NTCJ 61

俊寛
Shunkan

(“Kikaigashima” (鬼界島) és el títol d'aquesta mateixa obra en el repertori de l'escola Kita).

Autor : Desconegut.

Argument : Obra basada en l'exili de tres dels principals instigadors de la conspiració “Shishigatani" (鹿ケ谷事件) de l'any 1177 contra les mesures dictatorials de Taira no Kiyomori (平 清盛. 1118-1181). Un cop detinguts van ser reclosos a Kikai-ga-shima (鬼界ヶ島), “l'illa del diable”, també anomenada Iôjima ( 硫黄島), “l'illa del sulfur” (degut al color groc del sulfur que envolta les aigües). Era el lloc clàssic de l'exili de l'època. Satsuma Iōjima i Tokara Iōjima eren altres dels seus noms.
Actualment encara es debat la situació exacte de l'illa. Es creu, però, que podria una de les següents :

Iôjima, a Kagosima. L'any 1995 s'hi va erigir una estàtua de bronze de Shunkan.

Kikai, a Kagoshima. Allà es troba una tomba i una estàtua de bronze de Shunkan. Segons un antropòleg que va examinar la tomba sembla que les despulles correspondrien a una persona aristocràtica nascuda fora de l'illa.

Iôjima, a Nagasaki. Hi ha una tomba amb el nom de Shunkan.

Els tres exiliats eren :
Shunkan (俊寛, 1143-1179), el “shite” de l'obra. Va ser un monjo amb molt de poder a la cort imperial.
Fujiwara no Naritsune (藤原成経 , ? -1202)
Taira no Yasuyori (平康頼 , ?-¿)

L'obra s'enceta amb un missatger que per ordre imperial va cap a鬼界ヶ島 amb una carta de perdó per dos dels tres exiliats allà. Els dos amnistiats són Fujiwara no Naritsune i Taira no Yasuyori. Mentre a l'illa els tres companys d'exili es queixen plegats de les seves circumstàncies actuals i rememoren el temps d'antany a la cort amb les seves esplèndides festes i banquets. Fan una petita celebració de la Festivitat del Crisantem (el nou de setembre, segons el calendari de l'època) i fan un paral.lelisme amb la beguda del crisantem que a l'antiga Xina atorgava mil anys de vida i que el poc temps que portaven a l'illa els hi semblava encara més llarg.
Arriba el missatger. Troba els tres companys i els hi lliura la carta del perdó degut a l'amnistia proclamada perquè l'imminent naixement de l'hereu imperial sigui propici. S'apressen a llegir la missiva. Només són dos els perdonats, Shunkan en queda exclòs. Astorat diu al missatger que segurament hi ha una errada a l'escrit però la resposta és negativa, Shunkan restarà a l'illa, només Naritsune i Yasuyori tornaran a la capital. Shunkan queda desolat. No entén que culpables del mateix delicte ell sigui discrimanat. Les seves paraules expressen tot el seu desesper :

夢かさても夢ならば。さめよ／＼と現無き........
Si fos un somni.... és un somni.... desperta, desperta.....

El missatger apressa els dos alliberats perquè pugin a la nau que els ha de portar de retorn. Un cop embarcats Shunkan, desesperat, s'agafa a la corda d'amarratge cridant que hi vol pujar ell també, però el missatger insisteix en les seves ordres i els tripulants tallen la corda i Shunkan resta estirat sobre la sorra de la platja. Mentre la nau salpa li arriben les veus dels seus dos ex-companys d'exili donant-li ànims i encoratjant-lo, que tingui paciència. que faran tot el possible perquè ell també sigui perdonat i pugui tornar a casa com ells. Les veus van desapareixen a mesura que la nau s'allunya fins a perdre's a l'horitzó.


