.
Si fa bon temps pujo als cims i cap al cel llunyà de mon antiga vila veig la muntanya de Kowata, els pobles de Fushimi, Toba i Hatsukashi. Els bells paratges no tenen senyor, així en podem gaudir a cor què vols. Quan m'abelleix caminar i anar lluny vaig pels cims, passo la muntanya de Sumi, més enllà de Kasatori, faig romiatge a Iwama o faig mes devocions a Ishiyama. També faig drecera pels camps d'Awazu, cerco les petjades del “vell del cant de la cigala” (50), travesso el riu Tanakami i visito la tomba de Sarumaro Môchigimi (51). De tornada, segons l'estació, contemplo els cirerers, cerco fulles d'auró, agafo falgueres i fruita, una mica per oferir-ho a Buda i una mica m'ho emporto a casa com a record. Si la nit és serena penso en els amics d'antany tot mirant la lluna a la finestra, i quan sento els crits dels micos les llàgrimes mullen més mànigues. Les cuques de llum entre l'herbatge es confonen amb les fogueres llunyanes dels pescadors de Makinoshima, la pluja del matí em fa recordar un oratge batent les fulles dels arbres. Quan sento el crit melodiós del faisà em pregunto si és el pare o la mare (52), i quan el cérvol dels cims se m'acosta mansament m'adono de que sóc molt lluny del món. També, a vegades, atio les cendres i me les faig companyes de vetlla de ma vellesa. No és pas una muntanya paorosa, així l'udol del mussol m'omple d'emoció i l'encant de les muntanyes, estació rere estació, és inacabable. I encara més per a qualsevol persona que hauria meditat que no pas jo, i amb més saviesa, son gaudi seria infinit.

- - - - - -

43.- L’oest és la direcció del Paradís Occidental en el budisme.,
44.- Quan els creients budistes moren Amida els acull dalt de núvols de color porpra juntament amb els “bodhisattves”.
45.- El nom japonès per cigala significa “vida d’un dia”. L’autor ho fa servir aquí per emfatitzar l’efímera existència humana.
46.- Referència a un poema de Manzei-Shami, també Manshami. Monjo i poeta mort cap l’any 720.
Manzei-Shami (満誓沙弥, primera meitat del segle VII).
En altres fonts els caràcters són invertits :沙弥満誓
沙弥 significa “acòlit”. El seu nom laic era Takamaro (笠麻呂).
Va ser nomenat governador de la província de Mino l'any 706. La seva tasca durant la construcció de la Gran Via de Kiso el 714 va ser molt reconeguda i va ser promocionat. L'any 715 va ser governador d'Owai sent molt valorat el seu treball com a administrador. Inspector-General de tres províncies el 719: Owai, Mikawa i Shitano. Es va fer monjo budista el 721 i va ser el responsable de la construcció del temple de Kwanzeon-ji, a Kyushu, l'any 723
47.- Cercidiphyllum Japonicum. Arbre tradicional del Japó.
48.- Minamoto no Tsunenobu (源経信, 1016-1097).
Poeta i crític. Conegut com el “Gran Governador Conseller”. La seva llarga vida li va permetre una gran activitat en els assumptes de la cort on va poder desenvolupar les seves múltiples facetes. Era també un gran músic, especialment com a intèrpret de “biwa”, com la seva mare.
49.- “El vent de la tardor” és una peça per a “koto”. Es creu que és la música d’Amida quan arriba per guiar algú al Paradís.
“El riu que flueix” era per a “biwa”, i estava reservada als iniciats.
50.- Semimaru (蝉丸, ¿-?)
Algunes fonts diuen que era fill de l’emperador Uda (宇多天皇, 867-931) o el quart fill de l’emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930), que va viure durant el regnat de l’emperador Nimyô (仁明天皇, 810-850), segons diversos textos clàssics, però no hi ha cap evidència històrica d'el personatge. Segons aquestes obres era un músic excel·lent i bon poeta.
Va néixer cec i per això va ser enviat a la muntanya d'Ôsaka pel seu pare i on hi va viure fins a la seva mort.
51.- Sarumaro Môchigimi, també pronunciat Sarumaro Tayû. o Dayû, (猿丸大夫, entre el 800-900). No hi ha informació sobre aquest poeta. La seva obra es redueix a un grapat de poemes,  un d’ells a l’antologia Ogura Hyakunin Isshu (小倉百人一首), el nº 5, tot que al Kokinshû aquest poema surt com “anònim” . Amb el seu nom no apareix cap altre poema en les antologies imperials, només s’esmenta que va ser escrit durant un concurs de poesia. E. Papinot diu que va ser fill del príncep Yamashiro no Ôe (山背大兄王, ¿-643) i d’altres que ell n'era el príncep, però sense cap prova evident en cap sentit. Altres referències parlen de “l´il.lustre Sarumaro”, i això fa suposar que va viure a la primera meitat del segle vuit. És un dels “Trenta-sis Poetes immortals” ( 三十六歌仙 - Sanjûrokkasen)
52.- Els faisans simbolitzaven l’amor paternal.

