与謝蕪村 - 88

Yosa Buson (1716-1784)

秋 TARDOR



遊行柳のもとにて Sota el salze de Yûgyô.


柳散清水涸石處々
Yanagi chiri shimizu kare ishi tokorodokoro.

Fulles disperses
el rierol assecat
les pedres són arreu. (36)


小狐の何にむせけむ小萩はら
Kogitsune no nani ni musekemu kohagi-hara.

Al prat dels trèvols
què li fa esbufegar
la guineueta?
- - - - - -
36 - Referència al poema no. 262 de Saigyô (西行 ,1118-1190) en l'antologia Shinkokinwakashû (新古今和歌集) :
道のべに清水ながるる柳かげしばしとてこそ立ちどまりつれ.

El tercer vers té sis síl·labes.
o0o

西行

Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-99-

雑

Temes diversos

水のおとはさびしき庵のともなれやみねの嵐のたえまたえまに

みつのおとは- さびしきいほの- ともなれや- みねのあらしの- たえまたえまに

Mizu no oto wa-sabishiki io no-tomo ware ya-mine no arashi no-taema taema ni

El soroll de l'aigua
és al solitari jaç
com si fos amic
i fa barrejadissa
amb la tempesta al cim

Poema no. 944

Nota : el primer vers té sis síl·labes.
o0o

西行

Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-98-

雑

Temes diversos.

入日さす山のあなたは知らねども心をぞかねておくり置きつる

いりひさす－やまのあなたは－しらねとも－こころをかねて－おくりおきつる

Irihi sasu-yama no anata wa-shiranedomo-kokoro o kanete-okuri okitsuru

No sé què hi ha
enllà de la muntanya
amb el capvespre
mes jo hi he enviat
per davant ma pensada

Poema no. 942
Nota : La muntanya al capvespre simbolitza el paradís de Buda. Vegeu també nota del poema 92.
o0o

西行

Saigyô (1118-1190)

Selecció de poemes de : 山家和歌集 (Sankawakashû)

UNA CASA A LA MUNTANYA

-97-

雑
Temes diversos

谷の間にひとりぞ松はたてりけるわれのみ友はなきと思へば

たにのまに- ひとりぞまつも- たてりける- われのみともは- なきかとおもへば

Tani no ma ni-hitori zo matsu mo-taterikeru-ware no mi tomo wa-naki ka to omoeba

A la clotada
s'hi alçava aquell pi
tot solitari
i jo pensant que només
era jo sens cap amic

Poema no. 941
o0o

o0o
YAMATO MONOGATARI (大和物語) 173

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百七十三】

よしみねのむねさたの少将ものへゆく道に五条わたりにて雨いたうふりけれはあれたるかとに立かくれて見いるれは五間はかり なるひはたやのしもに土やくらなとあれとことにひとなと見えすあゆみ入てみれははしのまに梅いとおかしう咲たり鴬もなく人ありともみえぬみすの内よりうすいろのきぬこききぬのうへにきてたけたちいとよきほとなる人のかみたけはかりならんとみゆなるか
葎おひて荒たる宿を鴬の人くとなくや誰とかまたむ
とひとりこつ少将
きたれ共いひしなれねは鴬のきみに告よとをしへてそなく
とこゑおかしうていへは女おとろきて人もなしと思ひつるに物しきさまをみえぬる事とおもひてものもいはすなりぬ男えんにの ほりてゐぬなとか物ものたまはぬ雨のわりなく侍つれはやむまてはかくてなんといへはおほちよりはもりまさりてなんこゝは中々といらへけり時は正月十日のほ となりけりすのうちよりしとねさしいてたり引よせてゐぬすたれもへりはかはほりにくはれて所々なし内のしつらひ見いるれはむかしおほえてたゝみなとよかり けれとくちおしく成にけり日もやう／＼暮ぬれはやをらすへり入てこの人をおくにもいれす女くやしとおもへとせいすへきやうもなくていひかひなし雨は夜ひと よふりあかして又のつとめてそすこしそらはれたる男は女のいらむとするをたゝかくてとていれす日もたかうなれは此女のおや少将にあるしすへきかたのなかり けれはことねりわらははかりとゝめたりけるにかたいしほさかなにしてさけをのませて少将にはひろき庭に生たるなをつみてむし物といふものにしてちやうわん にもりてはしには梅のはなのさかりなるをおりてその花ひらにいとおかしけなる女のてにてかくかけり
君か為衣のすそをぬらしつゝ春のゝに出てつめるわかなそ
男これをみるにいとあはれにおほえて引よせてくふ女わりなうはつかしと思てふしたり少将おきてことねりわらはをはしらせて すなはち車にてまめなる物さま／＼にもてきたりむかへに人のあれはいま又も参こんとていてぬそれより後たえすみつからもきとふらひけり万のものくへとも猶 五条にてありしものめつらしうめてたかりきと思出ける年月をへてつかうまつりし君に少将をくれ奉りてかはらん世を見しとおもひて法師に成にけりもとの人の もとにけさあらひにやるとて
霜ゆきのふるやかしたにひとりねのうつふしそめのあさのけさなり
となんありける