En el llibre 1 del “Heike Monogatari” (平家物語) ja es fa el primer esment de Shunkan. El descriu com un home irascible, impulsiu i orgullós. És el capítol “La batalla d'Ukawa” (鵜川軍).
La seva fi és en capítols posteriors als esmentats dintre de les “referències”, exactament en el llibre 3, capítols “Ari.ô (有王) i “La mort del Mestre dels Monjos” (僧都死去).
Crec que paga la pena fer-ne cinc cèntims més i acabar la història de Shunkan.
Ari.ô era un vailet que Shunkan va recollir a la seva mansió. Amb el temps es va fer monjo i n'estava molt del seu mestre. Quan va assabentar-se del retorn de Naritsune i Yasuyori Ari.ô va voler esbrinar què havia passat. Quan va saber que Shunkan no havia estat perdonat i que continuava a l'illa del seu exili va decidir anar-hi i veure'l. Primer de tot va posar-se en contacte amb la filla de Shunkan que havia fugit i vivia reclosa lluny de la capital per por de les represàlies que en el seu moment van sacsejar l'entorn del seu pare, escorcolls, maltractaments i mort de membres de la casa, la seva mare tement per la vida de la filla la va enviar lluny.
La noia escriu una carta que dona a jove monjo perquè li lliuri al pare. Ari.ô, sense dir res a ningú més per evitar sospites, va anar cap a l'illa. Un cop allà va preguntar on vivia Shunkan però ningú no li'n dona raó, només alguns pescadors comenten que en una banda de l'illa hi vivien tres exiliats i que dos ja van tornar dos anys abans, però del tercer no en saben res. Ari.ô va cap allà i finalment troba Shunkan. Li costa molt reconèixer el seu mestre, de fet és ell qui s'identifica. Consternat pel seu aspecte decrèpit Ari.ô li explica tot plorant les vicissituds que van haver de passar tots ells el dia que el van empresonar i que per aquell motiu ningú de la casa no s'havia posat en contacte amb ell. Li dona la carta de la filla i Shunkan quan acaba de llegir-la comprèn que mentre ell sigui viu ningú de la família podrà portar una vida normal, sempre sota la sospita i el temor, i decideix acabar amb la seva vida. Deixa de menjar i vint-i-tres dies des de l'arribada d'Ari.ô Shunkan mor als seus braços. El fidel monjo incinera el cos i torna amb les despulles a la capital.
Shunkan tenia trenta-set anys.



Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre 2 :

La mort del Gran Conseller (大納言死去)

L'exili del General (座主流).

L'encanteri de Yasuyori (康頼祝言)

llibre 3 : Picament de peus frustrant (足摺)

“Hôbutsushû” (宝物集): Recull de joies.
Narracions curtes en forma de diàleg entre un monjo i un grup de persones. Obra basada en l'ensenyament de la doctrina budista, tot amb un to evidentment didàctic.
L'autor és Taira no Yasuyori (平康頼, dates desconegudes. La seva activitat literaria es va desenvolupar entre el 1190 i 1200). Esmentat al Heike Monogatari.


“Genpei Jôsuiki” , també anomenat “ Genpei Seisuiki”,(源平盛衰記), “Relació de les guerres Genpei”.
Actualment entre els medievalistes del Japó s'utilitza la lectura “Jôsuiki” com la generalitzada.
Obra anònima del període tardà de Kamakura (鎌倉,1249-1382) i principis del de Nanboku (南北線, 1336-1392) que narra les lluites entre els Minamoto i els Taira de finals de l'època Heian. Cobreix els anys 1180-1185, i va ser escrita majoritàriament per monjos. És un llibre complementari o alternatiu al Heike Monogatari, tot i que es narren fets que no es troben en l'obra anterior, i sent-ne la figura principal Minamoto Yoritomo (源 頼朝, 1147-1199).

“Shûiwakashû” (拾遺和歌集): Tria de poemes japonesos.
Recull imperial de la meitat de l´època Heian. Encarregada per l´emperador Kazan, però no hi ha dades exactes sobre la seva recopilació. Sembla que Kazan hi va posar molt d´interès però va ser Fujiwara no Kintô qui va aplegar els versos.
Les dates aproximades són : 1005-1011.
El Kokinshû és altre cop present, també els 20 llibres corresponents i té 1351.

“Soga Monogatari” (曽我物語) : Història del gernans Soga. Obra anònima de venjança. La versió xinesa de finals de l'època de Kamakura (鎌倉時代,1185-1333) té 10 volums, i la japonesa de principis de Muromachi (室町時代,1336-1573 ) en té 12.
“Kokinwakashû” (古今和歌集) : Antologia de poemes japonesos antics i nous.

