–
落窪物語 -72-
Ochikubo Monogatari
– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)
La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.
帥は、左の大殿に、まかり申しに参りたまへり。おとど、対面したまひて、物語したまふ。「よそにても志侍りしを、今はましてなむ。その小さき人のくだりはべらむを、らうたくせさせたまへ。故父殿の、いみじう愛しうしたまひしかば、ここにてもおほしし立てむと物しはべれど、かの母北の方、ひとりものしたまふを、せめて心苦しがりて添へらるるなめれば、えとどめでなむ」と宣へば、帥「堪へむ心の限りは仕うまつらむ」と言ふ。暮れ方にまかり出づれば、御装束一領、被けたまふ。かしこき御馬ニつ奉りたまふ。いとこまかにしたまへり。
帰りて、帥、四の君に、「かうかう宣へる、小さくおはする君は、いくつぞ」と問へば、四の君「十一ばかり」といらへたまへば、「老いたると見そおとどの、いかに幼き子を持はまへりける」と言ふも、をかし。帥「殿の御達の帰るらむに、何か賜へたる」と問へば、四の君「何か取らせむ。さるべき物もなければ」といらへたまへば、帥「いといふかひなきこと宣ふ。この日ごろ、ありありて、ただに帰したてまつらむと思しけるよ」と、恥すかしげに言うて、これはおろかなる心ぞかしと帥は思ひて、残る物ありけるを取り出でて、大人三人には絹ニ疋、蘇枋一斤、童には絹三疋、蘇枋、下仕には絹ニ疋、蘇枋添へて、取らすれば、帥は情ありけりと思ふ。
さて、帰りなむことを思ひわびて、四の君をとらへて泣きゐたるほどに、黄金して透箱を衣箱の大きさにむすべるに、朽葉の薄物の包みに包みて、入れたり。「いづこよりぞ」と問へば、「ただ『おのづから北の方御覧ずべきなり』と申して、使まかり帰りぬ」と申せば、あやしくて見れば、薄物、海の色に染めて、敷には敷たり。黄金の洲浜、中にあり。沈の舟ども浮けて、島に木ども多く植ゑて、洲崎、いとをかし。物や書きたると見れば、白き色紙に、いと小さくて、舟の浮たる所に、押しつけたり。放ちて見れば、かく書けり。
「今はとて島漕ぎはなれゆく舟にひれふる袖を見るぞ悲しき
聞ゆるからに、人わろし。よしよし、聞えじ」と書きたり。面白の駒の手なれば、覚えなく、あさまし。「誰かし
いづらむ」と、北の方も見て驚きぬ。あやしがる。四の君、あはれに言ひ契りなども、例の人のやうにも、せざりしかば、思ひ出づることはなけれど、これを見るにぞ、さすがに思ひ出でらるる。少将は、「これを左の大殿の姫君に奉りたまへ」と言へば、母北の方「をかしき物にこそあめれ。なほ、持らまへれ」と言ふめれど、四の君も、なほよろづにしたまふめるものを、と思ひて、「よかなり」と言ふ。少将も、「なほなほ」と言ひて、「われ奉らむ」とて取りて奉る。面白の駒は思ひも寄らざりけれど、妹どもの心ありければ、子などあればと思ひて、ただにやはとて、そたるなりけり。
夜更けてなむ、母北の方、帰りける。寅の時に皆くだりぬ。車十余なむありける。おほやけの、「とくまかれ」と重ねて宣旨くだりければ、山崎にゐたらで、やがて急ぎくだりにけり。送りの人も皆、帥、物被けてなむ返しける。
殿の御達、皆帰り参りて、日ごろの物語、「われやはせし」と宣ふことを語れば、笑ひになむ笑ひたまひける。北の方、しばしは見苦しきまで恋ひ泣きけれど、日ごろ過ぎにければ、うち忘れにけり。帥は、播磨の守待ち受けて、いみじういたはりけることは、書かず。
左の大殿の「一所は、めやすくなしつ。今一所だににしたてなば」となむ、宣ひける。
El Sochi anà a acomiadar-se del ministre de l'Esquerra.
– Sempre us he tingut amicícia i ara encara més. Tingueu esguard de la nena que anirà amb vós. Son pare, el traspassat Dainagon, li tenia molt d'amor. Nosaltres volíem que visqués ací, mes sa mare, la Kita no Kata, consirosa perquè la quarta dama es separa d'ella, desitja que l'acompanyi. Per açò no ens l'han deixada.
– Faré tot allò que pugui per a ella.
Aquell vespre, abans que el Sochi tornés a sa residència, el ministre, molt cortès, el complimentà amb uns vestits i dos esplèndids cavalls.
Una vegada arribat, el Sochi parlà a la quarta dama de la conversa amb el ministre.
– Quants anys té la nena?
– Onze.
– Com és que la tingué essent ja tan gran? - exclamà sorprès - - Quins regals has fet a les donzelles vingudes de la residència del ministre?
– Com res no se m'havia donat, no hi havia res adient.
– Quina ximpleria de dir! Després de tots aquests jorns ací i s'han hagut de tornar sens res!
I pensà avergonyit que era dona de poc esperit.