El capità Yoshimine no Munesada (344) anava als seus assumptes quan per la Cinquena Avinguda el sorprengué la pluja i s'aixoplugà en un portal ruïnós. Dóna una llambregada a l'interior. Sota una teulada d'escorça de xiprer hi havia una casa d'uns cinc cofats i recambrons fets de terra, mes no hi veié ningú. Hi entrà i copsà al costat d'una escala una prunera florida. També hi cantava un rossinyol. Rere una persiana on semblava no haver-hi ningú veié una dona vestida de color carmesí sobre un fons rosa pàl·lid, de bona talla, amb uns cabells que li arribaven als peus, i que murmurejava :

Ruïnosa llar
Plena d’artemísia
Arriba algú
Em canta el rossinyol
a qui puc jo esperar? (345)

El capità :

Sóc ací vingut
tot i sense dir-vos res
mes el rossinyol
canta anunciant-vos
que jo sóc ja arribat.

Això de plaent digué i la dona, sorpresa de veure's en una situació poc escaient quan creia que no hi havia ningú, restà sens dir res. L'home pujà a la galeria.

-No dieu res? Com feia un bon xàfec m'he aturat ací fins que parés.

-Hi ha més pluja ací dintre per les goteres que no pas al carrer gran – digué ella.

Era cap al desè jorn de la primera lluna. Del darrere de la persiana se li féu lliscar un coixí, ell l'estirà i s'hi assegué. Les vores de la persiana havien estat mossegades dels ratpenats i alguns bocins havien desaparegut. Ullà l'interior. L'endreçament feia imaginar com havia estat antigament, les estores eren de qualitat, mes llastimosament gastades. Mica en mica s'enfosquia el jorn, llavors l'home anà cap a dintre silenciosament i agafà la dona no deixant-la retirar-se a l'interior. Ella en fou vexada, emperò, desvalguda, impotent per a fer altrament restà callada. Plogué tota la nit fins a l'alba tot i que el cel clarejà una mica. La dona féu per retirar-se mes ell no la deixà.
Quan el sol era ben alt, els pares de la dona haurien desitjat oferir al capità un àpat adient, emperò, no tenien mitjans. Oferiren al patge que l'havia acompanyat sake i unes salaons amb sal gruixuda, i per al capità unes herbes que creixien en el gran jardí de la casa amb les que feren un brou presentat en un bol d'arròs i per bastonets uns branquillons de prunera florida. Sobre les fulles una mà femenina molt agradosa havia escrit :

Ha estat per vós
que s'ha mullat la vora
d'aquest mon vestit
quan al camp primaverenc
he collit l'herba tendre. (346)