Editada a principis del segle X. Encarregada per l´emperador Shirakawa i recopilada per Minamoto no Toshiyori (Shunrai).
El seu prefaci és molt famós: la llavor de la poesia japonesa és el cor dels homes. Està considerada el model de la poesia clàssica.
Consta de 1111 poemes (en les edicions més divulgades) i de 20 llibres, cadascun amb un títol basat en els tòpics poètics convencionals (les estacions de l´any, d´amor, separació de les persones estimades, dol, etc.).
Entre altres referències a poemes trobem el no. 511, d'autor desconegut :

涙河何みなかみを尋ねけむ物思ふ時のわが身なりけり

Per què preguntar on rau la font del riu de les llàgrimes? És aquí, en mi mateix, capficat en els meus pensaments.

“Kanginshû” (閑吟集) : Cançons per a les hores de lleure.
Antologia del 1518. Consta de 311 cançons, molt populars, té un cert paral.lelisme amb “Carmina Burana”. Té dos pròlegs : un en japonès i un altre en xinès.
Va tenir molta influència en el Kabuki femení i els cants per a shamisen.
Segons algunes fonts suggereixen que potser és obra de Sôchô (宗長, 1448-1532), però no hi ha prou elements per adjudicar-li l'autoria.


“Ôjôyôshû (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nembutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.
“Izen no kuni fudoki” (肥前の国の風土記) : Topografia de la regió d'Izen.
Com el seu nom indica es tracta d'un llibre topogràfic dintre de l'estudi que va encarregar l'emperador Gemmei (元明天皇, 661-721), inspirant-se en fonts xineses.
Només n'han sobreviscut cinc dels quals només n'hi ha fragments, llevat de l'Izumo no kuni no fudoki (出雲の国の風土記) que és sencer.

o0o

NTCJ 60

道成寺
Dôjôji

Autor : Desconegut.

Argument : S'està a punt de celebrar una cerimònia per celebrar la instal.lació d'una nova campana al temple Dôjôji. El monjo principal recorda una llegenda sobre una campana i comunica als seus acòlits que es prohibeix l'entrada al temple a les dones. Una ballarina s'hi presenta i demana que la deixin entrar. Al principi els monjos encarregats li confirmen la prohibició però ella addueix que ella no és una dona qualsevol i que vol participar en la festivitat ballant al campanar. Els monjos es deixen convèncer i li permeten pujar al campanar amb la condició de que balli. La ballarina fa la seva dansa i aprofita l'ocasió per esmunyir-se dintre de la campana que fa caure de cop. Els monjos queden astorats del soroll i no saben què ha passat. Un d'ells toca la campana i diu que crema. Durant una estona resten allà sense saber què fer, la ballarina ha desaparegut i hauran d'avisar el monjo principal. Quan li ho diuen els renya severament per no haver seguit les seves instruccions, i llavors els hi explica la llegenda del perquè de la prohibició. Anchin era un ermità que cada any visitava el santuari de Kumano i sempre s'estava a casa d'un amic, Masago no Shoji. Aquest home tenia una filla, Kiyohime, que ja des de petita s'havia enamorat de l'ermità i s'havia promès a ella mateixa que Anchin seria el seu home. Van passar els anys, la nena va esdevenir dona i durant una visita de l'ermità li va declarar el seu amor i les seves intencions. El pobre Anchin, esmaperdut, va aprofitar la nit per fugir cames ajudeu-me, i va demanar ajut temple de Dôjôji. Els monjos trasbalsats per la situació li van donar aixopluc i l'ermità es va amagar dintre d'una campana. Ningú no comptava amb el despit de la noia que enfurismada el va perseguir. Es va trobar amb que les aigües del riu havien crescut força i pel poder de la seva rancúnia es va transformar en una serp, va creuar el riu i es va precipitar cap al Dôjôji. Va localitzar l'ermità dintre de la campana i s'hi va enrotllar amb set voltes i embogida pel ressentiment va fondre el metall i el cos d'Anchin.
La història glaça el cor dels monjos però pugen al campanar a veure realment què ha passat. Davant de la campana el monjo principal els insta a pregar devotament. Les oracions budistes ressonen i ressonen fins que decideixen aixecar la campana. La serp és allà. Les pregàries continuen sense parar fins que la serp vençuda s'enlaira envoltada de foc i va de cap al riu on s'hi enfonsa per sempre més.


Aquesta obra es molt representada en el teatre Jôruri (浄瑠璃), també anomenat Bunraku (文楽), i és molt popular en el Kabuki (歌舞伎).


Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1966. Forma part d'unes adaptacions de peces clàssiques del teatre Nô entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), llibre no. 1 : Giô (祇王).