Dels regals que restaven féu donar a les tres donzelles més grans quatre rotlles de seda, un de brocat i una lliura de tintura. Les joves n'hagueren tres de rotlles de seda i tintura, i les serventes reberen dos rotlles de seda i tintura. Hom el considerà molt generós.
Arribà el jorn de la partença i hom s'afanyà per a sortir a l'alba. Mentre la Kita no Kata sens esma de tornar-se'n a casa plorava agafada a la quarta dama portaren una caixa d'or traucada, gran com un bagul, fermada amb fils de colors virolats i embolicada amb una filempua de color marronós. Preguntaren d'on venia. El servent digué :
– El missatger ha dit que quan ho veiéreu ho sabríeu.
Ho trobaren molt estrany i l'obriren. Dintre hi havia la representació en or d'una illa estesa en una filempua de color blau marí on surava un vaixell de fusta perfumada i en els turons de l'illa hi havia una profusió d'arbres, tot magnífic. Miraren si hi havia un missatge i trobaren un paper blanc molt petit dintre del vaixell on hi havia escrit :
Quina tristesa
veure com les mànigues
em diuen adéu
mentre la barca se'n va
ben lluny d'aquesta illa. (109)
“Ja es prou malament dir-ho així, doncs no cal dir res més”.
Era de la mà del “Cavall-cara-blanca”. Era tan inesperat que la quarta dama es sentí defallir. També la Kita no Kata restà astorada. La quarta dama ni hi pensava en ell. Era maridada amb un estrany que no estimava i allò li ho féu recordar.
El Shôshô digué de regalar-ho a la filla del ministre de l'Esquerra.
– Açò és massa bo. Queda-t'ho! - exclamà la Kita no Kata.
La quarta dama digué :
– No, per tot allò que el ministre ha fet per mi és el millor.
– D'acord. Ho portaré jo mateix – féu el Shôshô.
No havia estat una pensada del “Cavall-cara-blanca” d'enviar aquell regal sinó de ses germanes perquè havent com hi havia una filla era allò que calia fer.
La Kita no Kata tornà a sa residència de fosca nit. A l'hora del del Tigre (110), amb el permís imperial, la comitiva del Sochi partí amb més de deu carruatges i s'apressaren sens fer parada a Yamazaki (111).
Tots els servents que els havien atès foren recompensats i se'n tornaren. Les dames que havien retornat a la residència del ministre explicaren els esdeveniments d'aquells jorns. Quan el ministre i Ochikubo sentiren allò de la Kita no Kata que ella no havia arranjat aquell casori esclafiren de riure.
Durant un temps la Kita no Kata plorà amb desconsol l'absència de la quarta dama, emperò, després ho oblidà completament.
El Sochi i la quarta dama foren tan magníficament atesos per el governador de Harima que no cal descriure-ho.
El ministre de l'Esquerra digué que com ja havia arranjat l'afer d'una de les germanastres ara li'n restava l'altra.
- - - - - -
109 – Referència a una llegenda japonesa. Durant el regnat de l'emperador Senka (宣化天皇, regnat : ¿536-539 ?) es va enviar una expedició per lluitar a Corea que en aquell temps era en guerra amb el Japó. Els vaixells van salpar de la província de Hizen (肥前). La princesa Sayo, (posteriorment coneguda com a Matsuura Sayo Hime – 松裏佐用姫, ¿-?), esposa d'Ôtomo no Satehiko (大伴挾手彦, ¿-?) era al turó de Matsuura per acomiadar-lo en el seu viatge a Mimasa (任那), un regne coreà. Va ser tanta la intensitat de les seves pregàries perquè ell tornés sa i estalvi que es va transformar en una estàtua de pedra, com un monument a la devoció d'una veritable esposa. Encara actualment és un nom que simbolitza al Japó la fidelitat i l'amor d'una esposa.
Hi ha un poema al Man’yôshû (万葉集), el no. 871, que tracta d'aquests personatges :
[題詞]大伴佐提比古郎子 特被朝命奉使藩國 艤棹言歸 稍赴蒼波 妾也松浦[佐用嬪面] 嗟此別易 歎彼會難 即登高山之嶺 遥望離去之船 悵然断肝<黯>然銷魂 遂脱領巾麾之 傍者莫不流涕 因号此山曰領巾麾之嶺也 乃作歌曰
[原文]得保都必等 麻通良佐用比米 都麻胡非尓 比例布利之用利 於返流夜麻能奈
[訓読]遠つ人松浦佐用姫夫恋ひに領巾振りしより負へる山の名
[仮名],とほつひと,まつらさよひめ,つまごひに,ひれふりしより,おへるやまのな
Hi ha també una obra de teatre Nô de Zeami (世阿弥- dates aprox. 1363-1443), també anomenat Kanze Motokiyo (観世元清), amb aquest mateix nom i argument : Matsuura Sayo Hime (松裏佐用姫).
110 - L'hora del tigre (Tora no toki - 寅の時) : les 04 hores.
111 – Yamazaki (山崎). En aquell temps era el lloc on habitualment la gent s'acomiadava d'aquells que anaven de viatge lluny de la capital.
o0o