Quan ho llegí l'home en fou colpit, s'apropà el bol i menjà. La dona contorbada era prostrada. L'home s'alçà i envià el patge perquè portés immediatament del carruatge els articles més imprescindibles. Com s'havia de trobar amb gent, digué que se n'havia d'anar, emperò, que tornaria, i partí. Després d'allò, tingué la volença de fer-hi moltes visites.
Assaborí moltes menges, emperò, sempre recordà la menja que li oferiren a la Cinquena Avinguda, especial i saborosa.
Anys i llunes passaren, traspassà l'emperador (347) a qui havia servit, no volgué contemplar els canvis del món i entrà en religió.
A ca aquella dona d'antany envià una estola per rentar i amb això :

Gebrada i neu
penetren ma vella llar
on dormo tot sol
ací tintada fosca
mon estola de cànem. (348)
- - - - -
344 - Yoshimine no Munesada (良岑宗貞, 816-890).
345 – Aquest poema és força semblant al no. 1011, del llibre 19, Kokinshûwakashû (古今和歌集).
346 – Poema semblant al no. 21, llibre 1, Kokinshûwakashû (古今和歌集). Amb variacions també al no. 24, llibre 1, Shokugoshûiwakashû (続後拾遺和歌集).
347 - Emperador Ninmyô (仁明天皇, 810-850).
348 - Poema semblant al no. 1068, llibre 19, Kokinshûwakashû (古今和歌集), amb variacions i nombrosos jocs de paraules.

終

YAMATO MONOGATARI (大和物語) 172

HISTÒRIES DE YAMATO (Obra anònima del segle X)

【百七十二】

亭子のみかといし山につねにまうて給けり国のつかさたみつかれくにほろひぬへしとなんわふるときこしめしてこと国々のみさ うなとに仰てとの給へりけれはもてはこひて御まうけをつかうまつりてまうて給けり近江のかみいかにきこしめしたるにかあらんとなけきおそれて又むけにさて すくしてんやとてかへらせ給うちいての浜によのつねならすめてたきかりやともをつくりて菊のはなのいとおもしろきをうへて御まうけつかうまつれりけり国の かみはおちおそれて外にかくれをりてたゝくろぬしをなんすへをきたりけるおはしましすくるほとに殿上人くろぬしはなとてさてはさふらふそととひけり院も御 車をさへさせ給てなにしにこゝにはあるそととはせたまひけれは人々とひけるに申ける
さゝら浪まもなく岸をあらふめり渚清くは君とまれとか
とよめりけれはこれにめて給てなんとまりて人々にもの給てかへらせ給ひける


L'emperador retirat del Teiji pelegrinava sovint a Ishiyama. Una vegada sabé que el governador de la província es planyia de què allò era esgotador per a la gent i la ruïna de la contrada. L'emperador ordenà que les despeses fossin a càrrec de les hisendes d'altres contrades i les provisions foren portades d'arreu per al pelegrinatge següent.

El governador d'Omi es preguntà com havia pogut sa majestat assabentar-se de ses planys, i patís neguitós. Féu com si no en sabés res i l'atengué amb tots els honors. A la platja d'Uchiide, per on havia de tornar l'emperador retirat, féu construir per rebre'l una magnífica residència provisional, plantar crisantems esplendorosos i tots els arranjaments adients. El governador era també temorenc i anà a un altre indret a amagar-se deixant només Kuroneshi (342) al lloc. Quan sa majestat arribà la gent de son seguici preguntà :

-Què hi fa ací Kuroneshi?

Inclús l'emperador retirat féu aturar son carruatge i féu demanar què hi feia allà, i quan se li preguntà Kuroneshi contestà :

Infatigables
les ones esbandeixen
els marges del llac
a la riba tan neta
resteu-hi vós mon senyor. (343)

Això composà i sa majestat complagut hi restà, i després d'atorgar presents a tothom se'n tornà.
- - - - - -

342 – Ôtomo no Kuronushi (大友 黒主, ¿-?), besnét de l'emperador Kôbun (大友皇子,648-672).
343 – Poema no. 1655, llibre 16, Shinsenzaiwakashû (新千載和歌集), amb algunes variacions.
o0o

– 落窪物語 -62-
Ochikubo Monogatari

– Història d'Ochikubo
– (Obra anònima del segle X)

La versió digital d'aquesta obra és diferent de la que he emprat per a la meva traducció. Això no obstant, les diferències no alteren la interpretació del text. No n'he trobat cap altra de disponible.