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.

“Konjaku Monogatari shû” (今昔物語集).
Obra coneguda generalment com a “Konjaku Monogatari”, però el seu nom és el de l'encapçalament i significa : Antologia de històries passades. Té més de mil contes o històries i va ser escrita cap a finals de l'època Heian (794-1185). L'obra original comprèn 31 volums dels quals només n'hi ha 28 actualment. Els contes procedeixen tan del Japó com de l'Índia i de la Xina.

“Honshô Hokke Denki (本朝法華験記) : Contes miraculosos del sutra del Lotus.
També abreujat : Hokke Denki.
Obra anònima de l'any 1043 (o entre 1040-1044). Té 129 capítols, dels quals només n'hi ha 127 actualment.

“Genkô Shakusho” (元亨釈書) : Annals del budisme de l'era Genkô.
Obra en 30 volums atribuïda a Kokan Shiren (虎関師錬, 1278-1346) escrita cap a l'any 1322. Monjo Zen. Es diu que va trigar deu anys en acabar-la. És la primera història cronològica de monjos importants del Japó, un text de referència.

o0o

NTCJ 59

葵上
Aoi no Ue
La Dama Aoi

Autor : Desconegut.

Argument : Obra inspirada en el “Genji Monogatari”(源氏物語), concretament el capítol 9, Aoi : 葵 光る源氏の22歳春から23歳正月まで近衛大将時代の物語 六条御息所の物語　御禊見物の車争いの物語.

L'obra està plena d'altres referències al G.M. que no esmento perquè faria aquesta NTCJ molt feixuga i potser inclús en alguns punts incoherent al no poder incorporar els textos sencers d'altres episodis per aclarir-ho.

Tot arrenca per un accident durant una festivitat. El carruatge d'Aoi no estava en primera línia per poder veure la desfilada i va voler desplaçar els veïns que eren al davant i li privaven de la visió. Era el carruatge de la Dama Rokujô (la Dama de la Sisena Avinguda, ex-amant de Genji), tot i que ella no volia ser reconeguda. Després d'un aldarull i un fort estira-i-arronsa entre els servidors d'ambdues dames el d'Aoi es situa al primer rengle i el de Rokujó queda malmès i endarrerit. La humiliació, i la gelosia, provocarà la venjança de Rokujô.

Un oficial de l cort es presenta i comunica que l'esposa del príncep Genji (Aoi) està posseïda per un mal esperit i que malgrat tots els esforços per guarir-la el seu estat continua greu. S'han convocat monjos i prelats perquè les seves oracions i invocacions li tornessin la salut a la malalta, però endebades. Finalment s'ha recorregut a una fetillera per esbrinar si es tracta de l'esperit d'un ésser viu o mort. Fa els seus sortilegis i apareix un espectre. A instàncies de la fetillera diu que és l'esperit de Rokujô, la dama de la Sisena Avinguda, que vol venjar-se de la humiliació del festival de Kamo. Emfatitza el su ressentiment tot narrant la vida esplendorosa que tenia a la cort (ara ja no és tant jove i s'hagut de retirar al santuari d'Ise) i això fa encara més fort el seu desig de revenja. Un cop esbrinat qui és l'esperit que posseeix Aoi es demana l'ajut d'un ermità de Yokawa que va a palau per intentar guarir la malalta. Allà fa les seves invocacions plenes de referències budistes. L'espectre l'amenaça però l'ermità apaivaga la seva ira amb les seves pregàries. Finalment Rokujô reconeix l'omnipotència de Buda i es penedeix.

Cal aclarir que aquest final no té res a veure amb el del G.M. on Aoi mor de sobte una nit després de dies patint.




Mishima Yukio (三島 由紀夫, 1925-1970), pseudònim de Kimitake Hiraoka (平岡 公威), en va fer una versió moderna l'any 1956. Forma part d'unes adaptacions de peces clàssiques del teatre Nô entre els anys 1951 i 1969, sota el títol de : 近代能楽集 (Recull de Nôs moderns).


Referències :

“Heike Monogatari” (平家物語), capítol no. 3 : Les cartes de perdó (赦文).