o0o

NTCJ 70

鵺
Nue

Ocell de nit

Un “Nue” (鵺) és un criatura llegendària dintre del folklore japonès. Se la descriu amb el cap d'un mico, el cos d'un ós rentador, les potes d'un tigre i una serp per cua. Sembla ser que segons la llegenda pot transformar-se en un núvol negre i desplaçar-se pel cel. Se'l considera de mal averany i causant de malalties.
El caràcter és un combinat de “nit” (夜) i “ocell” (鳥), tot i que a vegades també està representat amb caràcters diferents : 空 (cel) i 鳥 (ocell), amb la mateixa pronunciació. També n'hi ha un de més peculiar amb els caràcters completament separats, és a dir dos “kanji”, no com els altres que només en formen un de sol : 虎 (tigre) i 鶇 (merla), en aquest cas la pronunciació és “tora tsugumi”.

Segons el Heike Monogatari, durant l'estiu de l'any 1153 l'emperador Konoe (近衛天皇, 1139-1155 ) es va posar malalt després de tenir terribles malsons cada nit on un núvol negre se li apareixia cap a les dues de la matinada sobre la teulada del palau de Kioto. Minamoto no Yorimasa (源頼政, 1106-1180) va ser l'escollit per protegir el sobirà. Va pujar a la teulada i va disparar una fletxa al núvol del qual va caure un “nue” mort. Yorimasa en va llençar el cos al mar on es va enfonsar.
Hi ha una variant que explica que el “nue” mort va arribar surant fins a una platja i la gent del lloc, temorencs d'una maledicció, el van enterrar allà.
Trobem les primeres referències a “Nue” en el Kojiki (古事記 - Annals de fets del passat) i també en parla el Wamyô Ruijushô (倭名類聚抄, llibre 18 – Noms japonesos classificats i anotats), diccionari japonès de caràcters xinesos, obra datada cap l'any 938,. El seu autor és Minamoto no Shitagô (源順, 911-983) que en va començar la compilació l'any 934 d'acord amb les instruccions de la filla de l'emperador Daigo (醍醐天皇, 885-930). Ens han arribat dues edicions : una en vint volums publicada l'any 1617, i un altre de deu de l'any 1883.

Autor : Zeami Motokiyo (世阿弥元清, 1363-1443).

Argument : Un monjo de províncies va cap a la capital i s'atura en un poble per passar la nit. S'acosta a un habitant del lloc i li pregunta on pot fer cap per dormir. L'home li diu que no es permès d'hostejar-se allà, però hi ha un lloc on si podrà fer-ho, un santuari, però que es diu que per les nits apareix un espectre. El monjo no en fa cas i arriba al santuari prop de la platja. Veu una embarcació que s'apropa a la sorra. Porta un home però té una aparença molt estranya, com poc humana. Quan desembarca li pregunta al monjo perquè el mira fixament i aquest li pregunta si és humà. L'home li explica la història dels malsons de l'emperador i la fletxa de Yorimasa que va acabar amb la vida del “nue”. Vol redimir-se però el monjo li diu que fins que no talli els seus lligams amb el món material estarà condemnat a aquella forma monstruosa, però l'home diu que no ho pot fer, puja a la barca i s'enfonsa en la nit. L'endemà matí arriba el vilatà del dia anterior i narra l'atac de Yorimasa, l'arribada de l'espectre a aquella platja i demana al monjo una oració per aquell ésser turmentat, cosa que fa el religiós. Després de les pregàries tornar a aparèixer l'ésser que desitja poder alliberar-se de la part maligna del seu esperit i ser guiat per les oracions budistes. El “nue”, ara en la seva veritable i terrible forma, narra el moment en que la fletxa de Yorimasa se li va clavar al cos i va caure ferit de mort i com l'aigua se'l va emportar. Es plany del seu destí. Mentre el guerrer rebia l'espasa Shishiô (獅子王 – Rei de las bèsties) del mateix emperador com a regal entre altres honors per haver acabat amb la seva amenaça, ell, el “nue”, surava com un tros de fusta fins arribar a aquelles contrades on es podriria i s'enfonsaria per sempre més en l'aigua del riu.


Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語) :
Llibre 4 : La fi del príncep (宮御最後).
Llibre 10 : El missatge a Yashima de l'emperador retirat (八島院宣).
Llibre 10 : La dama Senju (千手前).


-“Ima Kagami” (今鏡) : El mirall d'enguany.
Llibre que cobreix el període des de l'any 1025 fins al 1070. Forma part de les anomenades Rekishi Monogatari (歴史物), obres històriques.
Entre els seus probables autors tenim Fujiwara no Tametsune (藤原為経, ¿-?), que va entrar en religió l'any 1143, però sense una absoluta confirmació, i hi ha fonts que proposen altres autors, amb la mateixa manca de dades definitives.
També se l'anomena “Shokuyotsugi”(続世継), que significa “La següent generació” i també “Shōkagami” (小鏡) : El mirall petit.

-“Shunrai Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.
-“Manyôshû” (万葉集).
-“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.
Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any,
l´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).

-“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit : Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng (妙法蓮華經 ).

Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la versió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet que el va popularitzar. La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC (hi ha altres dates, però).

-“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nenbutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
-”Ise Monogatari” (伊勢物語), no. 87.

-“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

-"Jikkinshô", o "Jikkunshô" (十訓抄 – aprox. 1252): “El tractat de les deu regles”. Compilació de principis morals. Segons un manuscrit és obra de Rokuhara Nirozaemon (六波羅二臈左衛門), i del qual no hi ha pràcticament dades. Actualment, però, es creu que l'autor és un altre Rokuhara, en aquest cas, Jirozaemon (六波羅二次郎左衛門), amb la mateixa manca de dades.
Una curiositat : D'entre les diverses fonts que van inspirar “El paravent de l'infern” (地獄変 - Jigokuhen) de l'Akutagawa Ryûnosuke (芥川 龍之介, 1892-1927), una n'és aquest llibre.

-“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto no Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

-“Hôgen Monogatari” (保元物語). Crònica militar de la guerra civil de l'any 1156 sobre la successió imperial i el control dels regents Fujiwara. Va donar lloc a establir el primer govern dominat pels samurais de la història japonesa, entre altres esdeveniments polítics. Obra d'autor, o autors, desconegut.
-“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan (花山天皇, 968-1008), però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô (藤原 公任, 966-1041) qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351 poemes.

o0o

NTCJ 69

昭君
Shōkun

És el nom d'una donzella de palau de finals de la dinastia Han. L'acció passa a la Xina.
En xinès la pronunciació és Wang Zhaojun (Wang Chao-chün). Ō Shōkun és el títol original en japonès.
La primera referència sobre aquest personatge és en el Hanshu (漢書) : Llibre dels Han. Cobreix el període històric dels anys 206 aC-25 dC El “khan” de Xiongnu, Huhanye, va visitar la cort imperial per retre homenatge a l'emperador i aquest li va concedir una de les seves concubines, Wuang Quian, també anomenada Zhaojun. L'emperador no la coneixia i quan la va veure en va quedar enamorat però ja no hi podia fer res. El “khan” del nord va quedar encantat amb la dona i va es va comprometre a mantenir la pau entre ells. Resumint : la noia no va voler restar a les contrades del nord però l'emperador ja no podia fer-se enrere del seu compromís i ella va morir de pena. És una llegenda molt popular a la Xina i, naturalment, hi ha nombroses versions.

Sembla ser que la primera referència japonesa és deguda a Shigeno no Sadanushi (滋野貞主, 785-852), a l'antologia “Ryônshû” (凌雲書) : Recull de poemes més enllà dels núvols.

Aquest Nô està basat en una versió més elaborada que introdueix un element més dramàtic. Com l'emperador tenia moltes concubines i no les havia vist totes va ordenar als pintors de la cort que els hi fessin un retrat de cadascuna. Les noies el van subornar perquè sortissin ben glamoroses, però Zhaojun no va voler fer-ho i el retrat seu va ser gens afavoridor. Quan l'emperador va haver d'escollir una dona per Huhanye es va decidir per la menys afavorida, però quan a l'hora de marxar amb el “khan” l'emperador la va veure va quedar admirat de la seva bellesa, i rabiós per la seva pèrdua va fer executar el pintor, va prendre represàlies contra la seva família i va confiscar totes les seves propietats.