　頼もしげなくなり果てたまひて、生ける時、処分してむ、子どもの心見るに、はらから思ひせず、女たちのなかにも疎々しくあめれば、論なう怨みごとども出で来なむとて、越前の守を御前に呼び据ゑて、所々の荘の券、帯など取り出でて、選らせたまふに、少しよろしきは、ただ大将殿の北の方にのみ奉りたまひて、「異子ども、これをうらやましとだに思ふべからず。同じやうに力入り、親に孝したるだに、少し人々しきになむ、よろしき物取らする。いはむや、ここらの年ごろ顧みるを、恩にやと思へ」と、いとさかしう宣ふを、君達は、ことわりと思したり。「この家も古りてこそあめれど、広うよろしき所なり」とて、大将殿の北の方に奉りたまへば、北の方、聞きて泣きぬ。「宣ふことどもは、さも宣ひぬべけれど、またいかがうらやみ聞えざらむ。年ごろ、若うより、あひ添ひたてまつりて、六七十になるまで見たてまつり頼みたてまつりつること、またなかりつる。子ども七人持たり。など、この家を、おのれに賜はらざらむ。子どもをこそ、『われに孝することなけりき』とて思し捨てめ、世の人の親は、もはら、さいはひなきをなむ、なからむ時いかにせむとは思ひなる。大将殿におきたてまつりては、この家は得たまはずとも、いとよくありなむ。男君もいと頼もしう、みつばよつばも設けたまひてむ。三条も、さばかり玉のやうに造りて奉りたり。いとよし、をのこにおきては。夫ある子どもは、はかばかしき家持たるも、なかめる。よし、それは、いひもていけば、とてもかくてもありなむ。おのが身、この二人の子どもは、『ここ立ちね』と懲ぜられむをりは、いづこにかあらむとするぞ。大路に立てとや。いと道理なく物な宣ひそ」と言ひ続けて泣けば、おとど「子どもも、思ひ捨つるにはあらねど、うるはしくこそは、せめてなくとも、よに大路にも立ちたまはじ。年ごろの位には子どもを見たまへたりとも、仕うまつりてむ。越前の守、わが代り取り添へて仕うまつれ。三条の家かは。本性、かの御領なり。大将殿もみたまふに、少しはかばかしき物、い奉らで死なば、いふかひなき者と思すべし。天下に宣ふとの領らぬ。ここは、い奉らじ。今日、明日とも知らぬ身を、な恨みたまひそ。物な言はせたまひそ。いと苦し」と宣へば、北の方、またうち出づれど、子ども集まりて、制して、また言いはせず。
　大将殿の北の方、聞きたまひて、いとあはれに思して、「北の方の聞えたまふこと、いとことわりなり。ここには、ただ何もかも、な賜びそ。君達にあまねく奉らせたまへ。まして、ここに誰も誰も住みつきたまへるに、思はぬ方に侍らむ、いと見苦し。なほ、はや奉らせたまへ」と責め申したまへば、おとど「おのれは、え取らすまじ。おのれ死にはべらむ時、ともかくも心としたまへ」とて、さらに聞きたまはず。よき帯など、たまさかにありけるなども皆大将殿に奉りたまふ。越前の守など、げに少し物しと思へれど、親の御けしき得たまふ人の御ありさま、言ふべきにあらぬば、うちも出でず。あるべきことども、いとよくしたためて、大将殿の北の方、よろづにうれしく、御徳により面目ある目を見はべりつるを、返す返す申したまひて、「はかばかしからぬ女子どもの、いとあまた侍りつる、よくよく顧みたまへ」と申したまふ。「承りぬ。身の堪へむ限りは、いかで仕うまつらざらむ」と宣へば、「いとうれしきこと」と宣ふ。「むすめども、この御言に従へ。君を思ひたてまつれ」など、さかしく宣ふままに、いと弱くなりたまへば、誰も誰もいみじく思し嘆く。
　つひに、七日に消え入りたまひぬ。十一月のことなりけり。いと惜しむ時にあらず、ことわりとは思しながら、御子ども、女、男、集まりて惜しみ泣きたまふさま、いとあはれなり。


El Dainagon es sentia ja a la fi i digué :

– Mentre encara sóc en vida disposaré de mon patrimoni. Miro el cor de mes fills i no fan com germans. Les noies no són afectuoses entre elles i hi haurà greuges.