“MyôKôrengekyô” (妙法蓮華經) : Sutra del Lotus del sublim Dharma, generalment abreujat “ Hôkkekyô” (法華經) : Sutra del Lotus.
En sànscrit: Saddharma Puṇḍarīka Sūtra, i en xinès : Miàofǎ Liánhuā Jīng(妙法蓮華經 ).
Un petit resum d'aquest sutra sobre el qual hi ha biblioteques senceres dedicades a la seva exegesi.
Probablement va ser compilat durant el primer segle de l'era cristiana, uns 500 anys després del Parinirvana (el darrer nirvana) de Buda, i que no és inclòs en el corpus més antic de les escriptures budistes lligades històricament a la vida de Buda.
El sutra pretén ser un dels discursos fets per Buda cap al final de la seva vida. La tradició diu que una vegada escrit va ser guardat durant 500 anys al reialme dels dracs (Nagas), sent posteriorment introduït en el món dels humans, perquè la hersió feta el 406 la més completa.
És potser el sutra més conegut i el text està expressat en forma de paràboles, fet umanitat no estava preparada per entendre el text durant la vida de Buda.
La primera traducció del sànscrit al xinès va ser cap a l'any 209 dC sent però la vque el va popularitzar.

“Aro Monogatari” (鴉鷺物語) : Història de la cornella i la cigonya. Obra anònima del segle XV.

“Horikawa Hyakushu” (堀河百首) : Cent poemes del palau de Horikawa. Obra de Minamoto Shunrai / o Minamoto Toshiyori (源俊頼, 1055/57-1129 ?), composta l'any 1104.

“Wakanrôeishû” (和漢朗詠集) : Recull de poesia japonesa i xinesa per a cantar. Compilador : Fujiwara no Kinto　(藤原公任, 966-1041)
Consta d'uns 588 fragments de 漢詩 (kanshi ), composició, en japonès, de poesia xinesa, i uns 216 和歌 (waka), poesia japonesa).

“Akishino Gesseishû” (秋篠月清集) : La lluna clara de Yoshitsune a Akishino.
Antologia personal de Fujiwara /Kujô) no Yoshitsune (藤原-九条-良経, 1169-1206). Consta d'uns 1600 poemes. L'autor era també cal.lígraf, pintor i escrivia poesia en xinès

“Shinkokinshûwakashû” (新古今和歌集) : Nova antologia de poemes japonesos antics i nous.
Recull encarregat per l´emperador Gotoba l´any 1201 i editat per Fujiwara no Teika, Fujiwara no Ariie, Fujiwara no Ietaka, Minamoto no Michitomo, Jakuren i Fujiwara no Masatsune. Consta de 1978 poemes, la col.lecció més extensa fins aleshores.
L´emperador va tenir un gran interès en aquesta antologia supervisant-la i discrepant obertament amb Teika. Va anar a l´exili amb ella tot preparant-ne una versió més reduïda i adaptada al seu gust.


“Taiheiki” (太平紀) : Annals de la Gran Pau.
Obra històrica en 40 parts amb la participació de diverses mans, anònimes, en diverses etapes, però, evidentment, de monjos que afavorien la dinastia del sud. Sembla ser que la versió final va ser d'un monjo budista anomenat Kojima l'any 1372.
Fa referència al període conegut com “Nanbokuchô” (南北朝時代) : Periode de les corts del nord i del sud.
Les dues dinasties que dominaven el país entre els anys 1336 i 1392 i enfrontades tan ideològicament com militarment., amb el resultat final de l'extinció de la dinastia del sud.

“Tsuma Kagami” (妻鏡) : “Mirall per a dones”.
Obra escrita cap a l'any 1300 pel monjo Mujû Ichinen (無住一円, 1226-1312). De fet el títol original significa “Mirall per a dones casades ( 妻)”, però el llibre està adreçat a la dona en general.


o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 04

Kamo no Chômei (鴨長明)


　又、おなじ年の六月（みなづき）の頃、俄に都（みやこ）、遷（うつ）り侍りき。いと、思ひの外なりし事なり。大方、この京のはじめを聞けば、嵯峨天皇の 御時、都と定まりにけるより後、既に數百歳を經たり。ことなる故なくて、たやすく改まるべくもあらねば、これを世の人、やす（安）からず。愁へあへるさ ま、ことわり（理）にも過ぎたり。