Autor : Konparu Gonnokami (金春権守, ¿-? - finals del segle XIV), avi de Konparu Zenchiku (金春禅竹, 1405-1472 ?).
En l'obra de Zenchiku “Kabuzuinôki” ( 歌舞随脳記 - Els punts fonamentals de la dansa i del cant), datat l'any 1456, trobem el títol antic del NÔ : Ô Shôkun (王昭君) i l'atribueix al seu avi : 此風姿、殊に祖父曲風之.

Argument :

Un matrimoni d'ancians està molt preocupat per la seva filla Shôkun que ha estat enviada al territori dels “ebisu” (夷, nom que rebien els “ainus”, habitants de Hokkaidô – 北海道- , i sinònim de bàrbars, salvatges) per l'emperador com a regal per la ratificació del tractar de pau entre els dos països. I expliquen que la noia formava part de les concubines imperials. Un retrat seu, pintat malintencionadament va fer que fos escollida per no ser tan agraciada com las altres, però quan l'emperador la va veure va quedar captivat per la seva bellesa, però va ser enviada al “khan dels” “ebisu” com havia promès.
La parella està escombrant els voltants d'un salze del jardí que van plantar el dia en que la filla va ser enviada al nord. Arriba un vilatà i els hi pregunta què hi fan al costat de l'arbre i ells li diuen que Shôkun els hi havia dit que si a ella li passés res el salze es marciria i ara les fulles han començat a caure. Abans de marxar Shôkun va penjar un mirall a les branques de l'arbre tot recordant una llegenda (no esmentada en cap llibre) entre un home anomenat Tôyô i una monja de les muntanyes. Van fer-se jurament d'amor etern i van penjar un mirall a un presseguer. Temps després quan la monja va morir la seva imatge va aparèixer sobtadament al mirall, i Shôkun va fer el mateix. La parella narra entre plors la malaurada història del retrat i la pèrdua de la filla. Mentre parlen el mirall s'il·lumina i apareix un rostre esfereïdor que fa recular els ancians. La mare li pregunta qui és i la cara demoníaca s'identifica com el rei dels “ebisu”, Kanyashô (韓邪将). Diu que ell i la Shôkun han mort i vol que els seus pares vegin qui era. La mare diu que l'esglai de la seva visió és massa horrorós per ser benvingut. De sobte, a un altre costat del mirall apareix la cara de la filla i la seva bellesa fa recular Kanyashô que desapareix avergonyit.



Referències :

“Kara Monogatari” (唐物語) : Contes de la Xina.
Obra escrita cap a finals de l'era Heian suposadament per Fujiwara no Narinori (1135-1187), els dubtes sobre la seva autoria encara subsisteixen. Consta de vint-i-set històries xineses força conegudes a la cort imperial.
“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).
“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011. 20 llibres i 1351 poemes.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.
“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.
“Shinchokusenwakashû” (新勅撰和歌集) : La nova antologia imperial de la poesia japonesa.
Recull de principis de l´era Kamakura (1185-1382).
Encarregada per l´emperador Gohorikawa (後堀河天皇, 1212-1234) l´any 1232 i completada el 1235. També Fujiwara no Teika (藤原定家, 1162-1241) va ser-ne el recopilador.
Com tantes col.leccions anteriors també està basada en el Kokinshû.
Té els seus 20 llibres “reglamentaris” i 1374 poemes.
“Hakushi Monjû” (白氏文集) : L'antologia de Haku.
Es tracta dels poemes de Haku Kyoi (白居易, 772-846), també conegut com a Haku Rakuten (白楽天).
És més conegut com a Po Chü-i, en l'antiga transcripció fonètica xinesa, i Bai Juyi en l'actual.
Va ser el poeta preferit de la societat Heian.
“Heike Monogatari” (平家物語), llibres no. 7 : Koremori surt de la capital (維盛都落), i no. 3 : Raigô (頼豪).
“Shunrai Zuinô” ( 俊頼随脳) : Fonaments bàsics de poesia.
Es data la seva publicació cap al 1115. Tractat poètic de Minamoto no Toshiyori Ason / El noble Minamoto no Toshiyori (源俊頼朝臣1055-1129). 俊頼 també es llegeix “Shunrai”, i amb aquest nom figura en molts documents. Poeta, crític i recopilador oficial. Va ser un personatge molt innovador amb fama d´excèntric, i segurament això va fer que no tingués càrrecs oficials importants en la societat del seu temps. Autor també de “Sanbokukikashû” (散木奇歌集) : Poemes excèntrics d'un inútil. Té 1622 poemes distribuïts en deu volums.
“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.
o0o