Demanà que es presentés l'Echizen no Kami i repartí les escriptures de ses propietats i els “obis”. Els millors bens foren per a la Kita no Kata del Taishô.

– No tingueu enveja vosaltres. Tots us heu esforçat per igual en vostre amor filial, és just doncs que qui més s'hi ha esforçat rebí més. Durant tots aquests anys sempre he tingut cura de vosaltres.

I ses fills ho trobaren molt assenyat.

– Aquesta casa és vella mes és espaiosa i magnífica.

I la donà a la Kita no Kata del Taishô. Quan sa muller, la Kita no Katam ho sentí esclatà en plors.

– Està bé açò que dieu, mes com podeu pensar que no en senti enveja? Tots aquests anys, des ben jove, que sóc amb vós. I fins ara, als seixanta i setanta anys, he tingut cura de vós, al vostre servei. Tenim set fills, per què no em deixeu aquesta casa? Segurament la raó és que no us han demostrat amb prou cura llur amor filial. Un altre pare vetllaria i s'amoïnaria per allò que podria passar a llurs fills més malaurats després de sa mort. Al Taishô no li cal aquesta casa, és prou puixant com per a haver tres o quatre cases com aquesta. La residència de Sanjô li van deixar refeta com una joia. Els nois estan molt bé, com les noies casades, tot i que no tenen casa fixa, estant bé ja n'hauran segurament. Emperò, jo i les altres dues filles on anirem a viure si som obligades a deixar aquesta casa? Vagarejarem pels camins? No feu aital desraó, us ho prego.

– No deixo les filles abandonades sinó ben agençades. Tot i no viure ací no vagarejareu pels camins. Per la cura que heu tingut per als fills ells vetllaran per vós. L'Echizen no Kami en tindrà esguard com hauria fet jo mateix. La residència de Sanjô és meva per cas? No, no em pertany. Què en pensarà el Taishô si moro sens deixar-li res de consideració? És decidit, no us deixo aquesta casa. Puc morir en qualsevol moment, no m'ho retragueu. No em feu parlar més, em trobo molt malament.

La Kita no Kata volia dir alguna cosa més emperò els fills reunits no li deixaren.

La Kita no Kata del Taishô ho sentí i se'n planyé.

– Açò que diu la Kita no Kata és raonable. Doneu res, que tot sigui per a ells. Sempre han viscut ací i seria humiliant per a ells anar a un lloc desconegut. Doneu-lis ara mateix aquesta casa.

Digué acuitant-lo.

– No ho faré pas. Una vegada mort fes allò que et plagui.

I no volgué sentir-ne a parlar més.

El Dainagon donà al Taishô els “obis” més valuosos i l'Echizen no Kami fou una mica malcontent, emperò, no digué res contrari als desitjos de son pare.

Després d'haver arranjat el repartiment del patrimoni el Dainagon expressà son agraïment a la Kita no Kata del Taishô.

– Mercès a vostra benvolença he estat honorat – repetia – Totes mes filles són pobres d'esperit, un prego de vetllar per elles.
– Ho faré – contestà Ochikubo – faré tot allò a mon abast per a ajudar-les.
– Em fas molt feliç, i vosaltres, filles, ateniu-vos a allò que us digui ella, i tingueu-li esguard.

Amb aquests mots assenyats el Dainagon s'afeblí molt i hom fou molt afligit.
Finalment, el setè jorn de l'onzena lluna traspassà. Sa mort no comportà un gran trasbals car era ja natural.

o0o