されど、とかくいふかひなくて、御門（みかど）より始め奉りて、大臣・公卿、皆ことごとく移りたまひぬ。世に仕（つか）ふるほどの人、誰かひとり、故郷に 殘り居らむ。官・位に思ひをかけ、主君の蔭をたのむ程の人は、「一日なりとも、疾（と）く移らむ」と励む。時を失ひ、世にあまされて、期する所なき者は、 愁へながらとまり居り。

軒を爭ひし人の住居、日を經つゝ荒れ行く。家は毀（こぼ）たれて淀川に浮び、地は目の前に畠となる。人の心、皆あらたまりて、唯（ただ）、馬・鞍をのみ重くす。牛・車を用とする人なし。西南海の所領を願ひ、東北の莊園をば好まず。

　その時、おのづから事の便りありて、津の國の今の京に到れり。所の有樣を見るに、その地、狭く條里を割るに足らず。北は山にそひて高く、南は海に近くて 下れり。波の音、常にかまびすしくて、鹽風（しおかぜ）殊（こと）にはげし。内裏（だいり）は山の中なれば、かの木丸殿（きのまるどの）もかくやと、なか なか樣かはりて、優なるかたも侍りき。

日々にこぼち、川もせ（狭）に、運びくだす家、いづくに作れるにかあらん。なほ空しき地は多く、作れる家は少なし。故郷は既に荒れて、新都はいまだ成ら ず。ありとしある人は、みな浮雲の思いをなせり。もとよりこの處に居たるものは、地を失ひて愁う。今うつり住む人は、土木の煩ひあることを嘆く。道の邊り を見れば、車に乘るべきは馬に乘り、衣冠・布衣（ほい）なるべきは、直垂（ひたたれ）を著たり。都のてぶり、忽ちに改りて、ただ鄙（ひな）びたる武士に異 ならず。



Cap a la sisena lluna de l'any quatre de l'era Jishô es decidí sobtadament de traslladar la capital, fet absolutament inesperat. Si us pregunteu sobre els orígens de la capital, fou durant el regnat de l'emperador Saga (25) qui l'establí fa ja més de quatre-cents anys. Hi havia d'haver algun motiu car no era pas senzill fer aital canvi, així doncs, que hi hagués gent que s'amoïnés molt fou, de fet, raonable. Emperò, tot i així, fou debades.
L'emperador primer, després els ministres i els dignataris s'hi traslladaren. Qui d'aquells que podien ocupar algun càrrec restaria a la vella capital? Aquells que volien una posició i que els hi calgués el suport imperial s'apressaren a traslladar-s'hi sens perdre ni un jorn. Aquells que no podien esperar res del futur hi restaren afligits.
De les mansions que abans havien rivalitzat amb llurs teulades passaren els jorns i s'enrunaren. Les cases desmuntades suraven pel riu Yodo i els terrenys davant dels ulls esdevenien terres de conreu.
La mentalitat de la gent havia canviat; ara només es preuaven els cavalls i els arreus. Ningú ja no en necessitava de bous ni carruatges. Hom volia els territoris de les mars del sud i l'oest, els de l'est i del nord no agradaven a ningú.
Aquell temps, casualment, aní per afers a la província de Settsu on ho havia la nova capital. Viu la disposició del lloc, un terreny estret on no s'hi podien traçar districtes amb avingudes perpendiculars. Al nord l'encerclaven altes muntanyes i al sud es precipitava vora la mar. El soroll era eixordador i el vent salabrós era molt violent.
El palau era al mig de la muntanya, transformat en un altre Kinomarodono (26), superant-lo inclús. On s'alçarien les cases que s'havien desmuntat jorn rere jorn i transportades pel riu atapeït? Hi havia molt de terreny lliure i poques cases construïdes. L'antiga capital era ja desfeta i la nova era encara per fer. La gent que hi era es sentia com núvols a la deriva. Aquells que sempre hi havien viscut eren desolats i aquells que s'hi acabaven de traslladar es planyien de les grans obres que s'hi havien de fer.
Pel camí observí que uns que haurien d'anar en carrossa ara ho feien a cavall, altres que haurien de portar barrets i induments de la cort vestien ara roba vulgar. Els costums de la capital s'havien alterat tot de sobte i ningú no es diferenciava d'un rudimentari guerrer.

- - - - - -

25.- De fet, l’emperador Saga va regnar del 809 al 823 i Heian-Kyô (el nom de Kioto en aquella època) va ser fundada l’any 794, durant el govern de l’emperador Kanmu (桓武天皇, 737-806), el pare de Saga. Kanmu ja havia traslladat la capital a Nara el 784 i deu anys després la va tornar a canviar a Heian-Kyô. No obstant això, sembla que hi ha una teoria segons la qual Kioto potser no va ser la capital oficial fins a l’època de Saga.
26.- Kinomarodono (木丸殿) : Pavelló de troncs d'arbre. Nom d'una residència imperial feta amb troncs d'arbre sense escorçar. Esmentat en molts textos, entre ells el “Ôjôyôshû” (往生要集) : Els punts essencials de la salvació”.
Autor: Genshin ((源信 , 942-1017), també conegut com a Eshin Sozu. Va ser un dels erudits més influents de l'escola Tendai (secta budista).
Segons el text, 往生要集 és la clau per evitar els turments de l'infern tot entonant la formula “nembutsu”, i apel.lant al poder salvador de Buda.

o0o

ELS ESCRITS DE LA CABANA (方丈記) 03

Kamo no Chômei (鴨長明)

　また、治承四年卯月の頃、中御門京極のほどより、大きなる辻風おこりて、六條わたりまで、吹きける事侍りき。

　三四町を吹きまくる間に、こもれる家ども、大きなるも小さきも、一つとして破れざるはなし。さながら、平に倒れたるもあり。桁・柱ばかり、殘れるもあ り。門を吹き放ちて、四・五町が外に置き、又、垣を吹き拂ひて、鄰と一つになせり。いはんや、家の内の寶、數を盡して空にあがり、檜皮（ひはた）・葺板 （ふきいた）の類、冬の木の葉の風に亂るゝがごとし。

塵を煙のごとく吹き立てたれば、すべて目も見えず。おびたゞしくなりとよむほどに、物いふ聲も聞えず。かの地獄の業（ごう）の風なりとも、かばかりにこそ はとぞ覺ゆる。家の損亡せるのみにあらず、これを取り繕ふ間に、身を害（そこな）ひて、かたはづける人、數を知らず。この風、坤（ひつじさる）の方に移り 行きて、多くの人の歎きをなせり。

　「辻風は常に吹くものなれど、かゝることやある。たゞごとにあらず、さるべき物のさとしか」などぞ、疑ひ侍りし。


Una altra vegada, cap a la quarta lluna de l'era Jishô (24), de la banda de Nakamikado i Kyôgoku, una gran turbulència s'alçà i arribà fins a Rokujô. Arrasà tres o quatre blocs i de les cases que hi havia, grans i petites, totes foren destruïdes. Altres s'esfondraren completament. D'altres només en restaren bigues i columnes. Les portes arrencades per la ventada caieren quatre o cinc blocs més enllà, i els terrenys, ara sens les tanques arrabassades per l'oratge, feren del veïnat un sol espai. Els objectes de les cases voleiaren tots pels aires. Les escorces dels xiprers i els joncs de les teulades foren llençats per la tempesta com fulles a l'hivern. La pols com una fumera no deixà veure res. El bramul era tan eixordador que no es sentien les veus. No crec que el vent de l'infern pugui ésser pitjor. No només les cases patiren destrosses, de tota la gent que intentà adobar-les no se'n saben els ferits i els malmesos. El vent es desplaçà cap a l'austre causant la desolació de molta gent.
Sempre n'hi ha hagut de turbulències, emperò, cap com aquella. No seria potser un missatge dels déus?
- - - - - -

24.- Durant aquesta era, l'any 1180, es va produir el trasllat de la capital a Fukuhara, localitat veïna de l’actual ciutat de Kobe, ordenat per Taira no Kiyomori (平清盛, 1118-1181). Kiyomori vivia allà i volia desenvolupar les rutes comercials marítimes per tot el mar interior del Japó i amb la Xina dels Song, per això ja havia ampliat el port de la ciutat i ell s’hi havia fet construir un esplèndid palau. Kamo tenia vint-i-sis anys.
o0o

SENDERA D'OKU (おくの細道) 06
Bashô Matsuo (松尾芭蕉)

日光

卯月朔日、御山に詣拝す。往昔、 此御山を「二荒山」と書しを空海 大師開基の時「日光」と改給ふ。千 歳未来をさとり給ふにや。今此 御光一天にかゞやきて恩沢八荒 にあふれ、四民安堵の栖穏なり。 猶憚多くて筆をさし置ぬ。
あらたうと青葉若葉の日の光
黒髪山は霞かゝりて、雪いまだ 白し。
剃捨て黒髪山に衣更
曾良
曾良は河合氏にして、惣五郎と云へり 芭蕉の下葉に軒をならべて予が 薪水の労をたすく。このたび 松しま象潟の眺共にせん事を 悦び、且は羈旅の難をいたはらんと 旅立暁髪を剃て墨染にさま をかえ惣五を改て宗悟とす。 仍て黒髪山の句有。「衣更」の二 字力ありてきこゆ。
廿餘丁山を登つて瀧有。岩洞の 頂より飛流して百尺千岩の 碧潭に落たり。岩窟に身を ひそめて入て滝の裏よりみれば、う らみの瀧と申傳え侍る也。
暫時は瀧に篭るや夏の初

NIKKÔ (12)

A primers de la quarta lluna pregàrem al santuari de la muntanya. El nom d'antany de la muntanya fou Nikô (13), i quan el gran mestre Kûkai (14) hi construí (15) un temple li canvià el nom pel de Nikkô. Segurament s'avançà al futur en mil anys puix ara n'és la llum que il.lumina el firmament i sa gràcia arriba a tots els racons de la terra dispensant pau a tothom (16). És tant mon respecte que ho deixo a mon pinzell :
---Oh, excelsitud! Verdes i tendres fulles a la llum del sol.
La boira colgava el mont Kurogami (17), la neu encara blanca.
---Tot just tonsurat sóc al mont Kurogami amb roba nova. (Sora)
El cognom de Sora és Kawai, i de nom Sôgoro. Es féu un sostre a l'ombra de mon plataner, i fou mon desembaràs per llenya i cuina. Gaudí amb mi les vistes de Kashima i Kasakata, a més de compartir els fatics del viatge, es tallà els cabells tot just començar, vestí de negre, i es canvià el nom de Sôgo per un altre de religiós (18). D'aquí son poema sobre el mont Kurogami. La força dels dos darrers caràcters quan es reciten......
A uns dos mil metres de pujada hi havia una cascada que des del cim d'una cavorca es precipitava tres-cents metres per centenars de roques cap a una bassa fosca de verdor. M'introduí a la cova i mirí cap a enfora des de dintre. Per això es s'anomena “La cascada d'Urami” (mirar des de dintre).
---Una estona celat a la cascada, s'enceta l'estiu.

- - - - - -

12 – Nikkô ( 日光) : llum del sol.

13 – Nikô ( 二荒). També es pronuncia “Futara”.

14 – Kûkai (空海, 774-835). El seu nom pòstum és Kōbō-Daishi (弘法大師).

15 – De fet, el fundador del temple va ser Shôdô Shônin (勝道上人, 737-817).

16 – El text indica “四民” (shimin) : les quatre classes/castes, tota la nació. Es refereix a : samurais/guerrers, camperols, artesans i comerciants.

17 – Kurogami (黒髪) : cabell negre.

18 – 宗悟 (Sôgo) : despertar religiós.


o0o

SENDERA D'OKU (おくの細道) 05
Bashô Matsuo (松尾芭蕉)


仏五左衛門

卅日、日光山の梺に泊る。あるじの 云けるやう、「我名を佛五左衛門と云。 萬正直を旨とする故に人かくは 申侍まゝ、一夜の草の枕も打解て 休み給へ」と云。いかなる仏の濁世塵土に 示現して、かゝる桑門の乞食順礼 ごときの人をたすけ給ふにやと あるじのなす事に心をとゞめて みるに、唯無智無分別にして正 直偏固の者也。剛毅木訥の仁に 近きたぐひ気禀の清質尤 尊ぶべし。


HOTOKE GOZAEMON

El trenta ens hostatjàrem a la muntanya de Nikkô. L'hostaler digué :
-Em dic Hotoke Gozaemon (11). M'han posat aquest nom per ma probitat entera; així doncs, reposeu la nit en pau.
Com si Buda s'hagués aparegut en aquest món d'impureses per ajudar a aquests monjos pidolaires i pelegrins que érem, això em parí a pensar, de tant estricte en sa simplicitat i manca d'egoisme, proper a l'home sant de Confuci per sa voluntat ferma i senzillesa que la natura li havia atorgat.

- - - - - -
11 – Hotoke (佛 / 仏) : Buda.


o0o